Vivim en un planeta finit amb recursos limitats. Vivim també en societats globalitzades condicionades per canvis accelerats i grans desafiaments on conflueixen emergències múltiples. Les emergències climàtiques i ecològiques que afrontem estan directament vinculades a l'emergència sanitària actual i, de retruc, a l'emergència alimentària resultant.

La pandèmia de la COVID-19 ha posat encara més de manifest les fragilitats d'un sistema alimentari globalitzat que ja estava sota una forta tensió. Estem davant una situació extraordinària que ens ofereix una oportunitat per incorporar els aprenentatges d'aquests intensos moments, redefinir una visió i missió conjuntes, i reconstruir un sistema alimentari més localitzat, sa, just, baix en carboni i ecològic que pugui donar resposta a les necessitats de totes les persones.

Les crisis conviden a fer-nos preguntes sobre què és allò essencial, necessari i vital tant a escala personal com social i econòmica. L'alimentació és una necessitat bàsica, un dels elements fonamentals per a la vida de les persones, i requereix ser elevada al rang de política pública. L'alimentació és una qüestió personal i també política, amb impactes significatius des del punt de vista social, ecològic i econòmic. En aquest sentit, resulten imprescindibles plantejaments territorials i de caire transversal per fer valer i defensar l'alimentació com a dret fonamental. 

Són moltes les veus que subratllen el protagonisme de les metròpolis en tant que grans nuclis de consum i, per tant, com a palanca de transformacions profundes. Però les polítiques alimentàries transcendeixen les polítiques de consum, tot i que aquestes hi tinguin un paper protagonista i estructurador. Així doncs, no es tracta només de garantir l'abastiment a la metròpoli, sinó d'equilibrar les relacions entre el món urbà i el seu entorn. De fet, els contextos urbans i els rurals es troben caracteritzats per continuïtats i complexes interdependències. El rol de lideratge de les ciutats no ha d'anar pas en detriment de la qualitat de vida als territoris rurals, ans al contrari: si la ciutat cuida el camp, el camp cuida la ciutat.

El model alimentari influeix en el model territorial. La nostra relació amb l'aliment ha estat i és un principi d'ordenació fonamental dels llocs que habitem i les relacions que establim entre les persones i amb l'entorn. Davant la creixent desconnexió entre món rural i món urbà, ens cal repensar urgentment la relació entre el consum urbà i la pagesia, generant espais de confluència entre la persona que produeix i la que consumeix, per reconèixer la persona consumidora com a ciutadania coproductora. Aquest vincle i reconeixement del valor real dels aliments reforça la nostra capacitat de decidir i d'esdevenir subjectes de canvi i benestar.

L'alimentació entesa com una mercaderia més ens porta a un atzucac que, d'una banda, eixampla les desigualtats socials i, de l'altra, actua com un dels motors que ens condueix cap a una situació d'emergència que amenaça la vida del planeta, tal com la coneixem.

La relació entre alimentació i salut és incontestable. El concepte de salut no només inclou la salut humana, sinó també la salut planetària. No es tracta únicament de l'absència de malaltia, sinó del manteniment del benestar físic, mental, social i ecològic dels individus i dels seus ecosistemes. Garantir la salubritat i la seguretat d'allò que consumim esdevé un dels principals objectius de les polítiques alimentàries, però cal anar més enllà.

Malauradament, els desequilibris alimentaris de la població són una tendència creixent i un símptoma inequívoc d'uns estils de vida poc saludables i desvinculats de l'origen del producte, així com de la poca informació sobre els diferents sistemes de producció agrària, ramadera i pesquera. De fet, sobrealimentació i desnutrició són dues cares de la mateixa moneda. A més, la malnutrició és una nova forma de desigualtat alimentària.

La indústria de productes alimentaris i begudes, junt amb la restauració, té un pes econòmic i estratègic important al nostre país. La transformació dels aliments, però, requereix uns elevats estàndards de qualitat, tant en termes nutricionals i ambientals com en l'ocupació que generen, que cal garantir que són sempre respectats.

En aquest sentit, la innovació tecnològica, social i mediambiental és el motor que ens permet replantejar alguns aspectes del model alimentari actual, que s'ha mostrat ineficient, amb alts costos de producció i poc valor de producte. Però també cal confiar en el coneixement i els mètodes tradicionals. El retorn a una relació més respectuosa amb els cicles naturals i amb els vincles entre els aliments i els territoris és clau per a un nou model alimentari.

La resiliència dels sistemes alimentaris fa referència a la capacitat de proporcionar aliments suficients, adequats i accessibles per a totes les persones en situacions adverses, imprevistes o de risc.

La Carta Alimentària de la Regió Metropolitana proporciona, doncs, un relat i un marc estratègic d'acció que interpel·len de manera directa les estructures i els mecanismes del sistema que alimenta les ciutats i els pobles de l'entorn metropolità de Barcelona.

Per aquest motiu, aquest marc de treball ha d'incloure espais de participació, estratègia i acció per al desenvolupament de polítiques alimentàries en clau local i de regió metropolitana, amb la implicació d'un ampli ventall d'actors: les administracions públiques, el sector productiu, les universitats i la recerca, i la ciutadania i les seves organitzacions. Destaquem, també, el paper dels mitjans de comunicació com a altaveus dels reptes i els valors associats a aquesta transició.