Francesc Raventós

Primer president de la Comissió Executiva del Pla Estratègic Barcelona 2000

El 1987, amb Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, es va gestar un pla estratègic per a la ciutat. Com va sorgir?

L'octubre de 1986, Barcelona va ser nomenada seu dels Jocs Olímpics, i vuit mesos després hi va haver eleccions municipals. A l'Ajuntament de Barcelona va guanyar la llista encapçalada per Pasqual Maragall, on jo hi era, i em va nomenar tinent d'alcalde d'Organització i Economia. Tothom veia amb entusiasme la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 i les inversions que s'hi farien, però es temia que després dels Jocs hi hagués una paràlisi. La pregunta permanent era: “I l'endemà, què?”.

Vaig proposar a l'alcalde Maragall fer un pla estratègic de ciutat en la perspectiva de l'any 2000. Vaig dir que calia fer un pla de ciutat però fet per la ciutat, no per l'Ajuntament de Barcelona, perquè si no quedaria un document més fred i la gent no se'l sentiria seu.

Un pla estratègic, un concepte relativament nou en aquells moments. Com el van definir?

En una ciutat que feia pocs anys que havia sortit de la dictadura, no hi havia cap referència de dissenyar plans de futur amb participació de la ciutat. Un tema fonamental i en el qual Maragall va jugar un paper clau van ser les característiques que havia de complir el pla; havia de ser econòmic i social, inicialment es va plantejar que només fos econòmic, i Maragall va insistir en el fet que fos econòmic, social, participatiu, aprovat per consens i amb col·laboració publicoprivada.

Què destacaria de la tasca de Francesc Santacana durant 25 anys?

Em va semblar un candidat ideal, perquè tenia experiència i sentit comú. Després va demostrar que l'elecció havia estat un encert. En Santacana va ser l'ànima conductora del pla. Va fer una gran tasca professional i hi va posar un gran entusiasme. La seva mort ha estat per a tots una gran pèrdua humana i intel·lectual.

Quins eren els grans reptes i les necessitats més importants a les quals calia fer front?

Impulsar la ciutat econòmicament; corregir el dèficit d'infraestructures; atraure inversions; desenvolupar el coneixement, la innovació i la recerca, i donar resposta a les necessitats socials pels grans dèficits heretats de les polítiques de la dictadura.

Quin és el llegat més important que ha deixat vostè al PEMB?

La satisfacció d'haver fet una proposta de col·laboració àmplia i de consens, que s'ha demostrat útil per als ciutadans. Però el més important fou que la proposta es materialitzés. També va ser un motiu de satisfacció el fet que el pla servís de referència a altres ciutats espanyoles i sud-americanes.

Com a visionari que és, cap a on hem d'anar ara?

Dins d'un marc d'una hiperincertesa, el Pla Estratègic Metropolità ha de saber identificar les transformacions i potencialitats que el nou entorn ofereix per impulsar una metròpoli internacional, multicultural, oberta, que valora la cultura, disposa d'un potent capital humà i vol ser un model de societat de progrés econòmic i social. Barcelona ha de crear un teixit empresarial innovador i, al mateix temps, ser un hub de debat i de cerca de solucions als camps de futur com són la innovació digital, la salut, la protecció del medi ambient o la pluralitat cultural.

Què cal canviar d'aquí al 2030?

Barcelona és atractiva en l'àmbit internacional per fer negocis, congressos d'alt nivell, volum de l'exportació, capacitat d'innovació o turisme. Però l'àrea metropolitana de Barcelona necessita una major coordinació interna per actuar com una veritable àrea cohesionada en un món de grans àrees urbanes i potents centres econòmics.

Per aconseguir un país més potent i eficaç, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona s'hauria de vertebrar amb un pla estratègic de Catalunya, tots dos emmarcats en el nou entorn mundial.