Queda't a 'quina' casa. Confinament, soledat i habitatge social

Estudi de cas: el projecte Sant Eloi. Fundaci Hbitat3

Tot i que sembli evident que un virus no hauria de discriminar entre fronteres o classes, la pandèmia de la COVID-19 està impactant de manera radicalment diferent depenent del context i, sobretot, de la situació davant la vulnerabilitat i la incertesa. La crisi sanitària ha tornat a fer aflorar la realitat d'un món desigual i, compte, perquè les pressions per reactivar l'economia a qualsevol preu poden fer créixer la polarització.

Edifici Sant Eloi. Font: Taula dEntitats del Tercer Sector Social de Catalunya

Per a les famílies amb pressupostos ajustats, especialment a les grans ciutats, la veritable emergència de salut podria manifestar-se en la manca d'habitatge. Un estudi elaborat a la Universitat de Minnesota determina que, a les poblacions nord-americanes més densificades, la quantitat de diners que les famílies destinen a l'habitatge (lloguer o hipoteca) supera el terç dels ingressos percebuts, percentatge màxim recomanat per especialistes. A més, entre els col·lectius amb salaris més baixos, un 80,2% dels que cobren menys de 10.000 dòlars a l'any i un 52,8% dels que en cobren menys de 20.000, inverteixen més del 50% dels seus ingressos en poder materialitzar una llar que, no obstant, hauria de garantir-se com un dret.

Què determina aquest context? Una situació tan inestable davant l'habitatge que la pèrdua del lloc de treball d'un dels membres pot ser suficient per a que tota la família es quedi al carrer. I, efectivament, 26,5 milions de persones han sol·licitat ja subsidis d'atur als Estats Units des de mitjans de març, fet que posa 1,5 milions de famílies en risc real de perdre la seva llar.

Però, quina incidència tindrà a Espanya? És patent, després de la crisi de 2008, la importància que té l'habitatge al nostre país com a sector econòmic estructural i estratègic. De fet, encara es segueixen acusant les conseqüències de l'esclat de la bombolla immobiliària pel que fa a vendes de propietat mentre s'analitza amb esglai com els preus del lloguer no deixen de créixer. I en aquest escenari, sorgeix una nova crisi i l'habitatge torna a ser protagonista. El “queda't a casa” ja no és una elecció, però és per a tothom igual de senzill complir-ho? El present article es centra en els col·lectius que tenen una capacitat de decisió davant aquest assumpte determinada per la seva situació real en front l'habitatge.

Marxes de la dignitat. Font: Fotomovimiento (Flickr)

La crisi sanitària està destapant, no només la situació en la que es troben moltes famílies davant la inestabilitat de l'habitatge, sinó també la importància que té la seva mida i el seu disseny per a la qualitat de vida de qui hi ha de romandre en confinament. La situació mes extrema la viuen aquelles persones que es queden al carrer, moltes d'elles per les raons exposades anteriorment, que s'emfatitzen en països com el nostre, amb un important mercat de treball informal.

Tot i tenint en compte el ventall d'iniciatives solidàries internacionals que sorgeixen aquests dies i que demostren que una altra relació amb l'entorn social i ambiental és possible, també s'estableixen innumerables contradiccions al respecte. Ferran Busquets, director d'Arrels Fundació, ho expressa com el “dret a la veritat” de les persones sense llar, explicant els prejudicis i mites que engloben aquest col·lectiu: “a ningú li agrada mullar-se quan plou, que l'agredeixin o robin, a ningú li agrada passar fred”. Tot i així, és comú veure als mitjans, i inclús per part de l'ens públic, com es tracta aquesta situació des de l'enfocament de la voluntarietat.

Viure al carrer. Font: Arrels Fundació (Flickr)

A grans metròpolis com Barcelona, ciutat i àrea metropolitana, la manca d'un parc social d'habitatge consolidat redueix les opcions per a qui més les necessita. El mercat privat del lloguer assumeix la demanda, però les fluctuacions en els preus i la manca de regulació evidencien la seva incompetència com a alternativa efectiva a l'habitatge social (Pareja-Eastaway & Sánchez-Martínez, 2017). L'escassetat d'alternatives habitacionals i les contingències actuals potencien el debat entre la necessitat d'habitatge social centrat en els col·lectius més pobres i/o l'habitatge assequible per a tothom. En aquesta direcció i rere la pressió social que exerceixen els i les que viuen de lloguer, s'estan prenent mesures per, de certa manera, congelar la situació i que ningú es quedi sense sostre almenys durant la crisi.

Des del PEMB, i amb la mirada posada al nou Pla Estratègic 2030, es planteja com un objectiu prioritari la reducció de les desigualtats i la segregació urbana. Per assolir una metròpolis cohesionada és primordial atendre les condicions d'accés a l'habitatge analitzant les problemàtiques existents, però també preveient les que estan per venir després del confinament. Encara que amb això no és suficient, tot i complir el Pla pel Dret a l'Habitatge a Barcelona 2016-2025, l'objectiu del qual és arribar al 15% en el parc d'habitatges destinats a polítiques socials per al 2027, sabem que el fet de disposar d'una llar digne i assequible és només el primer pas per a molts col·lectius vulnerables.

En aquesta direcció, es va atorgar la Beca Francesc Santacana 2018-2019 a un projecte de recerca destinat a descriure i valorar la situació dels col·lectius més vulnerables dins l'habitatge social, més enllà de la pobresa o la condició de precarietat que els caracteritza, quines són les seves principals problemàtiques?, analitzable una vegada disposen d'una llar digna. Podem establir tipologies o patrons entre les persones usuàries d'habitatge social i millorar la nostra capacitat d'intervenció mitjançant polítiques públiques més adequades? Es presenten a continuació algunes de les conclusions més rellevants, relacionant aquestes amb la situació excepcional contemporània.

Per a la reconeguda experta en habitatge, Carme Trilla, l'habitatge social és tot aquell assequible, amb un preu diferent al que marca el mercat immobiliari, sent indiferent el model d'inserció, programa d'acompanyament social -si el té-, titularitat o temporalitat del mateix. La seva finalitat és la de pal·liar el dèficit habitacional que genera la deficient relació entre el mercat immobiliari i la comprensió de l'habitatge com un dret humà, per tant, un preu subvencionat és la condició principal. Però dins d'aquesta definició poden encaixar diversos programes socials d'habitatge. Per profunditzar en la matèria, Núria Lambea (2016) té un excel·lent article en el que categoritza i defineix els models d'habitatge social a nivell nacional, on cada comunitat autònoma té competència pròpia al respecte.

A Barcelona, el programa d'inserció en habitatge Sant Eloi de la Fundació Hàbitat3, en funcionament des de 2014, és un bon exemple. Representa una situació on participen gran quantitat d'actors: públics, la Generalitat com a titular i l'Agència de l'Habitatge de Catalunya com a gestora; del tercer sector, la Fundació Hàbitat3 coordina el treball de 8 entitats socials que s'encarreguen dels programes d'acompanyament (inclús durant la crisi); i tot tipus de col·lectius en situació de vulnerabilitat. L'objectiu és dissenyar i començar a testejar a Sant Eloi un instrument per categoritzar les persones usuàries d'habitatge social que pugui ser transferible al parc global d'habitatge. Mitjançant una sèrie d'àmbits i indicadors recollits en una fitxa, es descriuen i valoren les principals situacions. Variables com les relacions socials, la salut i el benestar, la situació professional i econòmica, o l'adequació de la pròpia llar, s'utilitzen per descriure problemàtiques i comparar les persones usuàries entre sí i de manera longitudinal en el temps. Així, s'obté una informació precisa, integral i operativa, a partir de la qual poder intervenir d'una manera més adequada i eficient. 

Gràfics Estudi Sant Eloi

De les 32 llars situades a l'edifici Sant Eloi, s'han omplert 24 fitxes. Per establir la mostra es tenen en compte dues qüestions; han de tenir representació tant les entitats hi participen com les diferents tipologies pel que fa als i les que hi viuen. S'estableixen dues diferenciacions en tipologies: una, més senzilla, relacionada amb el número de persones per habitatge, i una altra derivada de la problemàtica principal de cada usuari o usuària. Per a la primera (gràfic 1) s'estableixen dos grups:

  1. Persones que viuen soles, adultes, amb una llarga trajectòria d'exclusió, malaltia o grau de dependència i/o alguna addicció
  2. Llars amb famílies en situació de pobresa. Responen a processos incipients d'emancipació, solen ser joves, situacions de maternitat amb recolzament o, simplement, son famílies en precarietat pel que fa a l'habitatge que determinen un procés d'inserció.

La segona catalogació en tipologies presenta més complexitat (gràfic 2). És difícil establir quina és la principal problemàtica de cada persona, motiu pel qual, en aquest sentit, es té en compte la determinació que ofereix el programa d'acompanyament. S'estableixen quatre tipologies:

  1. Persones amb problemes de salut mental
  2. Processos de maternitat i emancipació
  3. Situacions derivades d'addiccions o consum
  4. Persones amb trajectòries sense llar

Per entendre la comparativa entre tipologies d'usuaris i usuàries presentada als gràfics, senyalar que el barem dels quatre àmbit recollits a les fitxes (Relacions socials / Salut i benestar / Habitatge / Situació econòmica i professional) respon a un llistat exhaustiu i excloent que pondera de 1 a 4 les situacions concretes de cada participant, on 1 representa una major situació de vulnerabilitat. A continuació es presenta la síntesi dels resultats obtinguts juntament amb algunes propostes de intervenció. S'ordenen de major a menor importància, seguint la seva valoració global:

1/ La manca de relacions socials defineix la principal problemàtica valorada a Sant Eloi. Aquest fet afecta a totes les tipologies, però sobretot a les persones que viuen soles i amb algun tipus de malaltia. En aquest sentit son molt positives les activitats, de tot tipus, que realitzen les entitats conjuntament amb elles. Seria recomanable unir esforços entre entitats per poder realitzar activitats que involucrin, de forma voluntària, als usuaris i usuàries de Sant Eloi de manera conjunta. L'objectiu prioritari és superar les situacions més extremes a partir de la consolidació d'un primer nivell de relacions o xarxa social amb el veïnat de la comunitat. No es pot permetre el confinament de l'exclusió social.

És necessari aquí obrir un parèntesi. Encara que les conclusions son incipients i seria pertinent augmentar la mostra per a que tinguessin certa validesa global, és interessant el fet que la problemàtica principal determinada sigui la manca de relacions socials. El barem d'aquest àmbit s'ha realitzat a partir de les següents variables: (A) Família ascendent i amics, (B) Família descendent, (C) Relacions socials i convivència, (D) Activitats socials i (E) Integració cultural. Per a aquells i aquelles que viuen en soledat, una mitjana d'1,9 significa tenir una família molt reduïda, de relació estable amb un familiar directe i/o amic com a màxim, i sense parella. Amb relacions que no passen de la cordialitat a la comunitat de veïns i activitats socials forçades a algun tipus de rutina (com un menjador social o pautes imposades per la seva entitat), treball, o associació. La resta d'activitats que realitzen o son inexistents, o bé no estan considerades com integrades en la societat. En certs casos, es dona, també, una manca de integració cultural, el coneixement de l'idioma és limitat i/o les relacions socials es redueixen a col·lectius que comparteixen la seva situació o vulnerabilitat. Com estarà vivint la crisi aquest col·lectiu? Des del PEMB ja s'ha plantejat el tractament de la soledat com un repte estratègic i un element fonamental per avançar en la resiliència i la cohesió social a la nostra metròpolis de cara al futur.

2/ En relació a l'habitatge hi ha dues situacions a destacar. La valoració és molt positiva per al col·lectiu que formen aquells i aquelles que tenen algun tipus de malaltia, ja sigui derivada d'addiccions, vida al carrer, salut mental o cronificada. A Sant Eloi, el model d'inserció en habitatge ve lligat a un programa d'acompanyament i en aquest sentit totes dues intervencions son clau per a la recuperació i/o estabilitat. La cara negativa d'això, és que les persones usuàries no acaben d'integrar-se a la comunitat, sobretot aquelles amb problemes de salut mental, ocasionant alguns conflictes de convivència destacables. Les unitats familiars dins el programa d'acompanyament a la maternitat es troben en situacions en les que els és impossible sortir de Sant Eloi cap a una llar dins el mercat de lloguer privat. La diferència pel que fa a la despesa és substancial i per això romanen en habitatges que ja no s'adeqüen a la seva situació.

Desnonament al carrer Villarroel. Font: Fotomovimiento (Flickr)

3/ Un habitatge digne i mantingut, juntament amb el programa d'acompanyament, ha sigut clau per millorar la situació inicial de salut de les persones usuàries. En aquest sentit, totes s'han beneficiat. Destacar que els col·lectius amb malalties cròniques es troben en la seva majoria estables i les situacions que necessitaven suport a la maternitat han superat la seva situació inicial i gaudeixen de bon estat de salut. Per tant, és recomanable continuar treballant de manera interdisciplinar entre professionals que ofereixen un suport necessari i ben articulat respecte a la necessitat de cada usuari o usuària, fet que es materialitza en els programes d'acompanyament gestionats per les entitats. Per altra banda, s'ha de potenciar la situació de benestar. En la majoria dels casos, tot i tenir una bona gestió de la vida diària, poden millorar el seu oci. Aquest o és inexistent o no implica una relació amb la resta. La proposta per millorar les relacions socials s'aplica també aquí.

4/ Encara que la totalitat de les persones usuàries prové d'una situació de pobresa i precarietat en relació a l'habitatge, l'àmbit de situació econòmica i professional és el millor valorat. En la seva majoria son unitats familiars autònomes pel que fa a les seves despeses. És evident que les famílies joves poden seguir millorant, ja que treballen, però segueixen sense tenir els recursos per poder optar a un lloguer privat. En aquests casos necessiten millorar la seva qualificació professional i és necessari que rebin suport en aquest sentit. Per altra banda, la majoria tenen algun tipus de prestació pública, suport per part de la seva entitat, o poden treballar gràcies a un CET. En aquest sentit, aquells i aquelles que provenen del sensellarisme i que han viscut al carrer, han de millorar la seva situació respecte a l'autonomia econòmica. Començar a adquirir algunes rutines de treball és clau per a, poc a poc, superar una situació que en certs casos és de total dependència.

En conclusió, tot i que no s'ha de considerar aquest com un instrument de mesura contrastat, l'interès de l'anàlisi dels seus primers resultats convida a seguir desenvolupant-lo a major escala o mostra. La reflexió general que la recerca vol plantejar sorgeix d'una conversa amb Joan Batlle, director de Programes Socials d'Habitatge a l'Agència de l'Habitatge de Catalunya. Aquesta, consolida els criteris per a la creació d'un sistema públic organitzat d'habitatge global, multinivell i garantista a Catalunya. Un ens similar a l'educatiu o sanitari: adequat per al conjunt de la població, no només als col·lectius més vulnerables; que atengui, a més de la vulnerabilitat relacionada amb la precarietat en l'habitatge, les realitats o problemàtiques derivades; i, finalment, que garanteixi el dret a l'habitatge, complint així amb la Constitució (Burón, 2008; Pisarello, 2013).

 

*Per profunditzar en el funcionament de l'instrument presentat, així com en la fitxa i el barem dels seus àmbits o la bibliografia consultada, no dubtin en posar-se en contacte amb l'autor de l'article.

*Les imatges que il·lustren l'article corresponen a una publicació de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya i als comptes de Flickr de Fotomovimiento i Arrels Fundació

 

 

Les opinions dels autors i les autores no representen necessriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te a la nostra newsletter

Vols rebre les convocatries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra poltica de cookies, aqu. Si continues navegant ests acceptant-la.   
Poltica de cookies +