Viure la crisi (i la metròpoli) en soledat: un repte estratègic

Una persona és una persona a través d'altres persones

Desmond Tutu. Premi Nobel de la Pau 1984
 

La soledat és personal i és també política. La soledat és col·lectiva; és una ciutat. [...] El que importa és la bondat; el que importa és la solidaritat. El que importa és estar alerta i obertes, perquè si alguna cosa hem après del que ha succeït en el passat, és que el temps dels sentiments no durarà massa.

Olivia Laing, The Lonely City (p. 281)[1]

 

El confinament al que ens veiem abocats arran de la crisi del COVID-19 està suposant per primera vegada per a moltes persones una experiència perllongada de vida en solitari. Fins i tot se'ns recomana mantenir distància social tant dins com fora de casa, i és possible que aquestes recomanacions perdurin un cert temps un cop acabat l'estat d'alarma. Això ens ha de fer conscients que aquesta situació no és estranya per a una part important, i creixent, de la població, i ens ha de fer repensar les nostres ciutats i els nostres models de vida per fer-hi més espai a la comunitat que ens envolta.

Viure la crisi i la metròpoli en soledat: un repte estratègic

“Distància social” serà, per tant, sense cap mena de dubte, una de les locucions de l'any, i està per veure si no de la dècada. Un fet irònic si tenim en compte que només fa dos anys ho va ser “soledat”, quan al Regne Unit se li va donar tractament d'epidèmia i es va arribar a crear fins i tot un Ministeri de la Soledat encarregat d'impulsar una estratègia transversal per combatre el seu creixement entre la població.

El motiu van ser les preocupants dades de l'informe de la comissió que va dirigir la parlamentària Jo Cox: un 14% de la població britànica (més de nou milions de persones) reconeixia sentir-se sola sovint o sempre. Altres informes, com “The Cost of Loneliness to UK Employers” de la New Economics Foundation estimaven en més de 2.500 milions de lliures el cost de la soledat per a les empreses públiques i privades.

Un any abans, un antic responsable de la sanitat del Estats Units, Vivek H. Murthy, ja havia parlat de la soledat com una crisi de salut pública, amb efectes equivalents sobre les expectatives de vida als de fumar 15 cigarretes al dia, és a dir, incrementant el risc de mort en un 26%.

Soledat

La soledat és un fenomen complex d'analitzar ja que presenta múltiples cares i té una gran diversitat de causes. I les seves conseqüències depenen molt de si es tracta d'una situació volguda o sobrevinguda. En qualsevol cas, la situació del Regne Unit es repeteix en gran part dels països del nostre entorn com també a casa nostra. A l'Estat espanyol, el Congrés va aprovar una proposició no de llei a finals de 2018 instant el govern a combatre la soledat de la gent gran. Posteriorment, en un estudi de l'Observatori Social de “la Caixa” elaborat a partir d'una enquesta a majors de 20 anys, un 55,4% manifestava experimentar aïllament social, sentiment de soledat[2] o totes dues coses, i s'apuntava a la pèrdua progressiva dels llaços d'amistat i, sobretot, familiars com el detonant d'aquestes situacions. El juny del 2018, la revista Barcelona Metròpolis li dedicava un monogràfic a la qüestió, estimant que 100.000 persones majors de 60 anys vivien soles a la ciutat, mentre que el 2019, la Junta Local de Seguretat informava que 141 persones van morir en solitud a Barcelona, el 70% d'elles majors de 60 anys.

Més enllà del que ha posat de manifest la situació actual de confinament massiu deguda a la pandèmia del COVID-19, que és bàsicament si estem preparats per viure d'aquesta manera, se'ns obre l'oportunitat de desestigmatitzar la soledat, com reclama l'escriptora Olivia Laing, però també entendre que ha de rebre una atenció específica en qualsevol mirada estratègica que fem cap al futur. Tres en són els motius essencials.

En primer lloc, l'envelliment de la població. Malgrat la soledat afecta totes les edats i, fins i tot, l'estudi anteriorment citat de l'Observatori Social de “la Caixa” alerta que el 34% de les persones entre 20 i 40 anys se senten soles[3], és en el col·lectiu de gent gran, tant per la seva major vulnerabilitat com per la tendència al seu creixement dins del conjunt de la població, on caldrà posar un accent molt especial per evitar que el problema vagi a més en el futur. La tasca de l'Observatori de la Soledat posat en marxa per l'entitat Amics de la Gent Gran o projectes com “L'antídot de la soledat” ens mostren com afecta aquesta circumstància a la població de més edat (s'estima que uns dos milions de persones a tota Espanya), en especial les dones.

Soledat i gent gran

En segon lloc, els canvis en el marc laboral. No és només que el major pes de les professions liberals i el treball autònom, l'auge de l'emprenedoria individual o l'accent en la importància de la “marca personal” ens facin més individualistes.  En el seu article del 2017 a la Harvard Business Review, Vivek H. Murthy va assenyalar el lloc de treball com un espai on la soledat pot fer-se més evident i profunda. En el cas de les dones, sentir-se soles a la feina, especialment en determinades professions, és encara més freqüent: als Estats Units, fins a un 20% treballen completament envoltades d'homes segons un informe recent de McKinsey. Però Murthy també assegura que es poden establir mesures en sentit contrari, que mitiguin la soledat i, en conseqüència, millorin la salut, al mateix temps que la productivitat, de les persones treballadores.

Per aconseguir-ho, les empreses hauran d'avaluar cada cop més l'impacte de les noves formes de treball, amb el teletreball al capdavant, sobre les persones. The Stress Management Society, també al Regne Unit, recomana igualment integrar als centres de treball iniciatives per fomentar la interacció social entre companys i companyes de treball i formació perquè els directius controlin i identifiquin canvis en les conductes vinculats a aquest fenomen.

Finalment, l'estil de vida urbà en general i la forma de la ciutat. Durant anys ens hem focalitzat molt en l'urbs i en menor mesura en la polis. Però hem arraconat força, tret d'episodis puntuals, la civitas i encara mes la communitas. Robert Putman ja va posar sobre la taula l'any 2000 els riscos de la pèrdua de capital social inherent al nostre mode de vida en el seu famós llibre Bowling Alone. A tot arreu podem trobar estudis que relacionen clarament la vida urbana amb un major risc de patir esquizofrènia i depressió, malalties que són de molt alt risc quan no es tenen xarxes de suport emocional.

En canvi, la immersió tecnològica en la que vivim té un impacte ambivalent. El debat és obert sobre el sentit de l'impacte de les xarxes socials i la missatgeria instantània que, com sempre, depèn més de l'ús que se'n faci que no de l'eina en sí. Sembla clar, en qualsevol cas, que cal aprofitar el moment per ajudar la gent gran a familiaritzar-se amb aquestes tecnologies que els permetran mantenir el contacte amb familiars i gent propera en qualsevol circumstància futura.

tecnologia i gent gran

Però també pot ser que els metges acabin recomanant la “terapèutica digital”, és a dir, l'ús de determinades aplicacions que faciliten la interacció social, encara que hi ha qui aposta més perquè receptin fórmules diverses de contacte social o la participació en projectes com Radars o Vincles BCN. Als Estats Units van com sempre més enllà i s'ha començat a generar un important volum de negoci proporcionant tot tipus de serveis per apaivagar la soledat, incloent treure cadires al carrer per fer xerrades espontànies o organitzar trobades per fer-se abraçades.

Una tasca que potser aniran assumint cada cop més els robots. Els economistes Daron Acemoglu i Pascual Restrepo van calcular que entre 1993 i 2014, els països que més havien invertit en robots eren els que estaven envellint més ràpidament (Corea del Sud, Singapur, Japó i Alemanya), essent aquest un factor que explica almenys en un 40% el nombre de robots existents. Tot apunta a que sobretot en el suport i acompanyament a la gent gran, els robots hi tindran un paper important a jugar en el futur, no sense controvèrsies, encara que es preveu que actuaran més com a suport i complement de l'atenció personal que no com a substituts d'aquesta.

En l'estil de vida hi intervenen altres factors. Per exemple, el 2017 hi havia ja 4.687.400 habitatges unipersonals a Espanya i l'Institut Nacional d'Estadística preveu que arribin a 5,8 milions l'any 2033, gairebé un terç del total. El desplegament de fórmules de co-housing ha de ser un instrument per fer front tant a la crisi de l'habitatge com a l'epidèmia de soledat, i ja hi ha en marxa algunes experiències a Barcelona, incloent la singular aportació de la cooperativa La Borda.

Així mateix, alguns indicadors de benestar que es publiquen al Regne Unit mostren com un terç de la població adulta fa els seus àpats en soledat -a Londres el percentatge puja fins prop del 50%- i aquest fet es considera el factor amb un impacte més negatiu sobre la qualitat de vida de les persones només darrera de patir una malaltia mental. La tendència s'estén fins i tot en els àpats a restaurants, la web OpenTable ha registrat un increment del 160% en les reserves individuals des del 2014. Això afecta també a la qualitat de les dietes i a la nostra relació amb el menjar en general, com explica la periodista Bee Wilson en el seu llibre The Way We Eat Now. Que un 20% dels àpats als Estats Units es realitzin dins dels cotxes és un signe clar que alguna cosa no acaba d'anar bé.

menjar en soledat

Necessitem, doncs, ciutats amb espais de trobada i serveis compartits i accessibles, que permetin altres estils de vida en comunitat, i en particular espais i serveis pensats per a la gent gran però no de manera aïllada, sinó facilitant la relació entre generacions. Entre les recents aportacions en aquest sentit cal destacar Palaces for the People, d'Eric Klinenberg, que posa l'èmfasi en la importància de les que anomena “infraestructures socials” de la ciutat per teixir comunitat.

És precisament la construcció i enfortiment de xarxes comunitàries de suport social i ajuda mútua el que comporta una connectivitat social que proporciona millores clares en el benestar i la salut física i mental, donat que s'ha demostrat que tant els llaços socials forts (família i amistats) com els dèbils (comunitaris) hi contribueixen[4]. En aquest sentit, llibres com Radical Help, de Hillary Cottam plantegen fórmules per un nou estat del benestar construït sobre aquestes bases, mentre que projectes com Barris i Crisi, de l'IGOP, posaven de manifest la capacitat d'innovació social comunitària en determinats barris després de la crisi del 2008, que s'ha mostrat clau també en la resposta inicial a la situació creada pel coronavirus. 

En un moment en el que cal fer front de manera col·lectiva a uns reptes de grans dimensions com l'emergència climàtica o l'impacte de la pandèmia, no ens podem permetre que ningú quedi enrere, aprofundint les desigualtats, però tampoc que ningú quedi al marge, sense poder contribuir ni rebre el suport de la comunitat.

Com afirmava Regina Martínez, coordinadora de l'Observatori de la Soledat, a un reportatge de gener del 2019 a El Periódico, “el problema requereix canvis molt profunds, i no a curt termini, en l'organització social. Estem parlant de moltes circumstàncies: del deteriorament de les relacions comunitàries, de la cultura individualista, i del menyspreu i l'estigmatització dels i les més grans. Tot això no es pot solucionar amb una “política d'emergència”.

És per això que des del PEMB entenem que el tractament de la soledat ha de ser no només una de les qüestions clau de la sortida de la crisi en la que ens trobem, sinó un element fonamental per avançar en la resiliència i la cohesió social a la nostra metròpoli de cara al futur, i així ho tindrem en compte en el procés d'elaboració del nou pla estratègic en l'horitzó 2030.

 



[1] A The Lonely City, Olivia Laing fa un magnífic retrat de diferents formes de viure la soledat I expressar-la artísticament, de la mà de les vivències d'Edward Hopper, Andy Warhol, David Wojnarowicz i Henry Darger i amb la ciutat de Nova York com a teló de fons. Editat en castellà per Capitan Swing.

[2] Segons aquest estudi, es considera que estan en risc d'aïllament social les persones amb una xarxa familiar o d'amistats petita (grandària), llunyana (proximitat emocional) o que suscita poca confiança a l'hora de donar suport en cas de necessitat. Així mateix, es considera que se senten soles les persones que o bé se senten abandonades, o troben a faltar la companyia dels altres, o no tenen prou persones a les quals poden recórrer en cas de necessitat o en les quals poden confiar plenament.

[3] I encara que no es disposa d'estudis específics a casa nostra, la soledat sembla ser un problema creixent entre la població adolescent. Així es va desprendre d'una enquesta realitzada per la BBC de nou al Regne Unit, on el 40% de joves entre 16 i 24 anys manifestaven trobar-se sovint o molt sovint sols.

[4] L'organització Shareable va treballar intensament aquesta qüestió l'any 2019 i va publicar un recull de pràctiques i projectes adreçats a combatre l'aïllament social impulsats tant per la ciutadania, com per diferents tipus d'organitzacions, com per administracions públiques.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te a la nostra newsletter

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +