Entrevista a María José LaRota-Aguilera

Guanyadora de la Beca Santacana 2019 i investigadora de sistemes socioecològics i infraestructura verda

  • 01-03-2021
  • Actualitat del PEMB
  • 1363 Lectures

Un desenvolupament metropolità resilient i una governança transversal. Això és el que planteja María José LaRota-Aguilera, en el seu projecte 'Anàlisi socioecològica Integrada (SIA) de la infraestructura verda metropolitana de Barcelona'. L'estudiant del doctorat en Ecologia Terrestre de la Universitat Autònoma de Barcelona va ser la guanyadora de la Beca Santacana 2019 atorgada pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB). El seu estudi ja ha estat publicat a la revista Landscape and Urban Planning i a l'anuari metropolità de l'IERMB. Li hem demanat que ens expliqui en què consisteixen el seu treball i quines implicacions té a la regió metropolitana de Barcelona aquesta eina que pretén generar horitzons factibles i viables en termes d'infraestructura verda. Parlem d'aquells usos de terra que són considerats 'sòl no urbanitzable', que fins i tot podrien potencialment constituir un sistema agrari funcional en el sentit ampli de la paraula. Això inclou, no només les àrees forestals i els parcs naturals, sinó també els sòls agrícoles, els corredors fluvials, els espais intersticials, les platges i els parcs urbans.

LaRota-Aguilera és estudiant del doctorat en Ecologia Terrestre de la UAB
LaRota-Aguilera és estudiant del doctorat en Ecologia Terrestre de la UAB

Estem en un moment de moltes transicions com la digital, l'econòmica o la climàtica. Què hem d'entendre quan ens referim a la transició socioecològica de les metròpolis?

Ens referim a el desenvolupament i implementació d'una sèrie d'accions sistemàtiques i transformadores dels diversos sectors d'activitat metropolitans interconnectats (per exemple, sistemes energètics, alimentaris, industrials, transport i els usos de terra), el que pot sintetitzar-se en el que avui es coneix com a economia circular.

Nosaltres proposem que la clau per pensar aquestes transicions és primer, no caure (novament) en l'error de pensar l'actual crisi i les seves possibles sortides des d'una aproximació merament econòmica (clàssica), sinó social i ecològica. S'ha d'adoptar una perspectiva integral, des de l'economia ecològica, per entendre i afrontar aquesta crisi. És a dir, concebre les metròpolis com a sistemes socioecològics complexos en els quals no totes les seves interaccions i processos són commensurables en termes econòmics, sinó que, per contra, requereixen d'l'enteniment de la seva dimensió biofísica. I, en segon lloc, pensar en el tractament de les metròpolis com a sistemes, el que porta a la necessitat d'una governança transversal. L'absència o desestimació d'aquests dos enfocaments ha portat a una important pèrdua de biodiversitat i serveis ecosistèmics associats, a la vulnerabilitat a l'canvi climàtic, a la degradació dels recursos naturals i la desigualtat social.

 

Quins creus que són els condicionants o els elements més crítics a l'hora de transitar cap a una economia més circular en el context metropolità?

Estudis recents han evidenciat la relació entre l'aplicació —encara existent— del model lineal en l'agricultura metropolitana amb la insostenibilitat de la regió i el detriment d'una economia circular. Per exemple, basats en els últims resultats de l'Anàlisi socioecològica Integrada (SIA) que desenvolupem al Laboratori Metropolità d'Ecologia i Territori de Barcelona (LET), se suggereix que es poden aconseguir millores radicals mitjançant la disposició dels fluxos físics (energia, matèria, nutrients, aigua) cap a un model més cíclic, gràcies a la integració dels subsistemes agrícoles, ramaders i forestals.

En aquest sentit, alguns dels condicionants d'aquest trànsit són, en primer lloc, l'alta dependència d'inputs externs (fertilitzants, pesticides i pinsos) i, en segon lloc i des d'una perspectiva de l'agroecologia de el paisatge, l'evident necessitat de recuperar els nutrients de terra a través del tancament de cicles de nutrients. Aquests dos condicionants requereixen enfocar-nos en optimitzar els processos de reutilització de biomassa (subproductes agrícoles, s'excreta animal o residus sòlids urbans) i la integració entre els diversos usos de terra de la regió metropolitana (cultius, ramaderia, habitatges, indústria). Aquí és especialment rellevant l'acoblament de les interaccions urbà-rural. Això implica la integració de diverses escales soci-territorials; des de les locals (productors i consumidors i explotacions agrícoles), fins a escales regionals, per exemple, a través de la millora en el maneig de residus orgànics i la connexió rural-urbana. A la fi i al el cap, les ciutats i metròpolis històricament sempre s'han localitzat en entorns agraris.

Finalment, si bé és cert que com a consumidors hem de transitar cap a adaptacions a les nostres dietes buscant enfortir les xarxes alimentàries locals i comunitàries, aquest trànsit ha d'estar recolzat per una voluntat política, i anar de la mà de la ciència i la participació ciutadana.

 

Quan pensem en infraestructura verda pensem en conservació o protecció, però quines altres funcions podria complir aquesta dins el conjunt del territori de la regió metropolitana de Barcelona?

La infraestructura verda es caracteritza per ser multifuncional. Té la capacitat de proveir diversos serveis ecosistèmics entre els quals es troben a la provisió d'aliments i materials, la purificació de l'aire, la pol·linització o el suport a la biodiversitat i la regulació de cicles biogeoquímics, entre molts altres, a més de prestar serveis culturals, estètics i recreatius per a la societat. Aquests serveis no només beneficien a les poblacions locals que directament interactuen o fan servir aquests espais, sinó que tenen influència a escales regionals i fins i tot globals (regulació climàtica).

La funció de la infraestructura verda metropolitana de Barcelona és, sense cap dubte, de gran importància per a la conservació de la biodiversitat i la qualitat ecològica del territori (per exemple, a través de la millora de la connectivitat ecològica). Però addicionalment, el que hem pogut començar a documentar a través del nostre anàlisi multicriterial és que la infraestructura verda, en particular l'associada als espais agraris, també pot tenir una funció clau sobre alguns aspectes de la cohesió social (generació d'ocupació o educació ambiental). Això ho podem observar al llarg de el parc agrari del Baix Llobregat, un espai que aporta connectivitat ecològica a la regió, és hàbitat de centenars d'espècies, proveeix aliments a la població metropolitana i genera ocupació. Això és molt important ja que fins fa poc temps existia una fractura entre la conservació dels espais no urbanitzats i el desenvolupament econòmic de les regions.

Finalment, en el context actual de crisi sanitària, nombrosos estudis relacionen la conservació de la biodiversitat amb el control d'epidèmies i demostren els beneficis de les àrees verdes a la salut i el benestar de la població.

 

Com podem aconseguir que el potencial de la infraestructura verda metropolitana (actualment el 55% de la superfície) i els seus serveis ecosistèmics s'integrin de manera coherent amb altres sistemes agrícoles o industrials de la RMB?

És important entendre la funció de cada sector d'activitat i la seva possible relació amb la infraestructura verda metropolitana, així com els processos que hi tenen lloc (reciclatge de nutrients, eficiència energètica, consum d'aigua, generació d'ocupació, retenció de carboni, emissions de gasos d'efecte hivernacle, etc.). Això redefiniria la infraestructura verda en la seva funcionalitat, més enllà de la determinada pel tipus d'ús de terra i ens permetria entendre els rols que s'han de potenciar o revisar si busquem avançar cap a una transició socioecològica i adaptar-nos a el canvi climàtic.

El següent és integrar aquest coneixement a diverses eines de planificació. Una correcta planificació dels usos de terra a l'àrea metropolitana de Barcelona ens permetria potenciar el paper de la infraestructura verda. En aquest sentit, des del LET hem treballat juntament amb el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDU) per aplicar el SIA a la infraestructura verda metropolitana i comprendre des d'una perspectiva multicriterial les interaccions dels diferents espais i subsistemes, no només sota les actuals condicions , sinó en escenaris futurs (de transició ecològica, planificació territorial o canvi climàtic).

També hauríem de tenir en compte la recuperació d'àrees agrícoles que s'han anat perdent en els últims decennis, que són espais que podrien contribuir a l'heterogeneïtat dels paisatges metropolitans amb importants efectes sobre la prestació de serveis ecosistèmics i que, en general, aportarien la multifuncionalitat requerida a la infraestructura verda metropolitana, necessària per a la sostenibilitat territorial i la resiliència enfront dels canvis globals.

 

Quins canvis hauríem d'introduir a el model agrícola i ramader del territori metropolità per a la seva transformació cap a un model sostenible a llarg termini?

Es parla molt de l'agricultura orgànica, però pel que hem pogut aprendre en els models desenvolupats en el LET, fins i tot en escenaris hipotètics en els quals l'agricultura orgànica augmentés, aquesta no comportaria necessàriament a una reducció significativa de la dependència a insums externs, els quals representen un cost energètic i ambiental important en aspectes com, per exemple, la generació de gasos d'efecte hivernacle. Especialment si volem mantenir la superfície agrícola actual o augmentar-la. Per tant, pensar en transitar cap a models més sostenibles a llarg termini hauria de considerar formes d'agricultura agroecològica i no només orgànica, és a dir, hem de ecologitzar l'agricultura i la ramaderia. Basats en les anàlisis que hem realitzat, estaríem parlant d'optimitzar el tancament dels cicles de nutrients dels agroecosistemes a escala de paisatge, així com de la integració dels fluxos interns (d'energia, matèria, nutrients, aigua) i fons (la ramaderia, l'agricultura, la població i la mà d'obra) a través d'una correcta planificació d'usos de terra. Això implicaria la recuperació dels mosaics agrícoles, la integració o articulació dels subsistemes ramaders als agrícoles per aprofitar els diferents fluxos d'energia i nutrients, reduint així la necessitat d'insums externs (fertilitzants i pesticides) i l'augment de l'ús de fonts energètiques renovables.

L'anterior portaria a replantejar-nos els sistemes agrícoles intensius i industrials que caracteritzen, en gran mesura, l'agricultura metropolitana actual, per avançar cap a una agricultura ecològica metropolitana proveïdora no només d'aliments de proximitat sinó també de múltiples serveis ecosistèmics per a la societat. Aquests canvis, tot i que siguin graduals, tenen el potencial de reduir els impactes socials i ecològics de el model convencional de producció i consum —caracteritzat per la sobredimensionada ramaderia industrial actual o l'ús massiu d'agroquímics i els seus efectes en la biodiversitat i la qualitat ambiental— no només a escala local, regional i nacional, sinó també a escales globals i en altres regions de la planeta.

 

Quins sectors o agents principals caldria involucrar per millorar la sostenibilitat de la infraestructura verda metropolitana?

La col·laboració entre l'acadèmia i els prenedors de decisions és primordial. Iniciatives com la Beca Francesc Santacana, per exemple, per donar suport a la investigació i retornar els resultats a la ciutadania i als prenedors de decisions, són fonamentals i molt valuoses.

De la mateixa manera, la recent crisi de la covid-19 ha evidenciat la necessitat d'actuar a múltiples escales i treballar de la mà amb la gent. Per això, és important que el treball 'per la sostenibilitat' de la infraestructura verda metropolitana articuli múltiples actors a diferents escales territorials. Referint-nos a la dimensió de sistema agrari, ha d'incloure des de petits productors i les seves finques (escales locals) fins, per exemple, als consumidors, les cadenes de subministrament o els supermercats de grans superfícies (escales regionals), així com als administradors de recursos naturals. Tots ells determinants per transitar cap a estats més sostenibles a la metròpoli de Barcelona.

Igualment, els processos que precedeixen a la presa de decisions polítiques han de ser participatius, per tal d'identificar i considerar les necessitats de les poblacions, en mires de articular-les amb les potencialitats de la infraestructura verda.

Finalment, la cooperació entre sector públic i privat també hauria de ser una prioritat. El finançament de living-labs i 'experiments' a les metròpolis cap a la transició ecològica són importants des del punt de vista pràctic. Així mateix, les aliances amb el sector privat podrien enriquir els processos d'innovació i desenvolupament de tecnologies que puguin contribuir a la sostenibilitat territorial, sempre que sigui tenint en compte que l'actual crisi ecològica té com a fonament la desigualtat social i el desacoblament de les interaccions entre la societat i la natura. Es requereix, per tant, avançar cap a un nou model econòmic que afavoreixi la transició ecològica i el benestar social. Per això no hi ha altra solució que considerar el territori metropolità com un sistema socioecològic.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +