Un futur carregat de memòria
Com imaginen el futur en 50 anys? És una pregunta senzilla, que no caduca. Com a exercici sociològic funciona per calibrar, almenys, l'ànim de l'ambient i la nostra capacitat creativa per buscar solucions, per corregir les desigualtats i solucionar els problemes que ens afecten com a societat. Per damunt de tot, ens porta a projectar escenaris desitjables.
Si agafem els informatius o les xarxes socials com a font d'inspiració, en un passeig ràpid per les pantalles de la zona Schengen, sembla que vivim en una mena de col·lapse estructural amb genets ultres que cavalquen cap a nosaltres sobre un horitzó negre. Crisi és la paraula que acompanya cada notícia. El dia a dia d'aquest estiu ens recorda la crisi de l'habitatge, del medi ambient, de la democràcia, i el fracàs polític per assolir la pau.
Mentre preparava el seu assaig Utopia no és una illa. Catàleg de mons millors (editorial Episkaia, 2020), l'escriptora i politòloga Layla Martínez, insistia en aquesta pregunta cada vegada que la convidaven a una taula rodona o conferència com a part de la seva recerca sobre l'impacte cultural de les distopies. "Com imaginen el futur en 50 anys?". Les respostes, deia ella, eren totes molt semblants. Totes d'imaginari apocalíptic, molt similar a la pel·lícula "Hijos de los hombres" (2006), del mexicà Alfonso Cuarón, on l'escenari és el col·lapse de la civilització, el caos mundial i la humanitat a la vora de l'extinció. Els refugiats fugen de la guerra al Regne Unit, un dels pocs governs funcionals que queden, on els imposen lleis migratòries senzillament dantesques. És l'any 2027.
"La forma en què imaginem el futur està fortament condicionada pels productes culturals que consumim", escriu l'autora. "En les últimes dècades, pràcticament totes les novel·les, videojocs, còmics, sèries i pel·lícules ambientades en el futur reprodueixen una mateixa forma de veure'l, que s'ha convertit en hegemònica. L'onada distòpica ho ha inundat tot, sense gairebé excepcions. Resulta casi impossible trobar una novel·la o una sèrie que imagini un futur utòpic o simplement millor que el present... Imaginar futurs pitjors ens ha tret la capacitat de pensar en un demà millor."
L'assaig reivindica el gènere de la utopia com a eina política i cultural. Recull diversos exemples històrics i literaris -des de Tomàs Moro fins a les societats pirates o la ciència ficció soviètica, passant pel panafricanisme i l'ecosocialisme- per mostrar que altres mons possibles han estat creats o almenys intentats seriosament.
El 2021 l'antropòleg i activista David Graeber i l'arqueòleg David Wengrow van publicar El amanecer de todo: Una nueva historia de la humanidad (publicat en espanyol per l'editorial Ariel) on proposen una nova visió de la història. Qüestionen la idea que la civilització va seguir un camí inevitable des de la igualtat primitiva cap a la desigualtat i el poder jeràrquic, demostrant que aquestes concepcions, que van sorgir al segle XVIII, van ser una reacció conservadora de la societat europea davant les crítiques dels intel·lectuals indígenes i que no tenen un aval antropològic ni arqueològic. Precisament a través de troballes en aquestes disciplines, il·lustren que les societats del passat van ser molt diverses i creatives, i que sempre van existir alternatives als models de dominació. Una invitació a repensar radicalment el que creiem possible per al futur.
Tot i que molt diferents, ambdós llibres qüestionen un relat dominant únic, fosc i estèril que ens porta a l'asfíxia. A través dels seus exemples, ens retornen el poder creatiu que com a éssers humans tenim per imaginar i crear mons desitjables.
Com dissenyar el futur
De la mateixa manera, i sota aquest esperit inspirador, des del PEMB i en col·laboració amb la Direcció de Participació i Innovació Democràtica de l'Ajuntament hem portat a Barcelona l'exposició 'Com dissenyar una revolució: La via xilena al disseny' (Disseny Hub, del 2 de juliol fins al 16 de novembre). La mostra convida a conèixer una història inèdita i per a molts desconeguda: la de com un petit país sud-americà va desafiar, en plena Guerra Freda, els dos models dominants -el capitalisme dels Estats Units i el totalitarisme soviètic- i va proposar una tercera via que fusionava socialisme i democràcia.
A través d'exemples materials de disseny gràfic i industrial, l'exposició mostra com diferents sectors de la societat xilena -des dels històricament marginats fins a les capes professionals- van treballar durant el govern de Salvador Allende (1970-1973) per construir una societat més justa. Comissariada pel dissenyador Hugo Palmarola, l'acadèmica en ciència, tecnologia i societat Eden Medina i l'arquitecte Pedro Ignacio Alonso, la mostra reuneix prop de 250 peces, entre originals i reproduccions, i s'articula en 7 capítols a través de les següents preguntes: Com cridar a l'acció col·lectiva, Com nodrir la infància, Com promoure la música popular, Com reduir la dependència tecnològica, Com construir una societat lectora, Com promoure una coexistència pacífica i Com administrar una economia.
Una de les peces més destacades és precisament l'exemple de com respondre a aquesta última pregunta. Es tracta de la primera reconstrucció integral i funcional de la sala d'operacions Cybersyn, un projecte destinat a l'administració de l'economia xilena a través d'un sistema descentralitzat de comunicació amb dades en temps real de les indústries del país que es nacionalitzaven a un ritme veloç. Tota una fita en la història de la cibernètica i un referent per als qui defensen un internet lliure i distribuït.
A propòsit de Cybersyn, Eden Medina es preguntava en una excel·lent entrevista a la revista New York Review of Architecture "Què passaria si poséssim en primer pla els valors humans en la creació dels nostres sistemes?". Què passaria? Què passaria si col·loquem un objectiu social comú primer i no el lucre? Una pregunta totalment vigent que ens porta a pensar tant en les nostres infraestructures tecnològiques com en les polítiques que determinen el mercat de l'habitatge, per posar dos exemples crucials.
En aquesta mateixa entrevista als tres comissaris, el periodista pregunta: "Sembla que l'ampliació del terme "dissenyador" és possible gràcies a la democràcia i a la pròpia existència de polítiques i projectes governamentals que convocaven tant dissenyadors com persones comunes a participar, a dissenyar i a expressar les seves opinions".
"És la unió de dues coses que no necessàriament van juntes: la democràcia que permet a les persones ser lliures per crear i la creació d'un conjunt d'objectius col·lectius", respon Pedro Ignacio Alonso. "Dins de moltes altres estructures, pots ser o sentir-te lliure per crear, però no existeixen objectius col·lectius. No estàs treballant en un projecte general per a la nació. O pots tenir un objectiu col·lectiu, com a l'URSS, però no democràcia. És per això que la via xilena és tan particular".
Un diàleg amb l'exposició
Des del PEMB i en col·laboració amb la Direcció de Participació i Innovació Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona amb el suport del Canòdrom - Ateneu d'Innovació Digital i Democràtica, s'ha desenvolupat un programa públic d'activitats que dialoguen amb l'exposició. Amb una mirada propositiva envers el futur, es busca destacar el potencial transformador que tenen la planificació estratègica i la innovació com a eines d'equitat social i foment de la participació ciutadana.
A més de la conferència inaugural del passat 1 de juliol i el taller realitzat en col·laboració amb l'Oficina Municipal de Dades i la investigadora Marta Pérez Verdugo sobre Com hauria de ser una Sala d'Observació de Dades Obertes?, queden per davant diverses activitats: El club de lectura sobre Geopolítica i sobirania tecnològica, la jornada Cultura i revolucions, que inclou el podcast Memòries xilenes després de 50 anys del cop d'Estat i la sessió Disseny radical al Canòdrom: un taller amb ritme d'insurrecció. El cicle dedicat a la intel·ligència artificial amb xerrades com Ciència per a la política pública. Una simbiosi de futur en temps complexos amb Josep Lobera i Izaskun Lacunza i Què passa quan la IA pren les decisions? Govern i desgovern algorítmic, amb Karina Gibert, Joan Subirats i Manuel Bedia, a més d'una sessió amb el Barcelona Supercomputing Center centrada en Bessons digitals metropolitans. Finalment, el curs: Metròpoli i desenvolupament econòmic: estratègies per al segle XXI.
Cybersyn en acció, és el nom de les visites guiades a la sala d'operacions per poder interactuar amb el sistema tal com el van imaginar els revolucionaris cibernètics a principis dels 70s i que convida a reflexionar sobre els sistemes tecnològics d'avui.
En paral·lel, altres activitats s'han sumat a aquest diàleg com la jornada organitzada per la Fundació Catalunya Europa Entre cables i urnes: Una mirada als riscos tecnològics de la democràcia, que comptarà amb Raúl Espejo, director d'operacions del projecte Cybersyn; Carlos Senna, que va ajudar a crear i implementar aquest sistema; i Andreu Ulied, expert en planificació urbana i bessons digitals.
Desenvolupat per ArsGames Jocs per a la revolució, és un taller que proposa experimentar amb el joc i la tecnologia per plantejar solucions a reptes urbans des d'una perspectiva participativa, inclusiva i sostenible, i està dirigit a joves d'entre 18 i 35 anys que dinamitzen espais col·lectius.
Tant el programa com l'exposició són una invitació oberta a repensar i inspirar-nos en aquests temps incerts, a exigir-nos més com a col·lectiu i com a actors cabdals en la defensa dels nostres drets.