Sense salut a casa: l'epidèmia de la precarietat habitacional a la regió metropolitana
"La precarietat és a tot arreu". Amb aquesta proclama el sociòleg Pierre Bourdieu va vaticinar, l’any 1997, un dels grans leitmotivs del nostre segle XXI. No obstant, la realitat ha demostrat anar més enllà de la seva intuïció. La neoliberalització dels estats del benestar ha tingut com a conseqüència que la precarietat, tradicionalment vinculada a la incertesa laboral, hagi ocupat espais de la vida que fins ara semblaven blindats. Un dels nous caps d’aquesta hidra és la precarietat habitacional.
Si a la denominada “Espanya feliç” de finals del segle passat l’accés a l’habitatge semblava assegurat gràcies a l’expansió del mercat immobiliari i hipotecari, així com a la promoció d’habitatges de protecció oficial, avui la precarietat habitacional s’ha convertit en un tema central i inèdit del debat públic i social. Ja són comuns les notícies sobre la pujada dels preus de l’habitatge, les dificultats per accedir a un habitatge digne per part de les persones joves o migrades, o el fracàs col·lectiu de desnonaments a famílies treballadores. Malgrat tot, són pocs els estudis que han intentat investigar com aquest nou fenomen de la precarietat habitacional comença a afectar el nostre dia a dia, en concret la nostra salut. I tampoc aborden una pregunta encara més fonamental: Què és la precarietat habitacional?
En aquest article, intentarem resoldre aquestes dues qüestions presentant els resultats obtinguts a l’informe titulat: El dret a l’habitatge digne sota amenaça: Una anàlisi de la precarietat habitacional i la salut a la regió metropolitana de Barcelona (Beca Santacana 2023). Aquest informe estructurat en dues parts, té la intenció de definir la precarietat habitacional i estimar quin és el seu impacte atribuïble absolut en la mala salut dels individus a la regió.
¿Què és la precarietat habitacional?
El primer de tot és mencionar que no existeix un consens clar sobre com definir la precarietat habitacional. Múltiples definicions s’utilitzen tant en l’àmbit acadèmic com en el social. Mentre que alguns emfatitzen la falta d’assequibilitat dels habitatges, altres es concentren més en la falta de qualitat dels habitatges o en la inherent inestabilitat del mercat de lloguer. Per intentar trencar aquesta confusió, l’informe explora, a través de 24 entrevistes, com s’entén, percep i experimenta la precarietat habitacional al nostre context.
Una de les troballes principals ha estat que, més enllà d’entendre la precarietat habitacional com una cosa única, l’hem de comprendre com una realitat multifacètica vinculada a la pèrdua de control sobre la pròpia llar, nucli d'una incertesa que contamina tots els aspectes de la vida quotidiana. Aquesta incertesa i falta de control es reflecteix en sis dimensions clau: inassequibilitat, inseguretat, inaccessibilitat, cohabitació forçada, qualitat de l’habitatge i manca/vulneració dels drets habitacionals. Presentem un resum de les principals característiques:
- Inassequibilitat: Es refereix a la incapacitat de les llars per sufragar el seu habitatge, cosa que posa en risc la seva seguretat econòmica.
- Inseguretat: Fa referència a la inestabilitat de les llars provocada per trasllats forçats i desnonaments, tant visibles com invisibles.
- Inaccessibilitat: A més dels alts preus de l’habitatge, reflecteix la dificultat de trobar alternatives habitacionals a causa de la forta competència del mercat. Això inclou criteris laborals, socials i racials inassolibles, la necessitat de presentar múltiples documents, visites col·lectives i la pèrdua d’oportunitats per no contactar ràpidament.
- Cohabitació forçada: Reflecteix situacions cada vegada més habituals a la regió metropolitana, on les persones comparteixen habitatge involuntàriament, sovint sense control sobre amb qui conviuen i en quines condicions.
- Qualitat de l’habitatge: Inclou aspectes materials que deterioren la dignitat de la llar, com humitats, falta de llum i ventilació, plagues, amuntegament i manca d’espai.
- Manca o vulneració dels drets habitacionals: Es tracta de situacions on els drets bàsics no estan reconeguts, com llars sense contracte, contractes verbals, durada indefinida o lloguers per habitacions. També inclou l’abús per part de la propietat o l’intermediari, com amenaces d’expulsió o el no compliment de reparacions i inspeccions acordades.
La precarietat habitacional a la regió metropolitana i el seu impacte en la salut
En la segona fase de l’article, malgrat la parcial manca de dades existents, tractem d’estudiar quina és la distribució social de la precarietat habitacional i el seu impacte en la salut en el període 2017-2019 a la regió metropolitana de Barcelona. Per fer-ho, hem construït un indicador quantitatiu de la precarietat habitacional que inclou les dimensions d’assequibilitat, inseguretat i qualitat de l’habitatge. L’índex resultant va del 0 al 3.
Com podem veure al gràfic, hem comparat la distribució de la precarietat habitacional a Barcelona i la resta de l'àrea metropolitana el 2016 i el 2019. S'observa que la precarietat és més alta en les situacions de lloguer a preu de mercat, seguits per les de lloguer social, propietat amb hipoteca i, finalment, sense hipoteca. El període analitzat mostra un empitjorament general de les condicions, especialment a la ciutat de Barcelona, on va augmentar la precarietat tant en propietaris i propietàries amb hipoteca com en famílies llogateres a preu de mercat. Per exemple, durant aquest període, la precarietat del lloguer a preu de mercat (un o més nivells) va pujar a la capital catalana del 50,98 % al 58,85 % de les llars en aquesta situació. Mentrestant, a la resta de l’àrea metropolitana, la situació es va mantenir més estable o va mostrar una lleu millora, tot i que els nivells inicials de precarietat continuaven sent elevats en les llars de lloguer a preu de mercat.
Gràfic 1: Evolució de la precarietat a la ciutat de Barcelona i a la resta de la regió metropolitana (2016-2019)
Addicionalment, l’informe realitza una fotografia de la desigualtat social de la precarietat habitacional assenyalant que aquesta es concentra principalment en els següents col·lectius vulnerabilitzats: llars encapçalades per dones, per persones joves, llars de menors ingressos i col·lectius migrants nascuts fora d’Europa.
Gràfic 2: Fotografia de la desigualtat social de la precarietat habitacional
Com impacta a la nostra salut?
Finalment s’estudia com la precarietat habitacional impacta en la salut poblacional a la regió metropolitana de Barcelona en el període especificat. Per realitzar-ho, calculem el percentatge de casos de mala salut autopercebuda que poden ser atribuïbles a la precarietat habitacional. Les estimacions mostren que, en el conjunt de la població, aproximadament entre el 3,74 % i el 6,99 % dels casos de mala salut autopercebuda són atribuïbles a aquesta realitat. Tanmateix, aquesta xifra amaga una notable desigualtat segons el règim de tinença. Mentre que l’impacte és mínim entre les llars de propietàries sense hipoteca (1,03 % -2,01 %), resulta especialment elevat entre les que es troben en situació de lloguer a preu de mercat (10,1 % - 29,5 % dels casos de mala salut autopercebuda), seguides de les llars en propietat amb hipoteca, que també presenten un efecte rellevant però més moderat (3,41 % - 11,7 %).
Gràfic 3: Percentatge de casos de mala salut autopercebuda atribuïbles a la precarietat habitacional durant el període 2016-2019
Conclusió
La precarietat habitacional és un fenomen recent que ha posat sota amenaça el dret a un habitatge digne a causa de la neoliberalització dels sistemes residencials. En aquest context, la regió metropolitana de Barcelona s’ha convertit en un dels epicentres d’aquesta crisi. L’informe El dret a l’habitatge digne sota amenaça: Una anàlisi de la precarietat habitacional i la salut a la regió metropolitana de Barcelona va néixer amb l’objectiu de comprendre la precarietat habitacional i analitzar el seu impacte sobre la salut de les llars de la regió i ha servit per treure una sèrie de conclusions al respecte.
El primer que s’ha constatat és que la precarietat habitacional no només es manifesta en l’assequibilitat o en viure de lloguer, sinó també en formes més complexes vinculades a la inseguretat, la inaccessibilitat, la qualitat de l’habitatge, la manca de drets i l’alienació. La manca de control i autonomia sobre les pròpies condicions habitacionals genera un estat generalitzat d’incertesa que afecta decisivament tots els aspectes de la vida. No es tracta només de tenir un sostre, sinó de la capacitat de construir vides segures, saludables i amb autonomia.
En aquest sentit, els resultats quantitatius de l’informe mostren amb claredat que la precarietat habitacional s’ha consolidat com un gran repte social de la regió metropolitana de Barcelona. Lluny de ser un fenomen marginal, afecta àmplies capes de la població, tot i que la seva incidència és especialment desigual i elevada entre les llars de lloguer a preu de mercat i els col·lectius més vulnerabilitzats. A més, l’informe també posa de manifest un aspecte sovint ignorat: la precarietat habitacional no només és una qüestió residencial, sinó un determinant social clau de la salut.
Enfront d’aquest panorama, es defensa la necessitat d’una estratègia integral que combini polítiques reformistes, com la regulació del lloguer o la protecció de les persones llogateres i les propietàries amb hipoteca, conjuntament amb mesures transformadores centrades en reduir la mercantilització del mercat i en constituir un parc d’habitatge públic i social. A més, aquesta estratègia ha d’incloure intervencions específiques per als grups més exclosos i sistemes de dades sòlids per al seu seguiment i avaluació.