Més enllà dels comerços assequibles: com garantim el dret a l'alimentació?
L'anunci de l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, de crear una xarxa de comerços assequibles a la ciutat ha situat en l'agenda pública una qüestió que sovint queda relegada a l'àmbit de les polítiques socials: com garantir que totes les persones puguin accedir a una alimentació saludable i sostenible. La proposta arriba en un context marcat per l'augment sostingut del cost dels aliments, que dificulta cada vegada més l'accés a una alimentació adequada per a moltes llars.
La proposta s'inspira en el programa "N.Y.C. Groceries", impulsat per l'alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, coincidint amb la visita de Jaume Collboni a la ciutat. El projecte preveu obrir cinc supermercats públics gestionats per operadors privats seleccionats per l'ajuntament. El consistori aportarà locals, assumirà part dels costos i subvencionarà productes bàsics perquè es venguin a preus més assequibles. La iniciativa compta amb una inversió de 70 milions de dòlars, 30 dels quals es destinaran al nou establiment de La Marqueta, a East Harlem.
A Barcelona es vol començar el segon semestre del 2027 amb un pilot al barri de La Marina del Prat Vermell, en un local municipal on el projecte de comerç assequible sigui gestionat per una entitat del tercer sector o cooperativa sense ànim de lucre. La proposta té un doble objectiu: per una banda, garantir l'accés a l'alimentació, oferint fruita, verdura, carn i peix a preus d'entre un 20% i un 30% inferiors als del mercat; per l'altra, fomentar la inserció laboral i servir com a espai de formació i ocupació per a persones en situació de vulnerabilitat o risc d'exclusió social.
A diferència de Nova York, la proposta de Barcelona encara té molts aspectes per concretar: el finançament, la governança, l'operativa del sistema, la relació amb altres instruments existents i, sobretot, l'encaix amb la resta del teixit comercial de la ciutat.
Per altra banda, el moment i el lloc en què es va fer l’anunci, així com el calendari del seu desplegament, a tocar de les eleccions municipals de la primavera del 2027, fan especialment important que la proposta no es plantegi com una iniciativa aïllada ni pensada només per al curt termini, sinó que esdevingui una oportunitat per definir una política estructural i de llarg recorregut.
El dret a l'alimentació entra en escena
El concepte de dret a l'alimentació va molt més enllà de la simple disponibilitat d'aliments. D'acord amb les Nacions Unides, implica que totes les persones puguin accedir de manera estable, física i econòmicament, a una alimentació adequada o als recursos necessaris per obtenir-la. Les directrius impulsades per la FAO afegeixen que aquesta alimentació ha de ser saludable, culturalment adequada i compatible amb els límits ecològics del planeta.
El dret a l'alimentació així entès constitueix un dret humà fonamental reconegut en diversos tractats internacionals i europeus ratificats per l'Estat espanyol.
A l'espera d'aterrar-lo en normatives estatals o autonòmiques, passa com en altres ocasions i amb altres temes: el debat social va per davant de la legislació.
Aquesta mirada és també la que recull el Compromís Metropolità 2030, el pla estratègic per a la regió metropolitana de Barcelona, que dedica una de les seves vuit missions a l’alimentació saludable amb l’objectiu de garantir l’accés a una alimentació més saludable i sostenible per a tothom i a tot arreu.
La qüestió és si des de l'àmbit públic s'ha de garantir l'accés a aliments saludables i sostenibles com un dret de totes les persones, igual que es fa amb l'educació i la salut. I, un cop assumida aquesta premissa, s'obren noves preguntes: quina és la fórmula més adequada per fer-ho? Com s'ha de finançar? Quin paper han de jugar les administracions, el sector privat i la ciutadania?
A França s’ha abordat aquesta qüestió amb una proposta ambiciosa: una “Seguretat Social alimentària”. El nom pot remetre a una reforma del nostre sistema de seguretat social per afegir-hi els aliments com a prestació universal, igual que la salut i l’educació. Però, tal com està plantejada, no es tracta d’això, sinó d’articular experimentacions a escala local (municipal o metropolitana) de gestió publicocomunitària d’un pressupost. Aquesta gestió segueix un principi de redistribució per garantir un accés digne a una alimentació de qualitat, especialment per a les persones més vulnerables, i per fomentar una economia local sostenible. A més, es basa en la participació activa d’un comitè ciutadà que actua com a espai d’educació popular i d’empoderament.
En l'experimentació a la ciutat de Montpellier, per exemple, els participants contribueixen mensualment amb una quota diferent segons als seus ingressos, que oscil·la entre 1 i 250€ (amb una mitjana de 60€). A canvi, reben una assignació alimentària mensual d'uns 100€, convertida en una moneda local anomenada "mona". Aquesta moneda només pot utilitzar-se en una xarxa de comerços associats, com ara botigues de proximitat, mercats locals i supermercats cooperatius, que prioritzen aliments de qualitat i sostenibles. El projecte es finança mitjançant una combinació de recursos públics i privats: aportacions de l’Ajuntament i el territori metropolità de Montpeller, del govern francès i de fundacions privades, que es complementen amb les cotitzacions dels participants, les quals en representen un 47%.
En aquest cas, doncs, es planteja un model de cofinançament públic i privat, en què cadascú contribueix segons la seva renda, i es fa èmfasi en la participació ciutadana com a manera de donar veu i capacitat de decisió a qui en forma part.
A nivell internacional, també fa anys que trobem diferents models com els supermercats socials a Regne Unit, Àustria o Itàlia, que venen excedents o productes a preu molt rebaixat a llars acreditades com a vulnerables. Són només per a socis i exigeixen acreditar que es perceben prestacions. També existeixen programes de transferències monetàries directes com el programa "Bolsa Família" del Brasil, que han demostrat que, davant de la inflació del preu dels aliments, les transferències per si soles no garanteixen la cistella mínima. Funcionen millor combinades amb preus regulats i punts de venta assequibles.
A Catalunya, ja fa anys que des del cooperativisme i els moviments per la Sobirania Alimentària existeixen experiències d'entitats i de la societat civil, com són els supermercats cooperatius o les cooperatives de consum, projectes que podríem considerar hereus dels economats socials autoorganitzats pels obrers que tenen origen al segle XIX. Actualment, són iniciatives amb una aposta per l'agroecologia, on un grup de ciutadans i ciutadanes s'associen per decidir conjuntament el què volen consumir i com, i s'agrupen per fer comandes conjuntes a la pagesia local. Són iniciatives sense intervenció pública, tot i que en alguns casos reben subvencions puntuals. Algunes han fet intents de poder oferir preus assequibles, mantenint la viabilitat del projecte i pagant uns preus justos a la pagesia, però sense uns grans resultats pel que fa a l'assequibilitat dels productes i de participació de les persones en situació de vulnerabilitat.
Menció a part mereix el cas de Granollers amb el Projecte de La Mimosa, impulsat per l'Ajuntament de Granollers amb la participació de Creu Roja i l'associació de consumidors i productors La Magrana Vallesana. En aquest cas, famílies en situació de vulnerabilitat entren a formar part de l’associació i disposen d'un saldo mensual per adquirir productes agroecològics. Es tracta d’un model amb finançament públic, i que posa l'accent en garantir una alimentació saludable i sostenible a famílies en situació de vulnerabilitat de manera articulada amb la producció local, el cooperativisme de consum i les entitats socials.
A l’Estat espanyol, també existeixen nombrosos supermercats cooperatius i cooperatives de consum agroecològiques, i el cas més significatiu pel que ens ocupa, encara que d'escala molt petita, el trobem a Getafe, al supermercat cooperatiu agroecològic Biolíbere. Amb finançament privat de la Fundació Daniel & Nina Carasso, s'ha finançat amb 100€ al mes a 30 famílies per a formar part de la cooperativa, comprar en el supermercat i també ser acompanyats amb formació i activitats sobre seguretat alimentària, així com un seguiment de com evolucionen els hàbits alimentaris.
Així doncs, disposem de diferents experiències que ens permeten eixamplar el debat i formular algunes preguntes de fons: hem de finançar els aliments des de les administracions? A qui s'hauria d'adreçar el suport públic? A les persones consumidores, als comerços o als productors? Hauria de ser universal o focalitzat? Quins aliments s'haurien de prioritzar? Com es governa i es finança un sistema d'aquestes característiques?
Respondre aquestes preguntes demana anar més enllà de les rendes i mirar el conjunt del sistema alimentari. En el proper article ens hi aturarem i coneixerem una experiència que ja s’està gestant a la regió metropolitana: el pilot de garantia alimentària del Prat de Llobregat.