La metròpoli post-turística

“Barcelona no és un destí turístic”. Amb aquesta rotunda frase s'expressava Pere Duran l'any 1988, en un dels papers de diagnosi que el Pla Estratègic de Barcelona va encomanar a diferents persones expertes en diversos àmbits sectorials. En aquells moments, el turisme de lleure (no així el professional) era gairebé testimonial, i en molts casos es limitava a visites de dia de turistes de sol i platja el dia que no feia sol. L'oferta hotelera a la ciutat (27.500 places l'any 1988) era clarament insuficient, especialment en establiments de gamma mitjana i alta. Per l'aeroport amb prou feines passaven 6 milions de passatgers anuals, la majoria en vols interns i per motius professionals. I la Sagrada Família era visitada únicament per mig milió de persones a l'any, la immensa majoria de les quals eren locals.

Via Fotomovimiento. Foto: Pedro Mata (Efectes coronavirus Barcelona)

No obstant, Duran, que dirigia en aquella època el Patronat de Turisme de la Ciutat, tenia clar el potencial turístic d'aquesta. En el segon paràgraf del document ja deixava clar que la ciutat tenia potencialitat per esdevenir una destinació turística i que, si s'aprofitava bé l'impuls dels Jocs del 1992, es podria situar entre les cinc ciutats més visitades a Europa. Per a poder assolir-ho proposava un full de ruta amb una sèrie d'accions que passaven des de la construcció de noves infraestructures fins a les accions de promoció, o la creació d'estadístiques i sistemes de qualitat.

Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000

Aquestes idees van trobar aixopluc dins del Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000, un dels objectius del qual era trobar un nou mix d'activitat econòmica que permetés compensar el previsible declivi de la indústria manufacturera, que durant un segle havia estat el motor de creixement de la ciutat. Sense l'efecte capitalitat i el que això comportava, es va veure l'activitat turística com una de les possibles activitats emergents, de la mateixa manera que es van detectar potencialitats en les activitats financeres, de disseny, comercials, o sanitàries. A diferència dels altres casos citats, però, l'activitat turística va poder aprofitar molts dels grans projectes derivats dels objectius dels primers plans estratègics i, en especial, de la millora de les grans infraestructures.

Probablement aquest darrer fet pot explicar una part de l'èxit de l'activitat turística a partir de la dècada dels noranta,  en la línia del que passava arreu d'Europa, impulsat per canvis normatius que permeteren per exemple la liberalització del transit aeri i la seva democratització, així com també pels canvis d'hàbits i preferències. Però també per la feina que s'havia fet des de principis dels anys vuitanta primer al Patronat de Turisme i, des del 1993, a Turisme de Barcelona, captant nous públics i mercats, i creant nous productes, també amb l'objectiu d'evitar el sempre temut risc d'acabar exclusivament amb un “turisme de xancleta”.

Evolució turisme Barcelona

En el context actual

Aquest 2020 ens enfrontem per primer cop en molts anys a una forta reducció de l'activitat en aquelles ocupacions vinculades al turisme a Barcelona, una crisi que, a diferència de crisis anteriors, té característiques globals. Segons les primeres dades facilitades per l'OMT, els ingressos per turisme podrien caure en un terç a nivell mundial, xifra que pot ser fins i tot superior a l'estat espanyol.  Ja es parla obertament de temporada perduda, si més no pel que fa al turisme internacional, que en el cas de Barcelona constitueix el 80% de turistes que pernocten a la ciutat. Caldria anar noranta anys enrere, un cop conclosa l'Exposició Universal, per trobar una caiguda de l'activitat turística a la ciutat de Barcelona.

A diferència del que hom podia pensar setmanes enrere, cada cop sembla més clar que la recuperació del sector no serà ràpida. Segons les previsions amb les que actualment s'està treballant, i partint d'experiències d'altres països com Àustria, no és previsible que l'activitat en sectors com l'hostaleria i la restauració es pugui reprendre abans del mes de juny. Fins i tot en aquest escenari, força optimista, seríem molt lluny de la normalitat. Les fortes restriccions d'aforament, la previsible prohibició durant mesos de grans esdeveniments, l'espasa de Damocles d'un nou tancament a causa d'un rebrot, i sobretot, la incertesa de la reacció dels consumidors davant de la situació postconfinament,  poden fer inviables molts negocis, abocant-los al tancament definitiu.

Via Fotomovimiento. Foto: Pedro Mata (Efectes coronavirus Barcelona)

Més enllà del curt termini hi ha dubtes de què el turisme internacional retorni als nivells precrisi. Malgrat que l'activitat turística ha mostrat una enorme resiliència, com s'ha vist amb la resposta que ha tingut després d'episodis de terrorisme, per exemple, aquesta situació és gairebé inèdita i ha afectat de ple dos dels elements motors del creixement de l'activitat turística: les companyies aèries i els creuers. Molt probablement, com ha passat en altres crisis que les han afectat, la resposta en clau de supervivència d'aquestes companyies serà una forta retallada de la capacitat (per exemple, jubilant anticipadament els avions o vaixells més antics), el que tindrà conseqüències a mitjà termini. Un estudi de la consultora GPA apuntava que el trànsit aeri va trigar tres anys en recuperar-se després dels atemptats de l'11-S.

Les dimensions d'aquest tsunami, però, van més enllà de l'àmbit estrictament de l'hostaleria o el transport. Per començar, per les implicacions que tindrà en moltes altres activitats afectes al turisme (agències de viatges, lloguer de vehicles, comerç, o activitats culturals), però també en innombrables activitats del nostre teixit econòmic afectades per la cadena de valor, des de l'agroalimentari fins a empreses TIC. Tampoc es pot oblidar l'impacte territorial. Per una banda, les persianes abaixades de molts bars, restaurants o comerços impactaran de manera desigual per barris. Una anàlisi recent de la consultora Eixos per a la ciutat de Barcelona dona pistes de com pot ser l'afectació territorial. Així mateix, l'impacte entre les persones que hi treballaven també s'entreveu desigual per barris, afectant de manera més negativa a les persones amb rendes baixes, atès que les ocupacions vinculades a l'hostaleria i restauració tenen un perfil ocupacional per sota de la mitjana de les activitats econòmiques, que es tradueix en una important escletxa salarial.

En aquest punt, cal anar pensant en un futur on les activitats turístiques tindran un paper força diferent al que han jugat durant aquestes darreres tres dècades. Aquest fet obligarà a Barcelona a fer un Great Reset, reproduint l'experiència anterior de Londres o Nova York, dues metròpolis que van passar de l'especialització en la indústria manufacturera als serveis financers i que van patir un shock derivat d'aquesta especialització arran dels atemptats de l'11-S i de la crisi financera del 2007. Afortunadament, el debat ja ha començat. Miquel Molina, en el seu article dominical a La Vanguardia, ja apuntava cap a on haurien d'anar els canvis, i sobretot, que aquests canvis han de fer-se de manera compartida, i amb una visió metropolitana.

Via Fotomovimiento. Foto: Pedro Mata (Efectes coronavirus Barcelona)

I jo afegiria un tercer element: caldrà fer aquest exercici de canvi de xip tenint en compte que cal trobar recanvi a una activitat que fou tractora gràcies a una conjunció de factors, no pas únicament pel fet de ser una aposta estratègica. D'altres apostes, fins i tot algunes on s'hi van abocar més energies, van tenir resultats més que discrets, quan no van ser un fracàs. Els esforços de consolidar una plaça financera a Barcelona o de captació de seus empresarials són dos exemples d'accions que, per motius diversos, no van acabar donant els fruits esperats. Caldrà avaluar potencialitats, contrastar amb les tendències globals i, sobretot, diversificar les apostes. Ciència, tecnologia i cultura, com assenyala Molina en el citat article, en poden ser, des de ja, la base.

No obstant, aquesta reflexió a llarg termini no pot oblidar que caldrà una transició que, a diferència de transicions anteriors, haurà de ser executada amb menor temps. Aquesta fase hauria de (a) suavitzar al màxim els efectes negatius del shock generat per la COVID-19; i (b) aprofitar per  reequilibrar algunes situacions que se n'havien anat de les mans i havien tensionat la metròpoli en el passat recent.

A continuació plantejo tres possibles accions:

  • A més de les mesures públiques encaminades a alleugerar els problemes de tresoreria de moltes empreses, caldria anar pensant en mesures de recuperació de la demanda el més aviat possible, que passarien per la mobilització d'una part dels recursos econòmics que han quedat congelats als comptes d'estalvi de la fracció de la ciutadania que de moment no s'ha vist afectada per aquesta crisi. Segons una estimació de la Cambra de Comerç de Barcelona, parlaríem de més de 2.000 milions d'euros. Mecanismes d'activació de la demanda que permetessin fins i tot compres avançades a canvi d'una “recompensa” (que pot ser immaterial) poden actuar de coixí per a una part del teixit empresarial. Tot i que ja han sorgit iniciatives en aquesta línia, caldria escalar-les per evitar que una excessiva atomització les condemnés a la residualitat. En aquest sentit, seria important comptar amb un lideratge público-privat en aquesta iniciativa, que també podria estendre's a les activitats culturals, probablement un dels sectors més colpejats per aquesta crisi.
  • En un moment on la reinvenció empresarial estarà a l'ordre del dia per poder mantenir els negocis, caldrà facilitar al màxim la possibilitat de que ho puguin fer, evitant que una  interpretació molt restrictiva de la regulació acabi essent un obstacle insalvable. Un exemple podrien ser els restaurants que, a causa de les restriccions en aforaments, es reconverteixen en cuines que donen servei de qualitat a domicili (dark kitchens). Evidentment aquest procés no estarà exempt de riscos (per exemple, la generació de més residus sòlids o majors nivells de trànsit a la ciutat), però si ja normalment és desitjable donar un vot de confiança a aquestes iniciatives (mitjançant proves pilot), en aquest cas la necessitat esdevé imperiosa.
  • Malgrat les mesures pal·liatives, la crisi inevitablement acabarà produint una selecció natural en forma de tancament de negocis turístics. Caldria aprofitar aquesta conjuntura per facilitar un reequilibri, especialment en aquelles zones on hi havia una gran pressió turística. Per exemple, promovent activament el pas d'usos hotelers a residencials, o amortitzant les llicències d'ús vinculades a bars i restauració, i en general, tots aquells establiments amb una clara “orientació als turistes”.

Finalment, i no menys important, aquesta crisi porta a reobrir debats estratègics que, per una raó o una altra, probablement s'havien tancat en fals. Un dels més necessaris és el relatiu a l'ampliació de l'aeroport, un debat que abans de la crisi s'estava produint en un context d'urgència derivat de preveure trencar el sostre teòric de passatgers a molt curt termini. En aquest cas, la crisi donarà prou marge per poder plantejar-lo amb major serenitat, podent avaluar tant els possibles escenaris de futur, com les possibles alternatives, amb el seu impacte econòmic, social i ambiental. Des del PEMB animarem i donarem cobertura a aquest i altres processos de reflexió col·lectiva tan bon punt s'hagi superat la situació d'emergència actual.

 

* Totes les fotografies pertanyen al compte de Flickr de Fotomovimiento

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te a la nostra newsletter

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +