El bo i el dolent del 2020 en matèria d'habitatge
'The definition of insanity is doing the same thing over and over again, but expecting different results.', Albert Einstein
- Luisa Fernanda Pinto Rodríguez - Gabinet tècnic del PEMB
- 22-12-2020
- 165 Lectures
Abans de començar qualsevol reflexió sobre el què ha passat amb l'habitatge a l'àmbit metropolità de Barcelona durant el 2020, vull deixar una cosa clara que sembla molt evident però a vegades oblidem: la crisi d'habitatge que vivim no és conseqüència en absolut de la irrupció de la pandèmia, sinó que ho és del context de desigualtats socials que acumulem des de fa anys. És una crisi que té relació amb la precarietat prèvia a la que ens havien acostumat.
La manca d'accés a l'habitatge és un problema que s'intensifica i es perpetua des de la crisi immobiliària de 2008. Enguany, ha ocupat un espai important en l'agenda política i social, fixant els posicionaments, d'una banda, de qui demana una regulació pública per protegir l'habitatge com una necessitat social de primer ordre, i, de l'altra, de qui advoca per una autoregulació de les forces del mercat i rebutja la intervenció pública en el mercat de lloguer per tal de no distorsionar els preus i reduir l'oferta.
S'han evidenciat els conflictes entre rendistes i llogaters/es; entre el que és formal i allò fora del mercat regulat; contradiccions totes sobrevinents d'un model immobiliari–urbanístic–financer que ha considerat l'habitatge més com un bé d'inversió i especulatiu que com un dret.
El panorama de l'habitatge assequible a la regió metropolitana segueix sent un problema econòmic, polític i social, inabordable des de l'economia del lliure mercat. És per això que, a diferència de l'escenari de fa vint anys, ja no admet una solució a través d'un model constructivista, sinó que requereix d'actuacions integrals i innovadores acompanyades de la regulació del mercat a tots els nivells institucionals per equilibrar les rendes desproporcionades que uns pocs actors han acumulat a costa del dret de tots i totes.
Però no tot és dolent, malgrat la crisi sanitària hem fet passos per abordar el problema de l'habitatge i per això vull recollir els punts bons i dolents que ens ha deixat el 2020 en aquesta matèria a l'àmbit metropolità, també per albirar els reptes de cara al futur immediat.
Les coses bones
Un element indispensable per protegir el dret a l'habitatge és comptar amb eines jurídiques que, des de tots els nivells de l'administració, vetllin per garantir un entorn favorable on totes les persones puguin accedir a un lloc on viure, bé sigui mitjançant l'oferta privada o amb un parc públic d'habitatge social.
En aquest sentit, el 2020 va tenir un inici prometedor en part per les decisions preses a finals del 2019 pel legislador català, que va establir, a través del decret llei 17/2019 (de 23 de desembre), mesures urgents per incrementar el parc d'habitatge protegit i l'oferta general dels habitatges en règim de lloguer. Una llei resultat de la concurrència d'actors públics (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) i moviments socials que defensen el dret a l'habitatge, que va ser titllada de generar “drama i desprotecció” per als actors del negoci immobiliari i criticada, també, pels suposats efectes contraris que generaria respecte a la reducció del parc de lloguer actual i de les noves construccions.
Un deute pendent d'aquesta legislació era la regulació dels preus de lloguer al mercat privat, demanda que al setembre, i enmig de la pandèmia, va ser acceptada amb l'aprovació de la Llei 11/2020. Aquesta norma inclou el concepte d'àrees amb mercat d'habitatge tens per als municipis o les parts de municipi que estan en risc de no disposar de la dotació suficient d'habitatges de lloguer a un preu assequible [1] i fa la declaració transitòria (vigent per un any) d'alguns municipis metropolitans com a tal. La tasca pel 2021 serà que els municipis de l'RMB avaluïn els criteris de l'anomenada llei per tal de formular una nova declaració d'àrees amb mercat d'habitatge tens. I què millor que coordinar una declaració conjunta d'escala supramunicipal per tal de no generar dinàmiques de segregació residencial derivada.
El tercer punt a favor de la llei 11/2020 és la regulació dels lloguers, la qual implica que els nous contractes no poden superar el preu de l'anterior lloguer i que els preus s'han de baixar al preu de l'índex de referència, i preveu multes per a qui vulneri aquests termes. Aquest conjunt de mesures busca ajustar la diferència entre la renda de les llars i el preu del lloguer ja que, si observem el conjunt de Catalunya, l'RFDB (Renda Familiar Disponible Bruta) ha augmentat un 38,2%, mentre que els lloguers ho han fet un 91,8% (2,4 vegades més) [2]. Sobre els efectes positius i negatius d'aquesta regulació s'ha escrit molt, però la clau que definirà l'èxit o el fracàs d'aquesta regulació, serà l'encaix d'aquests sistemes de regulació de rendes en un marc estructural de la política d'habitatge a escala metropolitana.
Un altre pas endavant en matèria de regulació és el decret llei 50/2020 del 9 de desembre que entra a regular, i per tant a permetre, els allotjaments i habitatges amb espais compartits (coliving), un tema que fa temps que calia regular per tal d'obrir les portes a noves formes d'ús de l'habitatge. Així mateix, el decret modifica els preus màxims de venda i lloguer/cessió d'ús d'habitatge amb protecció oficial (HPO), no actualitzats des del 2008.
A més de la regulació, una altra peça clau de les polítiques d'habitatge és el finançament i, en aquest sentit, s'han fet els primers passos amb la destinació de recursos públics per a la producció i l'oferta d'habitatge assequible, així com per a la rehabilitació i la recuperació del parc d'habitatge envellit. Un bon exemple d'això ha estat el protocol signat a l'octubre entre el Ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana i l'Ajuntament de Barcelona que ha permès l'accés directe a fons perdut de diners públics procedents de l'Estat per a la promoció de la política d'habitatge de la ciutat i ha suposat una injecció de 71,7 milions d'euros destinats a impulsar projectes de construcció d'HPO.
Un altre exemple en relació al finançament són els 48,8 milions d'euros que, des del mateix ministeri, s'han destinat a millores en l'àmbit de l'eficiència energètica dins el PREE o els 330 milions d'euros que la Secretaria d'Agenda Urbana i Territori de la Generalitat espera poder captar dels fons europeus del programa Next Generation per al programa Femlloguer.cat.
D'una altra banda, i per si encara hi havia dubtes, aquest any s'ha reafirmat la necessitat dels acords de col·laboració multisectorials i interdisciplinaris com al millor camí per treballar de cara als moments difícils i els reptes complexos.
El conveni marc signat entre l'Ajuntament de Barcelona i les cooperatives i fundacions de promoció d'habitatge social és una mostra d'aquesta sinergia entre actors per a la provisió d'almenys 1.000 habitatges destinats a lloguer assequible i cessió del dret d'ús, mitjançant la constitució d'un dret de superfície a favor d'aquestes entitats socials. L'aliança demostra que la col·laboració publico-privada pot anar més enllà del sector privat empresarial i fa una defensa del rol de les entitats del Tercer Sector Social i un reconeixement a la seva contribució en la promoció d'habitatge de lloguer social. Les fundacions integrades a COHABITAC, han proveït el 7% del conjunt de l'habitatge de lloguer social a Catalunya, aspecte rellevant a l'hora de donar-li al Tercer Sector aquest paper inherent a la seva naturalesa per a la provisió i gestió d'aquest tipus d'habitatges.
Font: Reptes i limitacions de la promoció i la gestió d'habitatges de lloguer social a Catalunya. Cohabitac i Taula d'Entitats del Tercer Sector Social.
També a conseqüència de la pandèmia, les necessitats d'habitatge han tingut variacions tant des del punt de vista quantitatiu com del qualitatiu. El període més intens del confinament ens ha demostrat que tenir un habitatge digne també implica garantir un estat de confort i benestar relacionat amb aspectes com: tenir espais més oberts i il·luminats, disposar d'espais polivalents que permetin treballar des de casa, o gaudir de més espai comunitari de qualitat i de més barri. Precisament en aquesta direcció van les actuacions de promoció del parc d'habitatge metropolità que impulsen l'AMB, l'IMPSOL i el Consorci Metropolità d'Habitatge i que preveuen, segons el pla d'habitatge assequible aprovat l'abril de 2017, la construcció de 1.327 HPO (56% de venda i 44% de lloguer) en municipis de l'àrea metropolitana com Castelldefels, Gavà, Montgat o Molins de Rei, entre d'altres.
No obstant, una cosa que ens hem de preguntar és la raó per la qual un percentatge alt d'aquest parc d'habitatge públic es continua destinant al règim general o concertat de venda i no al règim de lloguer social. Haurem de replantejar quins objectius de llarg termini tenim per orientar les actuacions que fem en aquest sentit... en cas contrari, repetirem els mateixos errors del passat i les bones intencions no ens ajudaran a pujar l'insuficient 1,5% que representa el parc de lloguer social a l'àmbit metropolità (veure quadre al diari Ara).
Un últim punt, i no menys important que ha jugat a favor aquest 2020, és la presència de lideratges d'actors institucionals, actors socials, mitjans i diferents sectors que han posat al centre del debat públic el problema de l'habitatge, fet que ha propiciat que es prenguin decisions com la regulació dels preus de lloguer o el finançament del parc de lloguer assequible. La interlocució directa entre els líders polítics locals amb l'Estat va permetre alinear millor les diferents administracions i coordinar les seves actuacions a través d'estratègies comunes de llarg termini.
Les coses dolentes
Malauradament aquest any també ens deixa un recull de notícies poc alentidores al voltant de les persones que no tenen un lloc digne on viure, les que l'han perdut al llarg de la pandèmia o les que pateixen cada dia per la inestabilitat de no saber si podran seguir vivint a casa seva.
Segons l'enquesta “Habitant en confinament” realitzada per l'O-HB, durant els dos primers mesos de la quarantena el 42,9% de les llars metropolitanes van patir un deteriorament de la seva situació econòmica, deteriorament que s'intensifica en les llars que viuen de lloguer, de les quals el 57% afirma que la seva situació econòmica ha empitjorat una mica o molt amb motiu de la crisi de la covid-19.
Així mateix els resultats de l'estudi de l'IERMB “Una aproximació als efectes socioeconòmics de la covid-19 a la metròpoli de Barcelona”, posen de manifest la vulnerabilitat residencial de la població metropolitana a causa de l'impacte social de l'actual crisi econòmica. Les xifres mostren que les persones que destinen més del 40% dels seus ingressos al pagament de l'habitatge ha passat del 13% abans de la pandèmia al 16%. Pel que fa a la població que viu en règim de lloguer, han passat de destinar una mitjana de 40,5% de la seva renda a cobrir les despeses d'habitatge l'any 2018-2019, a una mitjana d'entre un 43,8% i 44,9% l'any 2020. I la població en risc de no poder fer front a les despeses de l'habitatge a causa de destinar-hi més del 60% del seus ingressos, es troba al voltant d'un 7,9% i un 8,2%.
Aquestes xifres, que evidencien l'increment de la vulnerabilitat residencial, grinyolen amb l'eslògan “Queda't a casa” que ens repeteixen cada dia. Durant els primers nou mesos del 2020 s'han produït més de 18.000 desnonaments a Espanya segons xifres del CGPJ. Només a Barcelona, en el període entre el 14 de setembre i el 23 d'octubre, la Unitat Antidesnonaments de l'Ajuntament va tenir coneixement de 443 processos de llançament que van afectar 1.211 persones, 463 de les quals eren nens i nenes.
La manca d'un decret del Govern que ampliï la moratòria en els desnonaments de lloguer i d'hipoteca de persones en situació de vulnerabilitat deixa a moltes persones, que abans de la pandèmia ja es trobaven en situació de risc, en una situació total d'indefensió i sense cap alternativa d'habitatge.
Una altra realitat negativa que s'ha tornat insostenible amb la pandèmia és la de les persones sense llar vivint i dormint al carrer, que, entre d'altres conseqüències, es troben 11 vegades més exposades a morir en el cas de les dones i 7 vegades més en el cas dels homes que la resta de la població. A l'àmbit de Barcelona, segons xifres de la Fundació Arrels, 1.239 persones dormien al carrer en el marc de l'estat d'alarma (recompte organitzat al maig de 2020), però per a l'àmbit metropolità no es tenen dades actualitzades degut a l'absència de recomptes, ja que només 6 municipis de l'RMB n'han fet entre 2017 i 2019.
Font: Arrels Fundació
En aquest context, és injust i immoral que hagin de passar tragèdies com la de l'incendi d'una nau a Badalona on vivien persones sense llar, perquè es reflexioni al voltant d'una reivindicació pendent de fa anys amb aquest col·lectiu. Només a Barcelona hi ha 70 assentaments com el de la nau del Gorg de Badalona i a escala metropolitana no tenim dades precises, però la manca de llocs d'acollida i la falta d'empadronament sense domicili fix a més d'una desena d'ajuntaments, obliga a les persones sense llar a desplaçar-se a indrets metropolitans. Després de la tragèdia de Badalona es parla de la creació d'un equipament metropolità que disposi de places estables per atendre el sensellarisme com un problema que va més enllà dels límits de Barcelona i que permeti als governs locals acollir de manera adequada a les persones sensesostre davant de l'emergència social existent a la metròpoli. Esperem que aquesta proposta no es quedi en paper mullat.
Un escenari greu en l'accés al mercat de l'habitatge també és el dels i les joves dels quals, segons l'informe desenvolupat per l'Observatori DESC “Radiografia: Joves llogateres i dret a l'habitatge 2020”, només van poder emancipar-se un 24% a Catalunya en l'últim any, quan el 2008 la xifra era del 32,9%. Aquesta dificultat per emancipar-se té una relació directa amb el desajust entre els preus de lloguer i els ingressos dels i les joves, amb salaris mitjans que el 2019 es situaven en 955,8 €, quan el 2013 eren de 1.168,6 € i el 2008 de 996,7 €.
A l'àmbit metropolità, aquest grup de població que viu majoritàriament en règim de lloguer (67,5%), per accedir a un habitatge ho ha de fer a preu de mercat, fet que implica que hagin de destinar gairebé el 120% de la seva capacitat adquisitiva a pagar un lloguer mitjà.
Aquesta situació de precarietat dels i les joves per accedir a un habitatge, deriva en altres efectes amb impactes negatius en la seva vida quotidiana com ara la inestabilitat emocional i l'angoixa, l'endarreriment o cancel·lació de projectes vitals, l'emigració, o la reducció del consum d'aliments bàsics amb els conseqüents problemes de salut, actuals i futurs.
Reptes per al futur immediat
El 2021 ens ho juguem tot i, en matèria d'habitatge, no podem seguir entossudits en una política de pedaços per anar cobrint situacions d'emergència, ni podem deixar totes les solucions a les butxaques dels governs locals o a les oficines de serveis socials, perquè és clar que la crisi de l'habitatge és un problema que s'ha de resoldre des de la responsabilitat social i la col·laboració, també, de determinats actors i sectors no polítics.
Una de les lliçons de la covid-19 és que hem d'acceptar que cap dels actors té tots els elements per tirar endavant el repte de l'habitatge: administració pública, sector privat, tercer sector social, industria, emprenedors/es, acadèmia i societat civil, estem cridats i cridades a comprometre'ns i avançar des de diferents fronts de treball complementaris per incorporar en els projectes sectorials una visió estratègica comuna.
El gran desafiament que tenim és focalitzar les actuacions interinstitucionals i intersectorials dels actors cap a un objectiu concret, que sigui econòmicament viable i respongui a les profundes problemàtiques socials. Desplegar una missió que inclogui projectes en rehabilitació física i energètica, mobilització del parc privat al parc social, canvi d'usos d'equipaments i edificis en desús, nous models d'habitatge compartit, i tot acompanyat de regulació, fiscalitat i un gran compromís de tots els sectors de la societat entorn a un pacte metropolità.
Ara bé, falta passar tots aquests plantejaments al pressupost públic i baixar-los al nivell local, que és on es pateix més la problemàtica i on falten més recursos. La coordinació del govern a totes les escales, el repartiment de competències i la visió integral de la rehabilitació (habitatge i entorn), és fonamental per materialitzar aquest pla de recuperació econòmica a la metròpoli.
La crisi habitacional s'ha convertit en el gran desafiament de les nostres ciutats i es requereixen accions des de diferents nivells de govern i sectors estratègics per tal de resoldre-la. Com podem incorporar una mirada social de la innovació, que doni resposta a la manca d'espais dignes i assequibles per al desenvolupament de la vida? Com podem fer servir la innovació per la generació d'un parc d'habitatge social? Poden els sectors estratègics, promoure accions dirigides a un objectiu comú que sigui la generació de 100.000 habitatges assequibles a la regió metropolitana de Barcelona?
Al Pla Estratègic Metropolità de Barcelona estem enmig d'un procés de creació conjunta de l'estratègia de futur de l'RMB, amb el convenciment que a llarg termini podem ser una metròpoli innovadora que faci una aposta per la recuperació sostenible i que, al mateix temps, albiri un futur més just i més inclusiu. Per a dur a terme l'estratègia “Barcelona Demà: Compromís Metropolità 2030” adoptem la metodologia de la innovació orientada a missions plantejada per la professora Mariana Mazzucato, que ens permetrà mobilitzar un gran nombre d'actors de diferents sectors econòmics de l'anomenada quíntuple hèlix per treballar en noves formes innovadores de resoldre reptes com el futur de l'habitatge metropolità en els propers 10 anys. El nostre repte per al 2021 és sumar la quantitat més gran i heterogènia d'agents disposats a implicar-se en el desenvolupament conjunt de les missions estratègiques de l'RMB, per incorporar les seves experiències i aterrar les seves expectatives en el pla d'acció per l'horitzó 2030.
---
[1] Qüestió que es pot definir tenint en compte: el creixement sostingut clarament superior de la mitjana del preu dels lloguers respecte a la mitjana de Catalunya, la càrrega del cost del lloguer de l'habitatge en el pressupost familiar respecte la mitjana d'ingressos i el creixement interanual del preu dels lloguers d'habitatge en els cinc anys anteriors al moment de la declaració respecte a la taxa interanual de l'índex de preus al consum de Catalunya.
[2] Informe de conclusions de la comissió d'estudi no permanent per a la regulació del lloguer a la ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 2020.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.