Com dissenyar una revolució... I com dissenyar (o no) un espai per dur a terme una planificació descentralitzada dels recursos
Quan ens toqui fer la memòria d’activitat d’aquest any, l’exposició “Com dissenyar una revolució: la via xilena al disseny” i el programa públic que l’ha acompanyat ocuparan, amb tota probabilitat, un lloc destacat. Al llarg de cinc mesos hem pogut gaudir a les instal·lacions del Disseny Hub Barcelona (DHub) d’una exposició temporal, fruit d’una col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, que ha estat visitada per més de 30.000 persones. La nostra participació ha consistit en la dinamització de l’exposició, organitzant una desena d’activitats en el que hem denominat “programa públic”, algunes de les quals coorganitzades amb altres entitats com la Fundació Catalunya Europa, el Barcelona Supercomputing Center, o l’IND+I Viladecans, i que ha estat possible gràcies al suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona, mitjançant una subvenció que ha permès complementar els recursos que hi hem aportat.
Per què ens hem implicat molt activament en una exposició sobre disseny fet al Xile de principis dels setanta? Més enllà dels llaços afectius per raó d’origen o generacionals, la temàtica és, com a mínim en aparença, llunyana temporalment i geogràficament. No obstant això, tenia per nosaltres un enorme atractiu: l’experiència xilena va ser un dels escassos intents de planificació descentralitzada, anant un pas més enllà de l’experiència francesa de planificació, i que també va arribar, descafeïnada, a casa nostra. Precisament d’aquestes influències franceses beu el Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000, quan trasllada a Europa el concepte de planificació estratègica aplicada a les ciutats, elevant els plans estratègics de ciutat d’un (excel·lent) informe de consultoria a un exercici de planificació democràtica, amb el concurs dels agents econòmics i socials de la ciutat.
Un dels elements més vistosos de l’exposició ha estat la recreació d’una sala d’operacions que s’havia de construir al Palacio de la Moneda, on, a partir de la informació rebuda de les diferents empreses o entitats governamentals del país, es podien prendre decisions. Aquesta sala de disseny futurista mai va acabar fent-se realitat: el cop militar de 1973 va tallar de soca-rel el projecte en què s’emmarcava, i amb ell, la necessitat de comptar amb ella. Ha estat recentment, gràcies a l’exposició commemorativa que es va organitzar al Palacio de la Moneda el 2023, i la col·laboració d’un equip de recerca de la Universidad Católica de Chile i el MIT, que hem pogut gaudir d’una reconstrucció perfecta.
El Cybersyn es va concebre com un sistema de presa de decisions per orientar l’economia xilena, en un context de nacionalització de les grans empreses, però que no pretenia substituir el mercat com a institució central en l’intercanvi de recursos. Al principi, aquest mecanisme havia de servir per coordinar recursos de les diferents empreses nacionalitzades, amb la intenció d’estendre’l més endavant al conjunt de l’economia. Els artífexs del projecte van ser Stafford Beer i Fernando Flores. El primer fou el creador de la cibernètica empresarial, i va veure en l’experiència xilena una oportunitat d’estendre els seus models de planejament més enllà de l’àmbit corporatiu. El segon va ser el màxim responsable de les empreses nacionalitzades (Corfo), i en la seva etapa universitària havia conegut l’obra de Beer.
Una de les branques del projecte va consistir a crear un sistema d’intercanvi d’informació, denominat Cybernet, tenint en compte les limitacions tecnològiques del moment i del país. De manera molt enginyosa, es va utilitzar una infraestructura ja existent, consistent en la xarxa telegràfica, i un bon nombre de màquines de tèlex, amb l’objectiu de connectar les principals empreses del país i permetre el subministrament de la informació. Així mateix, el sistema preveia el tractament de la informació rebuda per facilitar-ne la visualització. Novament, es va haver de recórrer a un sistema rudimentari, però efectiu: visualitzar les dades mitjançant diapositives creades manualment per un equip de tècniques.
Una altra branca del projecte era el sistema de decisions pròpiament dit. En un context de manca de gerents especialitzats, es pretenia que el sistema permetés oferir solucions en alguns casos de manera automàtica, alliberant als gerents d’haver de prendre algunes decisions. També es va fer un exercici per crear un simulador de l’economia xilena, anomenat CHECO, amb l’objectiu de disposar d’un laboratori governamental d’experimentació, tot i que aquest no va passar d’una fase molt preliminar.
Seria possible un mecanisme com el Cybersyn en l’actualitat?
L’experiència xilena no va anar més enllà d’intentar coordinar recursos i prendre decisions a les desenes d’empreses nacionalitzades. En l’àmbit econòmic, doncs, no va ser massa diferent de la realitat que es produïa a nombrosos països de l’Europa occidental, que van nacionalitzar empreses a meitat de segle, bé per motius geoestratègics o per realpolitik, cercant el manteniment de milers de llocs de treball que corrien perill. No és casualitat que United Steel, l’empresa on Stafford Beer va poder desenvolupar els principis de la cibernètica empresarial, acabés nacionalitzada uns anys després.
No sabem del cert com hauria progressat el Cybersyn més enllà del perímetre de les empreses nacionalitzades, però la configuració de la sala de control suggereix que, més enllà de la retòrica de “socialisme democràtic”, el sistema anava cap a una centralització de les decisions. Set dirigents governamentals prendrien decisions estratègiques de producció i d’assignació de recursos, ajudats per una protointel·ligència artificial, modelada segons els designis del poder.
Els processos de privatització endegats a partir dels anys vuitanta del segle passat van reduir les necessitats de coordinació d’intercanvis econòmics, si més no per al sector públic. Paradoxalment, aquesta dinàmica es va produir en un moment en què la tecnologia va començar a permetre connectar i transmetre dades de tota mena a un cost assequible, així com poder processar dades i poder fer ús de models complexos. La Internet dels noranta va ser un espai que hauria pogut ser la medul·la espinal del Cybersyn, sense necessitat de sala d’operacions: compartir informació en condicions de pràctica igualtat i presa de decisions descentralitzada.
La finestra d’oportunitat, però, s’ha esfumat, tot i que la capacitat de transmissió, emmagatzematge i processament torna a ser infinitament superior a la de fa trenta anys. Disposem de més dades que mai, però aquestes solen ser de baixa qualitat, el que dificulta notablement el seu ús. Així mateix, i cada cop més, formen part de “tancats virtuals” només accessibles per a les empreses a les quals els usuaris els han cedit les dades. Disposem també de la capacitat de processar algoritmes complexos que recorren a ingents bases de dades, però molt sovint desconeixem totalment sobre quins criteris s’han construït, fet que impedeix detectar biaixos i febleses.
Els dos casos anteriors són evidents falles de mercat que no només tenen un impacte social clarament negatiu, per les desigualtats que contribueixen a generar, sinó també efectes negatius sobre l’eficiència econòmica, un dels pilars bàsics del sistema capitalista de mercat. Per assolir un sistema econòmic eficient ens cal que tots els actors disposin de la informació necessària per poder prendre decisions, bé siguin les dades, bé siguin els algoritmes de presa de decisions. Així doncs, la sala que ens caldria actualment seria una que decidís el govern de les dades i els algoritmes. Ara bé, aquestes decisions es poden prendre en una sala com la del Cybersyn, amb la seva configuració i limitacions? Sospito que necessitaríem quelcom més obert a la participació.
Per saber-ne més:
“The Santiago Boys” és un pòdcast de 9 episodis publicat per Evgeny Morozov, en el que s’explica com un grup d’enginyers xilens simpatitzants de Salvador Allende van ser capaços de muntar el Cybersyn, malgrat les precarietats tecnològiques i un context sociopolític força hostil. El pòdcast ofereix el context geopolític en què es va produir, incloent-hi el paper que hi van jugar grans corporacions del moment, com era el cas de la ITT.