L'habitatge a debat: de l'emergència estructural a la inversió social de futur en una nova edició dels ‘Diàlegs a la Riba del Besòs’
L’accés a l’habitatge s’ha consolidat com la principal preocupació per al 31% dels catalans, segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. Aquesta dada situa l’habitatge no només com un problema logístic, sinó com la principal esquerda social del país. Per analitzar aquesta realitat des de diverses perspectives, el passat 3 de març la Biblioteca de Singuerlín va acollir el debat ‘L’habitatge, un dret de ciutadania’, emmarcat en el cicle Diàlegs a la Riba del Besòs, organitzat conjuntament amb la Fundació Espacio Público i amb la col·laboració del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB).
La sessió, moderada per la periodista Odei A. Etxearte, va comptar amb quatre veus expertes que van oferir una mirada polièdrica sobre el fenomen: l'arquitecta Maria Sisternas, l'economista I portaveu del Sindicat de LlogatereS, Carme Arcarazo, l'urbanista Lisa Marrani i Luisa F. Pinto, advocada especialista en dret urbanístic del PEMB.
Inversió a llarg termini i gestió del sòl
L'arquitecta i urbanista Maria Sisternas va obrir la sessió posant el focus en el "curtterminisme polític" com a fre a la planificació. Segons Sisternas, cal un canvi de paradigma: concebre l’habitatge com una inversió social amb retorns a trenta anys vista i no com una simple partida pressupostària. També va denunciar que, tot i haver-hi sòl qualificat per a 600.000 habitatges a Catalunya, gran part està bloquejat en mans de la SAREB (Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària) o fons d'inversió des de la crisi del 2008. “Un país sense sòl públic té molt poca capacitat de decisió sobre el mercat”, va sentenciar.
Una crisi de sistema que requereix audàcia
En la seva intervenció, Luisa F. Pinto va definir la situació actual com una "crisi estructural de sistema" que s’entrellaça amb altres reptes globals, com l’emergència mediambiental. L'advocada del PEMB va destacar que no existeixen fórmules màgiques i que cal audàcia per combinar les urgències del present amb apostes de llarg recorregut.
Pinto va ser especialment contundent en el debat sobre el mercat: “No existeix el dret a l’especulació”, va afirmar. Va criticar la distinció legal entre petits i grans tenidors, argumentant que aquesta diferenciació "enterboleix les mesures contra l’especulació" i genera un relat social perillós on s'interioritza que especular a petita escala és èticament acceptable. Així mateix, va reclamar més recursos tècnics per als ajuntaments, que sovint reben competències sense el finançament necessari per executar-les.
Protecció a les llogateres i pressió turística
Per la seva banda, Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, va posar l'accent en l'assequibilitat permanent. Va qüestionar la falta de compromís pressupostari fix per a habitatge i va defensar que l’Estat hauria d’adquirir propietats privades per ampliar el parc públic de forma ràpida. Arcarazo també va alertar sobre l'especulació en zones que perden habitants i va reclamar contractes de lloguer indefinits per reduir la incertesa vital de milers de famílies.
Finalment, Lisa Marrani, de la Comissió d’Urbanisme de la Federació d'Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB), va aportar la visió de l'urbanisme de base, advertint que a Barcelona s'ha construït per sobre del creixement demogràfic, però que molts habitatges es desvien cap a l'ús turístic. Marrani va denunciar com els centres de les ciutats es buiden per operacions especulatives mentre l’habitatge protegit es relega a les perifèries, erosionant el teixit social dels barris.
Consens: fer ciutat més enllà de les dades
El debat va evidenciar una diagnosi compartida: l’habitatge no pot ser un simple actiu financer. Les solucions —des dels topalls de preus fins a l'adquisició pública de sòl— requereixen una visió que transcendeixi els cicles electorals. Com va sentenciar durant el Diàleg Maria Sisternas: “L’habitatge no és un Excel, l’habitatge és fer ciutat”.