El PEMB defensa alinear inversió, capacitat productiva i formació per accelerar la rehabilitació i la construcció sostenible a EDIFICA2026

El consens de la jornada va ser que el repte actual no és conceptual ni tecnològic, sinó d’implementació: cal capacitat d’execució, simplificació administrativa i estabilitat normativa per escalar la transformació. No es tracta només de construir més habitatge, sinó de construir millor, amb estàndards ambientals més exigents, una reducció efectiva de la demanda energètica i una mirada estratègica alineada amb la neutralitat climàtica 2050. Els i les participants també van coincidir que la transició energètica només serà viable si és socialment inclusiva, és a dir, si no reprodueix i crea noves desigualtats.

Rehabilitació massiva i industrialització, palanques clau

Un dels grans eixos del debat va ser la rehabilitació del parc existent, especialment en edificis plurifamiliars i en règim de propietat horitzontal. Existeixen ajudes i instruments públics, però la seva execució continua sent lenta i desigual. Per accelerar aquesta rehabilitació massiva és necessari l’alineació dels actors que intervenen (Europa, Estat, comunitats autònomes i municipis) i, a més, garantir que la transició energètica no encareixi encara més l’accés a l’habitatge o generi noves desigualtats.

Durant la jornada també es va parlar de com afrontar el repte de l’habitatge en el futur més immediat i la industrialització va emergir com una palanca clau per reduir terminis, millorar la qualitat constructiva i afrontar la manca de mà d’obra. Lluny de ser una solució conjuntural, es planteja com un canvi de paradigma que requereix escalar processos, professionalització de la cadena de valor i un entorn regulador estable.

El repte del dèficit de mà d’obra

En aquest marc, David Úbeda, tècnic referent de la missió “Economia innovadora i inclusiva” del PEMB, va explicar el desajust actual entre la transformació profunda que viu el sector de la construcció i una estructura laboral que encara respon a lògiques del model anterior. Segons ha explicat Úbeda, el dèficit no és només quantitatiu, sinó sobretot qualitatiu: manquen perfils professionals alineats amb aquest nou paradigma productiu. “Les decisions sobre habitatge, planificació urbana, inversió en rehabilitació, formació professional i polítiques de feina es prenen en espais diferents amb lògiques diferents” i això genera deficiències.

Per això el tècnic del PEMB també va assenyalar que la col·laboració publicoprivada ha d’anar més enllà de projectes puntuals i integrar-se en una política industrial de llarg termini, amb una governança capaç d’alinear inversió, capacitats productives i sistema formatiu. Sense aquesta arquitectura estratègica, el sector continuarà gestionant urgències en lloc de liderar la transformació i el risc és evident: disposar de recursos i objectius ambiciosos, però no de la capacitat professional necessària per fer-los realitat.

Eficiència energètica primer

Les mesures passives, com l’aïllament, l’hermeticitat, i el control de ponts tèrmics, es consoliden com a base de l’eficiència energètica. En aquest marc, una de les taules rodones va reivindicar el principi “eficiència energètica primer”: abans de produir energia assegurar que l’edifici en necessita la mínima possible. Els diferents casos presentats van demostrar que els estàndards d’alta eficiència i, fins i tot d’energia positiva, no són teòrics, sinó plenament operatius. Projectes 100% elèctrics o passius i edificis capaços de generar més energia de la que consumeixen evidencien que la tecnologia i el coneixement ja existeixen.

El repte, per tant, no és tècnic, sinó d’escala i implementació: avançar amb més rapidesa, coordinació i ambició perquè la transformació del model constructiu es tradueixi en un impacte social positiu i mesurable.