De l’experimentació a l’impacte: les missions entren en una nova etapa
Després de dos dies de debat al voltant de les polítiques d’innovació orientades a missions, la Mission Forward Conference de l’OCDE, celebrada a París amb la participació de més de 300 representants d’una vintena de països i organitzacions internacionals, ha posat sobre la taula una idea compartida per bona part de la comunitat: les missions han arribat a un moment decisiu.
Després d’uns primers anys centrats sobretot en el disseny, la governança i la posada en marxa, ara les missions han de demostrar que són capaces de generar impactes tangibles i transformar les maneres de fer política pública.
La conferència ha mostrat que les missions ja estan produint resultats. Ho fan tant en els reptes concrets que es van proposar abordar com en la transformació dels sistemes d’innovació, i ho fan generant noves aliances, mobilitzant actors diversos, introduint noves formes de finançament i avaluació i promovent noves maneres de treballar dins de les administracions i entre aquestes i els actors involucrats.
El proper repte: passar de les promeses a l’impacte
Un dels missatges més repetits ens els diferents debats ha estat la necessitat de canviar el focus. Si fins ara bona part del debat s’ha concentrat en com el desplegament de les missions, el següent pas ha de ser demostrar què aconsegueixen.
També s’ha destacat la necessitat d’avançar en un dels grans reptes pendents, com és l’avaluació. Cal definir mètriques que siguin comprensibles i útils per als responsables de prendre decisions i assignar recursos, però que alhora permetin captar resultats que no sempre poden ser previstos d’entrada.
En aquest sentit, s’ha plantejat la necessitat de definir des del principi quina és la història que es vol poder explicar l’any 2030 (termini més repetit per a la majoria de les missions, com ara les del Compromís Metropolità 2030) i construir les dades i els sistemes de seguiment necessaris per poder-la demostrar. Al mateix temps, les missions han de conservar prou flexibilitat per incorporar impactes i efectes positius que no havien estat previstos inicialment.
Continuïtat, ambició i capacitat d’adaptació
La consolidació de les missions requereix també continuïtat política i financera. Un dels advertiments més repetits ha estat que el moment actual és especialment fràgil i que encara no hi ha prou impuls per garantir que les missions disposin dels anys necessaris per transformar les polítiques d’innovació.
La qüestió no és necessàriament ampliar les missions o fer-les més ambicioses. Al contrari, cal alertar del risc de moure constantment els objectius o ampliar-ne l’abast. S’ha posat de manifest, així, que limitar l’ambició d’una missió no significa fracassar, sinó reconèixer què és capaç d’assolir i crear les condicions perquè els aprenentatges generin un nou cicle d’acció.
Aquesta capacitat d’adaptació també és necessària davant d’un context polític canviant. El tradicional enfocament whole-of-government (que pressuposa una coordinació transversal i estable de tot el govern) pot resultar difícil de sostenir en contextos de major polarització política i canvi de coalicions governamentals. La proposta que emergeix és avançar cap a una mena de caixa d’eines flexible i resilient, capaç d’adaptar-se a diferents realitats institucionals i polítiques.
Més sector privat, més demanda i més desplegament
Un altre dels grans reptes identificats és la implicació del sector privat, que continua sent insuficient i sovint arriba massa tard. Segons l’enquesta de missions de l’OCDE presentada durant la conferència, el 43% de les missions identifica la implicació del sector privat com un dels principals reptes de futur. La participació empresarial, però, no s’hauria de limitar al cofinançament, sinó que implica incorporar les empreses a les orientacions i la governança de les missions, aconseguir-ne el compromís i connectar els objectius de les missions amb les seves pròpies estratègies.
Això és especialment important en la fase de desplegament. Sovint, la missió acaba quan comença precisament el moment en què les solucions desenvolupades han d’arribar al mercat. Per això es reclama una combinació més àmplia d’instruments, incloses mesures orientades a la demanda, compra pública innovadora i instruments d’inversió.
En aquest sentit, la conferència també ha posat de manifest que les missions no són només instruments per abordar reptes socials. Poden contribuir a transformar mercats i cadenes de valor i a mobilitzar inversió privada, sempre mantenint la direccionalitat i la dimensió de bé públic que les caracteritzen.
Connectar Europa, els estats, les regions i les ciutats
Un altre àmbit de treball és la relació entre els diferents nivells de govern. Mentre que el paper de les regions i els governs locals en el desplegament de les missions és sovint més evident, encara hi ha un cert buit en l’articulació amb el nivell estatal. Una de les propostes plantejades és aprofitar els plans nacionals i regionals com a mecanismes per connectar les missions europees amb les prioritats pròpies de cada territori.
La idea és entendre aquesta relació com una oportunitat de benefici mutu, consistent en que no es tracta simplement que els governs nacionals o regionals “financin les missions”, sinó que s’identifica què poden aportar les missions a l’assoliment dels seus propis objectius.
En aquest sentit, es va posar l’exemple d’Àustria, on s’ha treballat per adaptar al context nacional la missió de les 100 ciutats neutres en carboni impulsada per la Unió Europea, en la que hi ha incloses 7 ciutats espanyoles, entre elles Barcelona.
El valor de les missions també és el que deixen
Un dels elements més interessants del debat ha estat la reivindicació del llegat de les missions. Més enllà dels resultats directes, les missions poden deixar noves aliances, capacitats institucionals, formes de col·laboració entre administracions i actors socials, nous instruments i noves maneres de treballar.
Aquest llegat s’hauria de reconèixer, protegir i, quan sigui pertinent, integrar en les polítiques públiques ordinàries, fins i tot quan una missió arribi al final del seu recorregut. Aquesta qüestió serà especialment rellevant a mesura que algunes missions s’apropin a la seva fase final. Segons l’enquesta de l’OCDE de 2026, només el 27% de les missions disposen actualment d’un pla de transició o finalització. La planificació de la sortida i del llegat de les missions serà, precisament, una de les prioritats de treball del 2027 anunciades per al Mission Action Lab, la xarxa d’institucions i organismes de tot el món que treballen per missions (a la qual pertany el PEMB).
Una comunitat que ja no parla només de conceptes
El missatge final de la conferència ha estat també una reivindicació de l’aprenentatge acumulat. Des de la primera conferència celebrada a Viena el 2024, la comunitat de missions ha passat de discutir principalment els conceptes i els models a compartir experiències concretes, errors, solucions i instruments que han funcionat en contextos diversos.
No hi ha, s’ha insistit, un model únic de missió, donat que les necessitats de governança són diferents en funció del sector, el territori, l’entorn regulador o l’horitzó temporal. Però sí que hi ha reptes compartits, com la coordinació entre ministeris i administracions, el manteniment del compromís polític, la implicació de la demanda, el finançament a llarg termini, la participació ciutadana i la capacitat de passar dels projectes a l’escala.
El repte dels propers anys serà, per tant, convertir aquest coneixement acumulat en impacte demostrable. I és precisament aquí, demostrant què transformen, per a qui i amb quin impacte, on les missions es juguen la seva consolidació com a enfocament per a les polítiques públiques.