Barcelona i Madrid davant el repte de construir metròpolis més inclusives
El PEMB ha celebrat aquest 18 de setembre, al Canòdrom – Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica, la quarta sessió del cicle ‘Barcelona/Madrid 2050’, dedicada a reflexionar sobre com fer de Barcelona i Madrid metròpolis més inclusives. Sota el títol ‘Barcelona/Madrid: dues maneres de ser inclusiva’, la jornada ha posat en diàleg les mirades del moviment veïnal i dels equips tècnics que treballen en la transformació urbana. La sessió, moderada per la periodista i editora de CRÍTIC Laia Soldevila, ha pres com a referència dos territoris: l’eix del Besòs i els barris del sud de Madrid i els municipis limítrofs.
Economia innovadora i inclusiva
Cohesió territorial
Habitatge adequat
La presidenta de la Comissió Executiva del PEMB, Carol Recio, ha obert la jornada reivindicant la necessitat de situar la vida quotidiana al centre de la planificació urbana: “Hem de poder pensar les ciutats i les perifèries des de la dignitat”, ha assenyalat, tot vinculant aquesta mirada amb la planificació urbanística, els drets socials, l’espai públic i la necessitat de revertir desigualtats.
La sessió ha partit d'una idea: una metròpoli inclusiva no és només aquella que desplega polítiques per atendre les persones en situació de vulnerabilitat, sinó aquella que evita que el barri o municipi on es viu determini les oportunitats d'accés a l'habitatge, l'educació, la salut, la mobilitat, l'ocupació, les cures o un espai públic de qualitat.
En aquest sentit, tant Barcelona com Madrid comparteixen el repte de combinar la seva vocació de ciutats globals amb la necessitat de garantir que els veïns i veïnes puguin continuar vivint-hi i participant en la construcció del seu futur.
De reclamar equipaments a voler decidir sobre la ciutat
El primer diàleg sobre la mirada veïnal ha reunit Jorge Nacarino, president de la Federación Regional de Asociaciones de Vecinos de Madrid, i Miquel Borràs, president de la Federació d'Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB).
Els dos representants han coincidit a situar l’habitatge i el dret a romandre entre els principals reptes actuals. Nacarino ha remarcat que el codi postal continua condicionant les oportunitats de desenvolupament i ha definit el dret a romandre com “un nou element de desigualtat”, davant de models de desenvolupament turístic que poden expulsar població de les ciutats.
Borràs ha ampliat la mirada més enllà dels límits municipals i ha assenyalat altres factors de desigualtat, com les condicions laborals, el temps disponible, el nivell econòmic i, especialment, la segregació educativa.
El moviment veïnal també ha canviat. “Venim de reivindicar una parada de autobús o una plaça i ara volem participar en la planificació urbanística”, ha explicat Borràs, resumint l'evolució d'un moviment que ja no reclama únicament equipaments o millores concretes, sinó que vol intervenir en les decisions que configuren els barris i la metròpoli.
Una mirada que reclama escala metropolitana
Un altre dels punts de coincidència ha estat la necessitat d’abordar problemes com l’habitatge, la mobilitat, el turisme, l’educació o el canvi climàtic des d’una escala metropolitana.
Nacarino ha assenyalat que a Madrid moltes d’aquestes qüestions no tenen un interlocutor metropolità clar, malgrat “totes les problemàtiques tenen una escala metropolitana”. A Barcelona, tot i existir una estructura metropolitana, Borràs ha advertit que la relació del moviment veïnal amb les institucions metropolitanes continua sent molt limitada. “Existeix i dona possibilitats de gestionar certes problemàtiques però no la possibilitat d’intervenir”, ha afirmat.
Participació: de ser escoltats a poder incidir
La participació ciutadana ha estat un altre dels eixos centrals del diàleg. El president de la federació madrilenya ha denunciat que “quasi sempre la participació és consultiva” i ha reclamat eines i recursos que permetin una participació real. Per la seva banda, el de la barcelonina ha apuntat les dificultats que tenen les associacions per participar en processos complexos amb terminis molt curts i sense prou recursos.
Aquesta qüestió ha connectat directament amb el segon diàleg de la jornada, que ha comptat amb Alejandro López i Laura Inés Braojos, del col·lectiu d’arquitectes Madrid Borde Sur, i Adolf Sotoca i Madalen González Bereziartua, de la Càtedra de Regeneració Urbana i Metropolitana al Besòs (RUMB) de la UPC.
L’arquitectura com a eina, no com a solució única
Des de la perspectiva tècnica, Laura Inés Braojos ha defensat entendre l’arquitectura com una eina que ha d’anar acompanyada d’altres polítiques i ha subratllat que sense inversió i polítiques ciutadanes la transformació física no és suficient. Adolf Sotoca ha plantejat, al seu torn, una concepció més oberta de la disciplina: “L’arquitectura no és un monopoli dels tècnics”, sinó un procés que incorpora les persones que participen en un projecte i que genera aprenentatge i impacte sobre l’espai que habitem. Aquesta mirada també implica baixar dels grans plans a l’experiència quotidiana. Braojos ha destacat la importància de la identitat, la memòria del treball, el llenguatge o la dificultat d’arribar a determinats perfils, com els adolescents.
González Bereziartua ha explicat que el treball de camp permet detectar realitats que no apareixen als plànols. En una recerca sobre calor i ús de l’espai públic a Santa Coloma de Gramenet, per exemple, l’equip ha utilitzat càmeres tèrmiques, fotografies i seguiment sobre el terreny. “El partit es juga en la distància curta”, ha conclòs.
Regenerar sense expulsar
La regeneració urbana ha posat sobre la taula una de les principals tensions de les transformacions metropolitanes: com millorar els barris sense provocar l’expulsió dels seus habitants.
Per a Alejandro López, perquè la regeneració sigui inclusiva cal que les persones del barri participin en les decisions i que les actuacions responguin a necessitats consensuades, juntament amb eines d’intervenció de l’administració. Sotoca ha situat el debat en termes de redistribució i planificació urbana i ha advertit que Barcelona encara no disposa de nous instruments suficients per afrontar els processos de gentrificació.
A més, tant Madrid Borde Sur com la Càtedra RUMB treballen en territoris que desborden els límits municipals. Per això, la coordinació supramunicipal ha estat un altre dels grans temes de la jornada.
A Madrid, Alejandro López ha assenyalat la manca d’un marc metropolità clar i ha defensat la necessitat de superar les fronteres administratives: “Volem acabar amb les vores i amb les línies que divideixen Madrid i el separen de la resta”, ha afirmat. En el cas del Besòs, Madalen González ha explicat que la Càtedra intenta ampliar el treball més enllà de Barcelona i col·laborar amb municipis de la perifèria: “Ens dediquem a saltar-nos la ratlla municipal”, ha resumit.
La jornada ha deixat així una idea transversal: pensar les metròpolis inclusives del 2050 implica posar la vida quotidiana al centre, garantir el dret a romandre, reforçar la capacitat d’organització i decisió de les comunitats i superar les fronteres administratives. I, alhora, entendre les perifèries no només com espais on cal intervenir, sinó com territoris des dels quals repensar el futur metropolità.
La propera sessió tindrà lloc el 9 d’octubre a les 12.00 h al Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid i s’analitzarà com Barcelona i Madrid s’han consolidat com a destinacions metropolitanes en un context de mobilitat global creixent.