Turisme cultural: una convivència impossible?

Aquesta reflexió pren força en un estiu on novament ens tornem a trobar amb unes xifres rècord, malgrat (o potser a causa de) la incertesa geopolítica. Segons les darreres dades disponibles, corresponents al mes de maig, l’arribada de turistes estrangers estaria creixent al voltant del 5% respecte a l’any passat, en termes acumulats[1]. Fins i tot un mercat altament sensible als riscos geopolítics, com el dels Estats Units d’Amèrica, un dels més rellevants quantitativament i qualitativament, ha experimentat una taxa d’increment propera al 8%[2]. Aquestes aparentment bones dades tenen, però, una contrapartida: la creixent massificació en alguns dels espais més emblemàtics de la ciutat, com el barri Gòtic o els entorns de la Sagrada Família. Fins i tot algunes destinacions fora del terme municipal de Barcelona, com és el cas del monestir de Montserrat, comencen a acusar aquesta pressió.

En aquest context, la creixent preocupació de l’opinió pública per la massificació turística d’algunes zones, està destil·lant força anàlisis que analitzen quin impacte té el turisme sobre la metròpoli. A tall d’exemple, cal destacar els informes elaborats per la Iniciativa per la Productivitat i la Innnovació (IPI) del Cercle d’Economia, o que la Cambra de Comerç de Barcelona li dediqués el primer estudi del nounat Observatori d’Economia Urbana. També va ser molt present a l’Informe Fènix. En molts d’aquests discursos emergeix un denominador comú: anar cap a una racionalització de l’activitat turística, tot canviant la mètrica de la xifra de turistes per la dels ingressos que generen. En la majoria dels casos, el turisme cultural s’assenyala com a un dels factors que poden facilitar el canvi de paradigma.

Què entenem per turisme cultural?

A l’hora de parlar de turisme cultural cal primer definir que s’entén com a tal, com a mínim a un nivell menys formal. Un possible punt de partida és la definició que en fa l’Organització Mundial del Turisme (OMT): el turisme cultural es defineix com el tipus d’activitat turística en la qual la motivació principal dels agents és aprendre, descobrir, experimentar i consumir els productes o atraccions, tangibles o intangibles, de la destinació[3]. Aquesta definició és prou àmplia i pot incloure des del tradicionalment turisme de monuments històrics, a l’enoturisme, passant pel turisme de festivals de música.

A aquesta ambigüitat en el seu camp, s’hi suma també una segona, vinculada a la intensitat. No és el mateix que una d’aquestes activitats hagi estat el motiu principal del viatge, o que hagin estat incorporades com a part d’aquest, sense ser-ne el motiu principal. Un viatge a Venècia per anar a veure la Biennal d’Art entraria dins del primer grup, mentre que en el segon grup agruparíem aquells qui aprofiten que estan a Venècia per visitar la Basílica de Sant Marc o el Palau Ducal.

Aquesta doble ambigüitat es manifesta en les xifres. En general, es considera que el percentatge de turisme que podria considerar-se com a cultural en el sentit ampli se situa al voltant del 40%. Si s’apliquen definicions més estrictes, veiem que la xifra baixa dràsticament. A tall d’exemple, en el cas de Barcelona el percentatge de turistes que van declarar haver vingut principalment pels esdeveniments culturals va ser únicament el 2,7% ciutat l’any 2025. Si la pregunta s’amplia incloent també a aquells qui han vingut per altres motivacions principals, el 17,1% dels turistes han dut a terme una activitat d’arts escèniques durant la seva estada a la ciutat, essent l’assistència a concerts o festivals de música les opcions més freqüents.

Imagen

Quin paper tenen els turistes dins del consum cultural?

La següent pregunta a plantejar-se és quin impacte té el turisme cultural sobre el conjunt del consum cultural de les destinacions. Malauradament, aquesta topa amb la manca de prou dades que permetin fer una anàlisi rigorosa, derivada en part per la mateixa vaguetat del concepte, tractada més amunt, com també del fet que, malgrat els esforços dels darrers temps, encara no es compta amb dades prou sistematitzades.

A tall d’exemple, l’Observatori de Turisme de Barcelona ha publicat dues referències que han tractat d’aproximar-s’hi. Una d’elles és la del perfil de turista orientat a arts escèniques. Publicat l’any 2022, fa una explotació molt interessant sobre els hàbits d’aquest tipus de turista, destacant la comparació de les dades obtingudes amb el conjunt de turistes. Així, es pot veure que la seva estada mitjana és 1,5 dies superior a la mitjana, fan servir menys l’hotel (amb una diferència de vuit punts percentuals) i, en canvi, utilitzen més sovint allotjaments particulars. Malauradament, però, la condició d’inclusivitat pateix dels problemes esmentats més amunt: només cal declarar haver assistit a algun concert o festival de música, teatre o cine durant la seva estada a la destinació.

Les limitacions de dades, si més no unificades, obliga a fer una anàlisi parcial, bé sigui per segments, bé sigui per equipaments concrets. Un dels escassos casos en els quals disposem d’un conjunt de dades robust és en el cas del turisme de museus, gràcies a una enquesta que elabora des de fa anys l’ICUB. En la seva edició del 2025 es pot veure que els visitants estrangers representen dues terceres parts dels visitants en els 22 museus de la ciutat inclosos, tot i que amb notables diferències. Així, si en equipaments estrella com el Picasso, MNAC o el Castell de Montjuïc representen prop de 4 de cada 5 visitants, aquesta xifra no supera el 40% en els museus més petits. Si aquestes dades es creuen en la distribució per tarifes, es pot observar que aquest comportament es reforça pel que fa a la facturació: els turistes estrangers poden arribar a aportar 9 de cada 10 euros a les taquilles del Museu Picasso o del MNAC. 

Imagen

Imagen

Pel que respecta als tres grans sales de concert de la ciutat, el Palau de la Música Catalana estima que té al voltant d’un 25% de públic estranger entre el seu mig milió d’espectadors. Les xifres del Liceu, amb la meitat d’espectadors, són una mica més modestes: a la temporada 24/25 van ser un 17,5%. Finalment, a l’Auditori, amb un nombre d’espectadors semblant al Liceu, s’estima que la xifra no supera el 5%.

Si posem la lupa en els festivals, que han rebut força atenció mediàtica en els darrers temps, més enllà de la seva dimensió artística, les dades són encara més limitades, generalment proporcionades per l’organització en notes de premsa. Segons aquestes, el Primavera Sound té un component marcadament internacional, que constituïa el 62% dels 287.000 espectadors de la darrera edició. El Sonar, el segon gran festival musical en nombre d’espectadors, té un públic internacional al voltant del 30%, segons dades de l'organització. Pel que fa al Cruïlla, l’organització afirma que el públic local representa el 95% del total. Malauradament, no disposem de dades de la resta dels festivals que se celebren a Barcelona.

A l’espera de poder tenir algun dia un conjunt de dades que permeti fer una anàlisi més rigorosa, es pot entreveure quelcom que potser intuíem: hi ha una gran variabilitat en el pes dels turistes estrangers en el conjunt de consumidors culturals d’un espai o activitat cultural determinat, i que en aquells on el pes és major solen estar associats als de mida més gran. En canvi, no permeten analitzar si, en aquells espais on hi ha restriccions de capacitat, el turista estranger està desplaçant a la ciutadania local, amb les conseqüències que això pot implicar.

Les llums i les ombres del turisme cultural: hi ha partit

L’estratègia d’apostar pel turisme cultural no és dolenta sobre el paper. En principi, s’esperaria que aquest fos un consum més conscient, i que en alguns casos pogués fer d’efecte crowding out, desplaçant altres perfils de turisme menys interessants per a la ciutat i que generen externalitats negatives a nivell reputacional. L’experiència de Barcelona, on fa tres dècades es va aconseguir crear una marca turística del no-res basada en bona part en el turisme cultural, és l’exemple de què aquesta és la via a seguir.

Tot i això, aquesta estratègia té algunes limitacions, algunes apuntades anteriorment. Per exemple, el fet que l’elevada presència de turistes acabi generant un efecte d’expulsió tàcita del públic local en algunes formes de consum cultural amb restriccions de capacitat, bé per la via dels preus, bé per les dificultats per poder adquirir una entrada. Per altra banda, aquesta elevada presència pot generar el risc que la indústria cultural acabi prioritzant satisfer les expectatives dels turistes en detriment dels públics locals, o fins i tot d’aquells que conceben el turisme cultural com omplir segells a un quadern d’experiències enfront d’aquells per als quals és el motiu principal del viatge. Finalment, també és possible que l’impacte d’aquest turisme, si més no en la seva versió light, no sigui significativament més beneficiós que el del turisme en conjunt, tant pel que fa a volum de despesa, com sobretot en com i amb qui es fa aquesta despesa.

Que aquestes ombres no acabin eclipsant aquest model turístic és un dels reptes presents que té no només els sectors afectats, sinó també el conjunt de la metròpoli. Bona part d’ells depenen del compromís i comunicació de diferents actors. Però també depenen d’un millor coneixement d’aquests turistes, dels quals, com hem vist, només tenim informació molt limitada i excessivament fragmentada.

[1] Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l'Observatori de Turisme de Barcelona.

[2] Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l'Observatori de Turisme de Barcelona.

[3] Definició aprovada a la reunió del OMT de 2017.