La prospectiva és una activitat de la que molts han sentit parlar, de la que alguns han llegit algun informe (segurament d'escenaris de futur), però de la que pocs coneixen o dominen les seves metodologies. Efectivament, es tracta d'una disciplina acadèmica, potser atomitzada pels diferents plantejaments analítics de base, alguns contraposats, i amb una gran diversitat de formes de procedir i metodologies. Però també es tracta d'una disciplina que cada vegada va prenent més forma i guanyant més notorietat. La consciència de la incertesa i el ritme de canvis constants que la humanitat està generant hi fa recórrer buscant de “predir el futur”. Però, quan s'hi entra, el que hi trobem no són prediccions sinó possibilitats. I el reconeixement que la preparació d'avui serà el futur de demà. Perquè “el futur no es preveu, es prepara”, com deia Maurice Blondel. D'aquí que sovint es parli de “prospectiva estratègica”.
Segurament, la definició més famosa de prospectiva és la de Gastón Berger: “És la ciència que estudia el futur per comprendre'l i poder-hi influir”. Per tant des dels seus inicis als anys 50 l'estudi acadèmic del futur es relacionava amb la capacitat de poder-lo transformar, modificant l'actuació present i planificant l'activitat futura en funció de determinats objectius estratègics. És a dir, des dels inicis ja es va vincular prospectiva i estratègia, amb una idea d'imaginació tècnica, social, econòmica i política que es concretava en estratègies de desenvolupament (territorial, organitzacional, etc.). Però l'evolució també ha fet considerar altres elements.
Als 60, a través de Bertrand de Jouvenel, es va incorporar la premissa de la diversitat de futurs possibles, o “futuribles”. Per tant, pels especialistes calia abandonar completament els intents de predicció i el determinisme sobre el futur, i treballar en base a metodologies d'escenaris de major o menor probabilitat. Posteriorment, s'ha incorporat el concepte de la vigilància prospectiva, en el sentit que l'activitat prospectiva ha de ser un procés sistemàtic i continuat de construcció de les visions possibles a llarg termini, a mode d'observatori però del futur. I, finalment, un altre component és el de la participació i la multidisciplinarietat: només des de la participació de tots els actors involucrats es podrà entendre l'objecte d'estudi amb totes les variables que hi intervenen. I alhora, des de la perspectiva de l'estratègia, fer-los partícips de les accions a desenvolupar per assolir aquest futur desitjat.
Particularment, entenc que la prospectiva també és, en definitiva, l'activitat de pressuposar les conseqüències en el futur mitjà i llunyà de les activitats humanes del passat, del present i del futur immediat, en conjunció amb altres variables d'entorn, òbviament. Per tant, en la mesura que es tracta d'estudiar les conseqüències possibles de la petjada humana, també en un territori concret, veig una obligació en l'estudi d'aquest futur. Només quan posem en pràctica la prospectiva en totes les grans decisions sobre un territori, estem valorant realment les decisions que es prenen i les que no es prenen. I el moment en el que es prenen.
En aquesta línia, considero que la metròpoli de Barcelona es troba actualment en una situació que requeriria el desenvolupament d'un procés de prospectiva estratègica a diversos nivells. Si bé l'actual procés del Pla Director Urbanístic (PDU), com tot exercici de planificació territorial, ja comporta importants exercicis d'albirament a llarg termini, la manca d'un procés concertat previ de prospectiva estratègica pot acabar evidenciant desajustos amb les necessitats de determinats actors del territori. O potser el desaprofitament d'oportunitats de desenvolupament territorial-urbanístic futur no plantejades al pla.
Segurament els contexts polítics català i espanyol no ofereixen ni oferiran l'estabilitat política desitjable per a un procés d'aquestes característiques. Però potser precisament per aquest context és quan s'ha d'enfortir més la governança metropolitana duent a terme projectes d'aquest tipus, entre altres mesures.
Per què és necessari, doncs, un procés de prospectiva estratègica a l'àmbit metropolità de Barcelona?
I per què en un procés concertat? Com en moltes metròpolis, hi ha un gran ecosistema d'actors involucrats en el futur del territori metropolità: institucions de govern, societat civil, empreses i acadèmia (per resumir-ho en la quàdruple hèlix), i la participació facilitada de tots ells pot aportar molt al desenvolupament futur. Les estratègies territorials convé que se sostinguin en processos de prospectiva participativa, realitzats des del territori i amb tots els seus actors rellevants, per a que conjuntament es comprenguin, afrontin i es preparin per a les tendències, reptes, incerteses i oportunitats globals dels futurs possibles per a Barcelona.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.