Les dones són el 50%... i encara cal recordar-ho
Fer creure que el feminisme s'està imposant és també debilitar-lo. No estem tan a prop com volen que sembli en termes d'igualtat
- Oriol Estela - Coordinador general del PEMB
- 17-10-2018
- 248 Lectures
Un recent article a La Vanguardia explicava que el nombre de dones ocupant llocs de responsabilitat en alguns dels principals organismes econòmics internacionals (FMI, Banc Mundial, OCDE, BCE...) ha crescut significativament en els últims anys. Una bona notícia, sens dubte. Potser deslluïda, però, pel to un pèl triomfalista del titular escollit: “L'economia és d'elles”.
Que l'economia es troba encara força lluny de ser d'elles es constata no només en el fet que tan sols el 5% de les empreses de la llista Fortune 500 siguin dirigides per dones, o que a les empreses espanyoles ocupin només el 15,4% dels llocs directius i, a més, cobrin un 18% menys que els homes en posicions similars; ho comprovem estadística a estadística, fet a fet en el funcionament quotidià de les nostres economies.
Treballs com l'Enquesta de Condicions de Vida de l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans o l'Informe sobre Benestar Econòmic i Material de la Fundació ‘La Caixa', per exemple, alerten sobre la posició especialment vulnerable de les dones en el context de crisi i en la pobresa que aquesta ha generat i persisteix: des d'una taxa de risc de pobresa 4 punts més elevada que en el cas dels homes, al 40% de dones de 46 a 55 anys que no disposen d'ingressos propis o són inferiors a 500 euros mensuals. Les dones, com també reconeixia fa poc un diari, es troben en general en una situació econòmica pitjor que l'any 2008: més atur, més de llarga durada, major bretxa salarial, més precarietat... Les dones nouvingudes i les que formen famílies monoparentals encara ho pateixen més cruament.
Però aquesta idea d'anunciar que estem en “el moment de les dones” i que ja tenim a tocar la pràctica normalització de la seva situació en la societat s'està reproduint força en els mitjans. Així, en un altre article recent, Bloomberg destacava que 26 de les 100 ciutats més grans dels Estats Units tenen alcaldessa i afirmava que, amb aquestes xifres, el 2018 es podia proclamar com “Any de la Dona”. Sens dubte és un percentatge important tenint en compte que l'any passat només eren 20 o que a Catalunya el percentatge de dones alcaldesses és avui en dia del 19%.
Però és que cal insistir (encara!) que les dones són el 50% de la Humanitat i que en conseqüència estem a una gran distància de notícies que condueixin a desfermar cap eufòria ni a proclamar cap any triomfal. Ho constaten dia a dia, per exemple, les impulsores de l'Associació 50 a 50 quan volen portar a terme la seva tasca de lobby per la igualtat en llocs de responsabilitat: la bona acollida de la iniciativa i les paraules conciliadores de les declaracions públiques del sector dirigent masculí rarament troben ressò en les sales en les que es reuneixen per negociar mesures concretes.
La realitat és que la meitat de la població, aquí i a la resta del món, segueix lluny de la visibilitat, la influència i les oportunitats de l'altra meitat, com recorda l'Objectiu 5 de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides: “Aconseguir la igualtat entre els gèneres i empoderar totes les dones i les nenes”. No només això, sinó que pateix discriminació expressa i violència sistemàtica, en volums i formes insuportables. També entre nosaltres.
Es tracta d'una situació de desigualtat en la que l'ésser humà porta instal·lat des de fa mil·lennis (almenys des de la Revolució Agrícola, com ens recorda Y.N.Harari a Sàpiens) i que, com assenyala l'antropòloga de la UB Mercedes Fernández-Martorell en el seu darrer llibre Capitalismo y cuerpo, adquireix unes característiques d'especial injustícia en l'era capitalista. És per això que, tot reconeixent que moviments com el #MeToo d'aquest darrer any contribueixen a fer més visible aquesta situació, cal alertar sobre una certa tendència en els últims temps al sobredimensionament, ratllant de vegades la sobreactuació, en els mitjans quan es presenten determinats fets que impacten en l'opinió pública, però que en termes reals no es tradueixen en els avenços esperats.
Un exemple: l'editorial d'un dels nostres diaris titllava de “Nobel en clau feminista” el guardó de la Pau atorgat a Nadia Murad i Denis Mukwege per la seva lluita contra els crims sexuals a les dones i nenes en els conflictes bèl·lics, com si calgués apel·lar als valors feministes per entendre que l'atropellament dels drets humans més bàsics és inadmissible. A qui interpel·la, doncs, un titular així?
Per no parlar del “tsunami feminista espanyol” anunciat a doble plana en un altre rotatiu amb motiu de les mobilitzacions pel cas de “La Manada” o el 8 de març, que fa la impressió que s'estigui produint tota una revolució quan del que es tracta és d'un crit col·lectiu de ràbia i desesperació en un país que, per exemple, ja registra enguany 39 dones assassinades per la violència masclista, apropant-se a passes gegantines a les 1.000 en els darrers 15 anys.
Voler fer creure que el feminisme s'està imposant és una forma també de debilitar-lo, i més quan el que es va aconseguint amb molta lluita i esforç costa tant de mantenir i quan la capacitat de contraatac de la visió patriarcal del món es mostra implacable, posant Kavanaughs front el #MeToo o l'aparell de l'estat davant la “marea verda” argentina. Seguir perpetrant la desigualtat és un fet que la societat, en el seu conjunt (per tant, incloent l'altra meitat), no és pot permetre. El canvi, en definitiva, s'ha de fer en conjunt, però especialment ha de ser real i sense ambigüitats entre aquells que ocupen ara posicions de poder o influència.
Perquè el camí que resta per recórrer és encara molt llarg i intricat, tenint en compte que, en les condicions actuals, l'Informe de Bretxa de Gènere Global del Fòrum Econòmic Mundial estima que la igualtat efectiva es podria arribar a assolir en 217 anys. Evidentment no ens podem resignar a esperar tant. La nostra generació ho volem viure o, almenys, deixar aquest món amb la certesa que ho podran viure les nostres filles i fills. I per això cal actuar de manera més expeditiva i contundent, com reclamava Sara Berbel a la cloenda de la jornada “L'equitat de gènere, èxit del bon govern metropolità”, organitzada per l'Agència de Transparència de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. S'ha de fer efectiu tot allò que es troba ja contemplat en lleis i regulacions, inspeccionar, avaluar i sancionar quan sigui necessari. I seguir ampliant el camp d'acció.
Des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona tenim el ferm compromís de contribuir a que Barcelona es trobi en la primera fila de les metròpolis que avancen en l'equitat de gènere. La feminització, com un dels vectors clau de la transformació de la ciutat cap al futur, ha de ser impulsada també des del nou pla estratègic com una qüestió transversal i de manera efectiva, no des dels titulars. Volem treballar, en l'horitzó del 2030, per revertir des de la base les situacions de falta d'equitat a l'economia i a la política, com també a l'urbanisme, a la mobilitat, a la universitat i a la recerca, a la cultura i a l'esport i en altres camps cabdals com la justícia, la participació i la governança metropolitana, com persegueix el programa Demèter de l'AMB.
Es tracta no tan sols de promoure una major visibilitat, presència i participació de les dones en el procés d'elaboració del propi pla, com ara en una comissió assessora que vetlli per l'atenció a la perspectiva de gènere, sinó d'acompanyar el procés de canvi en tots els àmbits que tenen a veure amb la planificació i la gestió de la metròpoli per introduir nous paràmetres i noves maneres de fer que tinguin en compte les necessitats avui no ateses i que perpetuen situacions de desigualtat de la meitat de la població.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.