La concertaciˇ no estÓ de moda, per˛ Ús necessÓria

S'ha d'aprofitar aquest canvi de cicle tecnol˛gic, ambiental, social i econ˛mic per donar un nou impuls a la concertaciˇ, clau pel progrÚs de la nostra societat

Podem dir que és un tema que no està de moda, ja que en temps de polarització i simplificacions, la invocació al diàleg, als acords i a nous models de cooperació i col·laboració no està especialment en voga, més enllà de declaracions, soflames i argumentacions retòriques. L'experiència nascuda com diàleg social a Suècia als anys trenta i que s'adopta i generalitza al mercat comú després de la Segona Guerra Mundial, sembla que no està passant pel seu millor moment.

Taula de treball participatiu amb els assistents aportant idees als panells. Foto: Curro Palacios

Aquesta complexa situació es dona com a resultat de la influència de fonts diverses, sent la principal la crisi política i social que tan oportunament el populisme de tot signe, especialment les extremes dretes, ha sabut explotar. Aquest populisme ha aprofitat la crisi de legitimitat política i dels moviments socials en el seu aspecte més representatiu, que van ser els pilars de la construcció de l'estat de benestar de la postguerra, i significativament del període d'allò que s'anomena els 30 gloriosos.

Estem en un complex moment històric en què les incerteses, les severes transformacions de l'entorn, l'emergència de noves realitats i contradiccions determinades pels acceleradíssims canvis tecnològics exigeixen –potser molt més que en altres moments de la història– una gran voluntat d'arribar a punts comuns. I són moments de necessàries complicitats i de construcció d'espais d'interacció entre els diversos actors que formen part dels subjectes històrics més actius d'aquests processos, ja que els reptes són d'una magnitud enorme.

Aquests reptes, sense jerarquia, però si molt punyents, són les desigualtats extremes, el canvi climàtic, la transformació de l'economia arran de la indústria 4.0, el canvi que hi haurà en l'organització del treball i en els perfils professionals com a resultat de la incorporació de la intel·ligència artificial, la digitalització, els enormes moviments migratoris, amb multiplicitat de situacions –emigrants per raons polítiques o econòmiques, refugiats, gent que fugen de les guerres, mobilitat del talent– , entre altres factors.

S'ha d'impulsar la concertació recollida en el nostre marc constitucional, amb un paper rellevant, ja que com a tal està reconeguda en l'article 7. Per altra banda, la mateixa existència del Consell Econòmic i Social d'Espanya és garantia de poder desplegar aquest principi constitucional. Potser l'únic que caldria reformular –sense per això apel·lar a un canvi constitucional– és la necessitat d'incloure noves variables com poden ser el canvi climàtic, com a part substancial de noves realitats.

Polarització política i necessitat d'acords efectius

Ara bé, la polarització, amb una política submergida en un procés crític bastant generalitzat – amb raó o sense per part dels que la critiquen– ajuda poc a vegades. L'àmbit polític és un dels actors necessaris per aquesta concertació, sobretot si és el responsable d'aplicar les propostes que sorgeixen dels acords, des del moment en què la desqualificació d'algunes iniciatives es fa més per raons de “l'emissor” que pel seu contingut o, simplement forma part de les contradiccions entre forces antagòniques, amb poca preocupació de si és necessària o no la mesura a prendre. Exemples recents a Espanya, França, Alemanya i Itàlia són evidents.

Òbviament el salari mínim, els convenis, el tractament de certs temes vinculats a les migracions, per posar tres exemples recents de l'agenda política, requereixen la concurrència del poder polític per l'aplicació efectiva dels acords als que arriben els agents socials. Però aquests temes poden estar sotmesos a escrutinis absolutament aliens a l'objectiu a acordar, sobretot quan l'objectiu ulterior és afeblir la posició del govern, que és qui ha de convertir aquests acords en instruments a aplicar, en normatives, reglamentacions, augments salarials, o noves condicions de treball. Potser, com en altres països de la UE, hi ha temes que no haurien d'estar sotmesos a qüestionaments si han assolit acords estratègics per part dels agents concertants.

No obstant això, la crisi de la concertació no solament es pot deure al problema de la credibilitat política. També les organitzacions socials, siguin del tipus que siguin, han anat perdent un cert suport, insistim que, amb o sense justificació. Nous actors emergeixen en un moviment –semblaria que irreversible– que s'està imposant en moltes expressions reivindicatives arreu d'Europa, com el moviment dels agricultors o les armilles grogues franceses

Aquesta realitat posa en entredit els models clàssics de concertació i apareixen plataformes que, normalment, acusen les forces tradicionals de passar de les noves reivindicacions populars, que generalment es refereixen a temes molt concrets i tornen a pecar en aquelles posicions “avantguardista” de l'esquerra dels anys setanta.

No obstant les contradiccions actuals, el tema la concertació continua sent necessària en tota la seva complexitat, més enllà de les crisis de legitimitat tant de la política com de les organitzacions socials representatives i, potser ha arribat el moment d'actualitzar, d'“aggiornar” el sentit i objectius de la concertació. Hem de pensar que a Europa, durant els darrers 70 anys, la majoria dels progressos socials s'han aconseguit amb la concertació. Ni parlar del que han representat en la moderna història d'Espanya i Catalunya, des dels Pactes de la Moncloa, el Pacte de Toledo, moltes de les accions que han acompanyat les grans transformacions del país i, especialment de Barcelona i la seva regió metropolitana –la llei de 2010 va ser una bona representació– en la que el treball comú, concertat i consensuat va ser un full de ruta potent en la construcció del país. Especialment la nostra regió metropolitana amb diversos instruments va ser un bon exemple d'una geometria variable de concertació de projectes que van transformar el territori.

En aquest sentit, s'ha de repensar quins podrien ser els eixos de renovació i actualització de debat en el moment actual, assumint que l'entorn ha canviat i que ja no es representa els interessos de la classe treballadora o de les empreses o patronals com fa 30, 40 o 50 anys, i que cal modelitzar sobre quins aspectes s'ha de concertar.

Nous reptes de la concertació

Òbviament, hi ha aspectes que són fonamentals que tenen a veure amb els models tradicionals com el conveni col·lectiu, però apareixen moltíssimes noves situacions derivades sobretot del canvi radical en l'organització del treball, canvis que estan donant pas i lloc a noves reivindicacions, nous esquemes salarials, a problemes de discriminació per raons de sexe, per raons d'origen, a noves i exigents reivindicacions mediambientals, etc.. Per tant, l'agenda canviarà substantivament segons apareguin noves situacions que impactaran directament en el mercat de treball i en l'organització productiva. Alguns dels canvis més representatius seran:

  • El canvi climàtic i els processos de descarbonització, repte ineludible i potser el més important de l'empresa en els pròxims 30 anys. Serà un canvi molt important en la forma de pensar i actuar amb una repercussió en la cultura del treball i en les condicions laborals i de la producció.
  • El tema del canvi dels perfils professionals i els riscos de dualitzar encara més la nostra societat entre la gent que treballa directament en relació amb les economies dinàmiques i amb més valor afegit i la gent que prestarà la seva força laboral en el sector serveis, especialment els personals relacionats directament amb els reptes demogràfics d'envelliment de la població.
  • La implicació que el tema anterior tindrà en la formació i la necessitat d'un profund canvi en el sistema educatiu i en els currículums formatius, que haurà d'estar acompanyat de processos d'inserció (especialment dels col·lectius vulnerables) en els quals s'han d'esmerçar recursos i imaginació per no excloure a ningú en els nous reptes econòmics.
  • El canvi en el model d'organització del treball, amb empreses més petites, producció més distribuïda, unitats de producció amb major autonomia, forta incorporació de tecnologies de la indústria 4.0 amb impacte directe en els processos tecnològics, etc..
  • Tot aquest darrer tema pot afectar de manera important i singular en els drets socials i, ben segur els sindicats hauran de reclamar temes imprescindibles en el debat com són l'habitatge, la mobilitat, etc., que sempre han volgut –especialment CCOO tal com va néixer, però avui dia plenament assumit per UGT– incloure en les agendes de debat, mentre que altres agents, especialment els poders públics, s'han resistit més a la concertació en aquests temes. S'ha d'assumir decididament que les condicions socials són determinants quan es planteja la millora de les condicions de productivitat, és a dir salut, habitatge, educació, etc..
  • La reivindicació de la productivitat com un element clau en la millora salarial és un aspecte que ja entra en la concertació, però cal reformular-la a la llum de les noves condicions de la producció.
  • El debat de les infraestructures i la mobilitat, factor decisiu del desenvolupament econòmic futur.
  • Per últim, cal establir una nova relació amb els poders públics, ja que de vegades aquests han utilitzat i abusat en alguns casos la concertació per legitimar les seves pròpies actuacions polítiques, i han pactat temes depenent de l'interès específic, sense incorporar, com en els països nòrdics, una cultura permanent i constant d'acord i pacte, imprescindible per eixamplar la base social de les actuacions a emprendre.

En la història del nostre país els acords entre administracions, sindicats i patronals han estat molt efectius des del mateix Consell Econòmic i Social fins als acords locals que hi ha hagut per exemple al Baix Llobregat, Barcelona i L'Hospitalet, per posar tres exemples dels anys noranta i que encara perduren, o el Pacte Nacional per la Indústria. Però recordem que, en gairebé tots aquests casos, la iniciativa ha estat de la banda dels sindicats i consensuat amb les associacions empresarials, que eren els que primer detectaven les dificultats i els dèficits pel desenvolupament econòmic i requerien una aproximació més innovadora en la forma de concertar, dialogar i generar noves propostes.

Manifestants asseguts al terra i dempeus seguint el parlament 
de Bruno Sokolowicz. Foto: Curro Palacios
 

El món canvia, i molt ràpidament. Ara toca repensar com concertar. Toca, sobretot, assajar models d'incorporació de sectors que, avui dia, es troben allunyats de la política i dels sindicats perquè tant uns com altres no ofereixen alternatives a les seves problemàtiques. Però a la vegada, cal una nova agenda, amb noves prioritats, amb una mirada que pensi en el que no s'ha concertat i en el que s'ha aconseguit. És necessari mantenir el que es té, és fonamental identificar el que es necessita.

L'embat de l'individualisme desaforat sense contraforts de l'interès col·lectiu, neoliberal, no té miraments en soscavar les aliances socials dominants del segle passat. Una relectura de continguts i metodologies es fa imprescindible. I que no estigui subjecte a tradicions passades no actualitzades. Però no només és una qüestió dels sindicats i les associacions empresarials. És hora d'obrir espais, oferir noves aliances entre el sector públic i privat, estendre consensos, cercar noves vies de cooperació i agendes de continguts que responguin a les noves situacions des d'una perspectiva compromesa amb el combat a la desigualtat i al canvi climàtic mitjançant projectes de creixement inclusius i sostenibles.

S'ha d'aprofitar aquest canvi de cicle en els àmbits tecnològic i ambiental, en el social i l'econòmic, per donar un nou impuls a la concertació, factor clau pel progrés de la nostra societat. 

 

Consulta altres articles relacionats:

 

Les opinions dels autors i les autores no representen necessÓriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

PolÝtica de cookies