La Borda: una altra modalitat d'habitatge és possible
- David Rodríguez - Secretari tècnic del PEMB
- 03-07-2017
- 259 Lectures
Durant les darreres setmanes, l'edificació d'un bloc d'habitatges al barri barceloní de La Bordeta ha generat nombrosa expectació, atraient fins i tot a persones de fora del barri. El motiu d'aquest interès és el material que s'ha utilitzat per construir-lo: la fusta. Es tracta d'una de les obres més importants que s'ha fet a les nostres contrades amb aquest material. Fins ara, els projectes que l'utilitzaven s'havien limitat a habitatges unifamiliars, o com a molt, a edificis de dues plantes en nuclis antics. La fusta, que ha estat convenientment tractada perquè sigui ignífuga, ha permès la aixecament de l'estructura en poques setmanes, i promet , com a mínim sobre el paper, un major poder de reciclatge respecte d'una construcció convencional.
Tot i aquesta innovació constructiva, en allò que destaca aquest bloc d'habitatges, promogut per la cooperativa La Borda, ha estat en el concepte d'habitatge plurifamiliar, que revoluciona l'oferta existent a casa nostra. En primer lloc, aquest es construeix des d'una perspectiva comunitària. Per aquest motiu el projecte planteja uns habitatges relativament petits pel que fa a superfície (el més petit fa 40 metres quadrats i el més gran 76), però que van acompanyats d'espais comuns i comunitaris, articulats al voltant d'un pati central. Amb aquest disseny, per exemple, es preveu centralitzar aspectes com la bugada o espais per acollir convidats o celebracions. El règim de tinença no és ni el lloguer ni la compra, sinó la cessió d'ús per part de la cooperativa, que n'és la propietària. L'usuari de l'habitatge paga un cànon mensual, estipulat per la cooperativa (de la qual en forma part com a soci), i té el dret a viure-hi indefinidament, però no té dret a transferir el dret d'ús a tercers, ni a subrogar-lo a familiars.
El cohabitatge ha vingut, o hauria d'haver vingut, per a quedar-se com a una forma més de fer habitatge. Sorprèn que, en una metròpoli tan diversa com la nostra, els habitatges es facin seguint un únic patró, el qual pràcticament no ha experimentat canvis des de fa més de mig segle, tot i els canvis a les llars. Quin sentit té, per exemple, fer un gran menjador quan el nombre mitjà de persones a les llars cada vegada és més petit, i quan cada cop menys es fan àpats a casa? O quin sentit té haver de dedicar espai per a una rentadora que moltes llars unipersonals amb prou feines fan servir un cop per setmana?
A més, les solucions de cohabitatge permeten fer front a dos importants problemes que tenim a les ciutats: les dificultats d'accés a l'habitatge, i l'envelliment de la població. En el primer cas, s'eliminen les barreres d'entrada que suposa la compra d'habitatge o les incerteses que pot generar haver de renegociar el lloguer cada 3 o 5 anys. Així mateix, el sistema és prou flexible com per poder adaptar l'habitatge segons les necessitats vitals. El sistema de cohabitatge també permet a les persones grans continuar utilitzant els habitatges amb plenes garanties, sense el risc d'aïllament que massa sovint trobem en els habitatges plurifamiliars convencionals. Ha estat precisament entre la gent gran on esquemes d'aquests tipus han trobat fins ara una major recepció. De fet, aquesta dimensió comunitària del cohabitatge no és precisament anecdòtica: pot ser un gran mecanisme de generació de capital social, i de retruc, de millora de la qualitat de vida, començant per la salut.
Ara bé, també cal ser conscients de les limitacions d'un model d'aquestes característiques. En primer lloc, i com a problema comú a totes les iniciatives de tipus cooperatiu, tenim les dificultats de finançament. En el cas de La Borda, aquestes s'han salvat mitjançat l'emissió de títols participatius (865.000 euros), els quals foren coberts ràpidament. Però tampoc cal oblidar que potser aquesta bona receptivitat es va deure a la novetat del projecte, i també a un escenari de tipus d'interès baixos (per no dir nuls) pel que fa a les alternatives clàssiques d'estalvi. La pregunta és si aquest escenari de facilitat d'obtenció de recursos és escalable. També hi va ajudar força el fet de què el sòl hagi estat obtingut a cost zero, a canvi d'una cessió per 75 anys. Seria viable un projecte d'aquestes característiques si el sòl fos a preus de mercat?
I aquesta pregunta ens du a una reflexió final: si volem tenir ciutats diverses i integrades, els nostres barris ho haurien de ser, com també els edificis d'habitatges. Actualment, això no és possible per un problema administratiu: d'acord amb la normativa, els residents en una promoció d'aquestes característiques no poden superar un determinat llindar d'ingressos. Tot i que aquesta és prou àmplia, deixa fora a un segment de població. Així mateix, les barreres d'entrada, tot i que inferiors a la que existirien a un habitatge de compra, poden ser encara insalvables per a nombroses llars amb escassos recursos.
El cohabitatge, per tant, podria acabar generant els mateixos problemes que s'han detectat amb nombroses iniciatives d'innovació social al territori: generen grans beneficis socials, però els beneficiaris d'aquests normalment no són els col·lectius que més ho necessiten. Serem capaços de trobar mecanismes que permetin una major inclusió social i que alhora garanteixin la sostenibilitat econòmica d'aquests projectes i que no generin tensions entre els participants?
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.