Informar, subvencionar o regular: què funciona per millorar l’eficiència energètica dels habitatges?
A Catalunya, l’àmbit residencial genera el 5% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle associades a la crema de combustibles fòssils per a la calefacció, la cuina i l’aigua calenta (Oficina Catalana del Canvi Climàtic, 2023).
En aquest context, millorar l’eficiència energètica dels edificis sembla una d’aquelles polítiques en què tothom guanya: es redueixen emissions, baixa el consum d’energia i, en molts casos, també disminueix la factura de les llars. Però si els beneficis són tan clars, per què encara hi ha tants edificis ineficients a Catalunya?
La resposta no és senzilla. Rehabilitar un habitatge o invertir en tecnologies més eficients requereix diners, informació, temps, confiança i capacitat de gestió. I aquests recursos no estan repartits de manera igual entre totes les llars. Per a una família amb pocs estalvis, la barrera principal pot ser avançar el cost inicial d’una obra que només es recuperarà amb el temps. Per a una altra llar, en canvi, l’obstacle pot ser entendre si li compensa canviar un electrodomèstic, substituir la caldera o millorar l’aïllament, sobretot quan la informació disponible és tècnica, dispersa o difícil de traduir en estalvis concrets.
Conscients de l’existència d’aquestes barreres, molts governs arreu del món han posat en marxa instruments per facilitar que les llars prenguin decisions més informades i puguin afrontar el cost de les inversions. En el marc del projecte “Què funciona contra el canvi climàtic?”, impulsat per Ivàlua, la Generalitat de Catalunya i el Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya, hem revisat l’evidència disponible per entendre quins instruments funcionen millor, en quins casos i amb quines condicions. En concret, la revisió se centra en tres grans famílies de polítiques: polítiques informatives, orientades a fer visible el nivell d'eficiència dels habitatges i els electrodomèstics; ajuts econòmics, destinats a reduir el cost de les inversions; i codis d'edificació, que estableixen requisits mínims d'eficiència per als edificis nous.
Què podem aprendre d’aquesta evidència per dissenyar polítiques d’eficiència energètica més efectives per l’àrea metropolitana de Barcelona?
Informar ajuda quan permet visualitzar el retorn de la inversió
La primera tipologia de polítiques consisteix a donar informació a les persones consumidores perquè triïn opcions més eficients. L’exemple més conegut és l’etiquetatge energètic dels electrodomèstics, que classifica els aparells segons el seu nivell d’eficiència.
L’evidència mostra que proporcionar informació sobre els beneficis energètics o ambientals de tenir un electrodomèstic més eficient pot incrementar-ne l’adquisició, però l’efecte acostuma a ser moderat. És a dir, informar ajuda, però només és suficient per canviar les decisions de compra per unes poques llars. En canvi, la informació funciona millor quan es presenta en termes econòmics. Dit d’una altra manera: explicar quants diners pot estalviar una llar al llarg de la vida útil d’un aparell és més efectiu que informar només dels beneficis ambientals derivats d’un menor consum d’energia.
Això té implicacions pràctiques. Les etiquetes energètiques són útils, però poden ser difícils d’interpretar si no ajuden a respondre a una pregunta molt concreta: “Quant estalviaré realment al llarg dels anys si compro aquesta rentadora més eficient?” Per això, eines que calculin el cost de vida útil dels electrodomèstics o formació específica al personal de vendes per facilitar aquesta informació a les persones compradores poden fer que l’etiquetatge sigui més efectiu.
En l’àmbit de l’habitatge, les administracions també han impulsat auditories i certificats energètics amb un objectiu similar: ajudar les llars a conèixer el comportament energètic dels edificis i identificar possibles actuacions per millorar-ne l’eficiència.
L’evidència disponible apunta a una lliçó semblant a la que observàvem en el cas dels electrodomèstics. Conèixer millor el comportament energètic d’un habitatge no sembla suficient, per si sol, per desencadenar inversions. Diversos estudis mostren que proporcionar informació sobre el consum energètic o facilitar auditories energètiques sovint no s’acaba traduint en més actuacions de rehabilitació o en l’adopció de noves tecnologies eficients.
Els resultats són més prometedors, en canvi, quan la informació energètica s’incorpora en contextos en què les inversions en eficiència es poden traduir més fàcilment en un benefici econòmic per als propietaris. Diversos estudis mostren que fer visible la qualitat energètica dels habitatges permet que aquesta es reflecteixi més clarament en els preus de venda o lloguer. Alhora, un estudi troba que, entre els propietaris que posen el seu habitatge a la venda, l’obtenció d’aquesta informació augmenta aproximadament un 30% la participació en programes d’ajuts a la rehabilitació energètica. En conjunt, aquests resultats suggereixen que la informació és més efectiva quan no només permet identificar oportunitats de millora, sinó també percebre de manera clara com aquestes millores es poden traduir en un retorn econòmic. Aquesta lectura és especialment rellevant per al cas català, on el certificat d’eficiència energètica ja és obligatori en els processos de compravenda i lloguer d’habitatges.
Les subvencions funcionen, però cal focalitzar-les bé
A banda de la informació, els ajuts econòmics són una altra de les eines més utilitzades per impulsar inversions en eficiència energètica. La seva lògica és senzilla: reduir el cost de la inversió per superar una de les principals barreres que afronten moltes llars a l’hora d’adoptar mesures d’eficiència energètica. Poden adoptar formes diverses, des de subvencions per adquirir electrodomèstics eficients fins a ajuts per rehabilitar habitatges, millorar els sistemes de climatització o reforçar l’aïllament dels edificis.
L’evidència disponible suggereix que aquests ajuts poden afavorir l’adopció de tecnologies més eficients i impulsar actuacions de rehabilitació energètica. En aquest sentit, les subvencions poden ser una eina efectiva per accelerar inversions que, sense suport públic, no sempre es materialitzarien.
Ara bé, l’efectivitat d’aquests programes depèn en gran mesura del seu disseny. Un dels principals riscos és acabar subvencionant inversions que s’haurien fet igualment en absència de l’ajut. Aquest risc és especialment evident quan les convocatòries permeten subvencionar actuacions ja executades. Si una llar ha decidit fer la inversió assumint-ne íntegrament el cost abans de conèixer l’ajut, és difícil argumentar que la subvenció hagi influït en la decisió d’aquesta llar d’invertir. En aquests casos, la despesa pública redueix el cost suportat per la llar, però no incrementa el nombre d'actuacions dutes a terme. Per tant, una bona política de subvencions no és la que arriba a més llars, sinó la que arriba a les llars per a les quals l'ajut és determinant per fer la inversió.
Un segon repte és evitar que els ajuts acabin beneficiant sobretot les llars amb més recursos. Sovint, aquestes tenen més capacitat per avançar el cost de les obres, entendre les convocatòries, preparar la documentació o gestionar projectes de rehabilitació complexos. Com a conseqüència, les llars que afronten més dificultats econòmiques poden quedar infrarepresentades entre les persones beneficiàries. De fet, un estudi recent sobre els programes PREE i PREE5000 a Catalunya mostra que els municipis de renda baixa van presentar relativament poques sol·licituds, malgrat que les necessitats de rehabilitació i els costos de les intervencions tendeixen a ser més elevats en aquests entorns.
Això suggereix que, en alguns casos, no n’hi ha prou amb posar recursos econòmics a disposició de la ciutadania. Les llars i comunitats de propietaris també poden necessitar suport per identificar les actuacions més adequades, entendre els requisits dels programes o gestionar el procés de rehabilitació. Instruments com les oficines de rehabilitació o les finestretes úniques poden, per tant, complementar els ajuts econòmics i facilitar que aquests arribin als col·lectius que més els necessiten. En aquest sentit, és positiu que iniciatives com l’Agenda compartida per a la descarbonització inclusiva en la rehabilitació d’habitatges a la regió metropolitana de Barcelona incorporin línies d’acompanyament a la ciutadania en els processos de rehabilitació.
Les normes de construcció poden millorar l'eficiència energètica dels edificis, però cal vigilar-ne els efectes distributius
Els codis d'edificació estableixen requisits mínims d'eficiència energètica per als edificis nous o per a determinades reformes. A diferència de les polítiques basades en la informació o les subvencions, no busquen incentivar una decisió individual, sinó fixar un estàndard mínim que tots els edificis han de complir.
L'evidència disponible suggereix que aquests estàndards poden contribuir a millorar l'eficiència energètica dels edificis i reduir-ne el consum energètic, especialment el consum de gas. En aquest sentit, poden ser una eina útil per evitar que es continuïn construint edificis que generin consums energètics elevats durant dècades.
Ara bé, també poden comportar efectes no desitjats. Tot i que l'evidència sobre aquesta qüestió encara és limitada, un estudi troba que l'augment dels requisits d'eficiència energètica va portar els promotors a construir habitatges més petits i amb menys atributs en els segments de renda més baixa.
Conclusió: triar l’instrument adequat és important, però dissenyar-lo bé encara ho és més
Al conjunt de Catalunya, prop del 80% dels edificis amb certificat d’eficiència energètica obtenen una qualificació E o inferior. Segons el Pla metropolità de rehabilitació d’habitatges, un 63% dels edificis de l’àrea metropolitana de Barcelona tenen potencial de rehabilitació. Les oportunitats de millora són, per tant, molt importants.
L’evidència revisada mostra que disposem d’instruments que poden ajudar a impulsar aquestes millores, però que els seus resultats depenen en gran mesura de com es dissenyen.
La pregunta, doncs, no és només quins instruments hem d’utilitzar per promoure l’eficiència energètica, sinó com podem utilitzar l’evidència per millorar les polítiques que ja tenim en marxa i dissenyar-ne de més efectives en el futur.
Aquest article es basa en la síntesi d'evidència 'Què funciona per millorar l'eficiència energètica dels edificis?' elaborada en el marc del projecte 'Què funciona contra el canvi climàtic'. La revisió completa està disponible al web d'Ivàlua.