Humanisme digital com a estratègia post-covid
- David Úbeda - Gàbinet tècnic del PEMB
- 11-12-2020
- 205 Lectures
Les últimes dècades s'han caracteritzat per un augment de la digitalització com mai ho havíem vist. Una digitalització que està canviant la política, la informació, les fronteres, la comunicació i més encara, la dimensió dels problemes socials. I és que ja són diversos actors, tant governs com institucions, els que estan posant el focus en els reptes d'aquesta transició digital.
De fet, la crisi sanitària derivada de la covid-19 no ha fet més que accentuar tot tipus de desigualtats en el territori metropolità. Moltes d'elles ja presents des de fa temps, i d'altres, completament noves o que havien passat desapercebudes fins al moment. Dins el nou paradigma de la necessitat de transitar cap a un procés de digitalització extrema a causa de la pandèmia, hi ha una part important de la ciutadania que no ha pogut fer-ho o a la que li ha estat realment difícil a causa de l'existència de desigualtats digitals.
Per això, si hem de plantejar una futura regió metropolitana de Barcelona més cohesionada, resilient i justa, estem obligats a pensar conjuntament una estratègia d'humanisme digital com a resposta a la pandèmia.
Abans de començar a parlar sobre les desigualtats, és important aclarir què entenem per 'humanisme digital'. De la mateixa manera que al segle XV va aparèixer el concepte d'humanisme renaixentista amb l'objectiu de posar l'ésser humà al centre de tot, ara apareix la necessitat de donar valor a les persones per sobre de la tecnologia. Dit d'una altra manera, l'humanisme digital considera humanitzar la tecnologia i posar-la al servei de les persones amb l'objectiu de millorar el seu benestar personal.
Pot sonar paradoxal que les eines digitals, que suposadament han nascut per millorar la nostra vida, siguin, en alguns casos, exemples de barreres i segregació. De la mateixa manera que sempre s'ha dit que el coneixement és poder, l'accés a la tecnologia resulta igual o més important per no acabar fora de la roda tecnològica que vivim.
Per posar alguns exemples, la digitalització ja de per si implica riscos des de punts de vista com les ciberamenaces, la vulneració de la privacitat i la intimitat o la manipulació de l'opinió pública a través de les famoses fake news. Però, a més, trobem que pot provocar un increment de la desigualtat entre la ciutadania com succeeix amb la famosa bretxa digital. La bretxa digital, entesa com la desigualtat en l'accés a internet i a les noves tecnologies digitals, es fa cada vegada més present en el nostre món. Encara que pugui semblar que la tecnologia ha arribat a arreu, la realitat és que només un 58,7% de la població mundial té accés a Internet, i d'aquest, més del 85% pertany a les regions més desenvolupades.
Percentatge penetració d'internet a nivell mundial
De la mateixa manera que la bretxa digital fa palpable les diferències entre regions, també trobem desequilibri digital dins de les grans urbs -entre zones amb un nivell socioeconòmic superior i inferior-, o entre zones rurals versus urbanes. Per aquesta raó, fa temps que el Comitè Europeu de les Regions (CDR) posa l'accent en la necessitat d'abordar la bretxa digital i promoure l'alfabetització digital per a tots els ciutadans i ciutadanes a nivell regional i local, amb l'objectiu d'oferir les mateixes oportunitats per a tothom sense deixar ningú enrere.
Què passa al nostre entorn? (Què passa a l'RMB?)
Com hem pogut veure anteriorment, les desigualtats digitals entre territoris són un fet consumat que també podem trobar al nostre territori metropolità. La pandèmia de la covid-19 ha posat de manifest diferents desigualtats socials i econòmiques al llarg de l'RMB que necessiten d'una reflexió en clau de regió metropolitana per poder revertir la situació i aconseguir un ecosistema més just.
Actualment existeixen molts reptes als quals aquest enfocament de l'humanisme tecnològic ha de fer front a la Barcelona metropolitana, però destaco tres grans focus als quals sens dubte s'hauria de prestar especial atenció.
Desigualtats educatives: La pandèmia ha donat lloc a la 'normalització' dels models híbrids de presencialitat a les aules i classes telemàtiques. Aquest canvi que centres, estudiants i famílies s'han vist obligats a fer, ha demostrat l'existència de desigualtats en l'accés a l'educació. El Departament d'Educació de la Generalitat va detectar que a Catalunya hi havia 55.000 famílies que presentaven dificultats per seguir una educació telemàtica en condicions i l'estudi 'Confinament i condicions d'aprenentatge', liderat per Sheila González i Xavier Bonal del Departament de Sociologia de la UAB, ha demostrat que durant el confinament s'ha produït un augment de les desigualtats educatives entre els i les menors (educació formal i informal), causat per la bretxa digital, la capacitat de resposta de les escoles i factors econòmics. De fet, l'estudi ha servit per demostrar que l'accés als dispositius digitals està relacionat positivament amb les hores dedicades a la feina escolar[1].
Bretxa digital: La Fundació Mobile World Capital de Barcelona va publicar, al febrer de 2016, un informe sobre la bretxa digital a la ciutat de Barcelona on es detectaven diferències rellevants entre barris, sobretot en funció del nivell de renda. Diferències que es veuen agreujades quan es combinen amb variables d'edat, ocupació i nivell d'educació. A més, l'informe evidenciava la necessitat de millorar la situació dels barris amb renda més baixa pel que fa a la seva relació amb Internet, on el principal repte no està en les infraestructures sinó en les persones, que precisen d'educació digital, acompanyament i suport en competències digitals per no quedar excloses.
Teletreball: El teletreball sorgeix com un altre dels grans reptes als quals s'enfronten l'humanisme tecnològic i l'RMB. De fet, el sindicat Unió General de Treballadors (UGT), estableix en el seu informe “El teletreball com a eina i escenari laboral” que un 57,18% de la població catalana, podrien ser potencials treballadors i treballadores no presencials. Tot i els beneficis que a priori pugui portar el treball a distància (menys contaminació per desplaçaments, reducció de la massificació, etc...), també comporta una sèrie de riscos a tenir en compte: les jornades intensives, la conciliació familiar, l'adequació de l'espai per treballar, etc., i tots els que deriven directament de la bretxa digital ja esmentada, que cal tractar des del punt de vista ètic, econòmic i social. Però és molt important no incidir només sobre els efectes de la transició digital en els treballs que s'han pogut fer de manera remota sinó fixar-nos, també, en aquelles tasques que no han tingut la mateixa oportunitat i en les quals s'ha experimentat un augment de la precarietat.
Mirada metropolitana (o mirada 2030)
A partir de les dades comentades anteriorment, hem pogut evidenciar que els reptes als quals s'enfronta l'humanisme digital tenen un component metropolità. Les desigualtats digitals, generades en gran mesura per la bretxa digital, no coneixen fronteres i s'estenen al llarg de tot el territori de l'RMB. Per aquesta raó, si volem aconseguir una metròpoli cohesionada i que transiti cap a una digitalització plena sense deixar ningú enrere, necessitem eines de planificació territorial transversals que agrupin tot tipus d'actors i tinguin en compte als sectors més vulnerables de la regió.
Amb visió a llarg termini, a part d'impulsar les mesures recomanades per la Unió Europea, crec que també és necessari poder establir un nou pacte digital, un nou contracte social que agrupi els diferents actors de la quíntuple hèlix (societat civil, administració pública, acadèmia, sector privat i mitjans de comunicació) i que garanteixi, d'una banda, l'ús correcte de les eines digitals en benefici de la ciutadania, i de l'altra, que la transició digital no sigui un factor de desigualtat social. Finalment, m'agradaria plantejar que per aconseguir una futura estratègia d'humanisme digital eficaç hem de fer abans una reflexió sobre el concepte real de bretxa digital i el que comporta. Veiem que hi ha un factor socioeconòmic que influeix molt directament sobre l'accés a la digitalització i, al meu entendre, aquest hauria de ser el punt de partida per establir en un futur les bases d'una ciutat intel·ligent i cohesionada.
Per donar resposta a tots aquests debats, al Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) estem immersos de ple en el procés Barcelona Demà, que donarà com a resultat el nou pla estratègic visió 2030, el Compromís Metropolità 2030. Un pla que recull els reptes metropolitans en coordinació amb l'Agenda 2030 i té en compte la metròpoli dels 5 milions. El PEMB, per la seva singularitat i visió metropolitana, pot esdevenir una eina clau per generar una estratègia comuna d'humanisme digital en l'era post-covid. A partir de les diferents visions de metròpolis (resilient, cohesionada, pròspera, intel·ligent, multinivell i oberta) que estableix el procés Barcelona Demà, estem treballant els grans reptes digitals i les desigualtats existents per aconseguir la metròpoli que tots desitgem i ens mereixem.
[1] Precisament sobre desigualtats educatives i bretxa digital tractava l'últim webinar celebrat pel PEMB: “Wifi, tauletes i covid-19, combatre l'escletxa digital en l'educació”. Llegeix les conclusions.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.