30 anys de col·laboració público-privada
- Oriol Estela - Coordinador general del PEMB
- 10-05-2018
- 309 Lectures
El 2 de maig de 1988, fa tot just 30 anys, es va posar en marxa el I Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000. El tinent d'alcalde Francesc Raventós, per encàrrec de l'alcalde Pasqual Maragall, va organitzar una petita oficina de coordinació en la que hi va situar una destacada figura del món econòmic i universitari, en Francesc Santacana, i una administrativa, la Núria Mulero, als que immediatament va afegir-se l'economista Joan Campreciós. Des d'aquest embrió inicial es va anar assolint progressivament una de les fites més importants de la governança de Barcelona en aquell període: l'impuls de la col·laboració público-privada, factor clau de la transformació de la ciutat en conjunció amb l'esdeveniment olímpic.
Parlar de col·laboració público-privada era força diferent fa 30 anys. Des del seu origen, el Pla Estratègic va aplegar els “principals actors econòmics i socials de la ciutat” incorporant al seu Comitè Executiu l'Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç, el Cercle d'Economia, Comissions Obreres, el Consorci de la Zona Franca, Fira de Barcelona, Foment del Treball, el Port Autònom, la Unió General de Treballadors i la Universitat de Barcelona. Aquesta composició va ser clau per fer front als reptes que es presentaven a la ciutat en aquell moment: la posada al dia de les principals infraestructures, la transició de la indústria cap a la societat del coneixement o la tan anhelada projecció internacional. Es tractava, doncs, d'aplegar els “principals actors econòmics i socials de la ciutat”.
Al mateix temps, Maragall apostava per la col·laboració público-privada com un mecanisme per “blindar” el projecte de transformació de la ciutat en un moment de forta tensió institucional, amb el recent desmantellament de la Corporació Metropolitana de Barcelona com a mostra més significativa i en un context on encara existia, després de vuit anys d'ajuntaments democràtics, un cert desconeixement, quan no desconfiança, entre el govern municipal i els principals actors econòmics de la ciutat.
Després de tots aquests anys, la col·laboració público-privada segueix sent imprescindible, però ha esdevingut més complexa. D'una banda, la llista de “principals actors” ha augmentat notablement: tenim més universitats, noves organitzacions empresarials o interlocutors potents d'altres àmbits de la societat (com la Taula del Tercer Sector). De l'altra, s'hi ha incorporat una ciutadania activa, més visible i influent gràcies a la promoció d'espais de participació ciutadana i a la capacitat mobilitzadora i d'altaveu que ofereixen les xarxes socials.
El salt d'escala a l'àmbit metropolità, que el Pla va realitzar de manera pionera l'any 2000, també amplia els subjectes susceptibles d'implicar-se en aquesta col·laboració. No només més municipis, sinó també els representants del seu teixit econòmic i social. Un espai sectorial com el Consell de la Mobilitat de l'AMB, per exemple, reuneix un centenar llarg de membres.
Avui en dia, trobem que aquests actors s'apleguen en plataformes de concertació de tot tipus: sectorials o territorials, deliberatives o executives, unes liderades per l'administració i d'altres per la societat civil. Així doncs, podem dir que malgrat la major complexitat hi ha més col·laboració público-privada que mai. El problema és que potser es produeix de forma molt fragmentada i dificulta encarar alguns dels grans temes estratègics pel futur de la metròpoli.
En aquest context, i com ja hem anat assenyalant en articles anteriors en aquest bloc, especialment des del moment de la celebració del 25è aniversari dels JJ.OO., s'alcen veus reclamant un debat sobre el model de ciutat/metròpoli i una visió compartida sobre els principals reptes que hem d'enfrontar de cara al futur. No només es reclama, sinó que en diversos fòrums, com la Fundació Catalunya-Europa, Barcelona Global o el mateix Cercle d'Economia, membre fundador del Pla Estratègic, passant pels propis espais de concertació sectorial i multiplicitat de plataformes ciutadanes, es prenen posicionaments i es fan propostes de tota índole.
Trobar punts en comú i forjar consensos entre les propostes del Global Summit i les del Fòrum Veïnal sobre el turisme, o entre els interessos de la distribució alimentària i els del moviment agroecològic, o entre els que es preocupen per la saturació de l'aeroport i qui ho fa per la pujada dels lloguers no és una tasca senzilla, però cal entomar-la per trobar els punts d'acord que permetin avançar i no quedar-nos estancats en posicions de trinxera. I per fer-ho, un mínim grau de consens polític és cabdal.
En aquest sentit aquests propers mesos, els que resten fins les eleccions municipals i els immediatament posteriors, són decisius tenint en compte el que ja fa temps està succeint en l'esfera política i com s'està traslladant tot plegat als plens municipals, fet que augura un darrer any de mandat molt complicat en diversos municipis i, de retruc, en la metròpoli en el seu conjunt.
Una situació sobre la que cal una profunda reflexió, i més tenint en compte que, si alguna cosa podem assegurar d'aquestes properes eleccions és que es mantindrà la tònica de l'àmplia diversitat en els plens i, en conseqüència, de les majories exigües que faran inevitables els pactes i acords de tot tipus, fins i tot entre forces no necessàriament afins, per tirar endavant projectes estratègics. Com també serà imprescindible incorporar-hi aquesta renovada col·laboració público-privada que integra, sí o sí, la força -i també l'escrutini- de l'acció ciutadana.
Personalment espero que més aviat que tard tots els partits en prenguin consciència i assumeixin amb generositat i visió de ciutat/metròpoli aquesta situació i que els acords no siguin monedes de canvi ni els desacords moviments tàctics. I espero també del sector privat que no atiï disputes sinó que entengui, com va passar fa 30 anys, que la col·laboració es basa en la modulació d'interessos en favor del bé comú.
Mentrestant, com a Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, ara com fa 30 anys, seguim treballant per recollir, integrar, debatre i impulsar les propostes que l'enorme vitalitat de la nostra societat genera, obrint la col·laboració a tothom qui vulgui contribuir a construir la metròpoli resilient, dinàmica i cohesionada que podem arribar a ser.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.