Treball en xarxa, cultura en marxa

Fa dècades, les principals expressions culturals com la literatura, la música, el teatre o l'art eren  compartiments estanc i estaven destinades a no coincidir en el temps ni en l'espai. Amb aquesta manera de fer es perdia el gran potencial que ofereix la creació de sinergies. Avui, per sort, aquesta manera d'entendre la cultura s'ha esvaït i ha donat pas a una nova concepció.

Centres cívics i biblioteques

Són molts els factors que hi han contribuït però se'n podrien destacar alguns: la globalització que afecta tots els àmbits de la nostra vida, l'ús de les noves tecnologies que trenca fronteres i un públic cada cop més exigent. Com deia en una entrevista el recent nomenat català de l'any Josep M. Pou: “El públic demana coses més interessants de les que de vegades li oferim.  

El canvi més significatiu, però, és que ara considerem que la cultura és cosa de tothom. No només d'aquells que la produeixen sinó també dels que la consumim; en una dinàmica de cocreació constant. Ha quedat enrere l'època en què l'espectador es limitava a entomar allò que se li oferia sense atrevir-se a donar el seu parer.  La cultura és susceptible d'incorporar la visió i opinió dels seus destinataris. De fet, és un ésser viu que s'impregna de tot el que passa al seu voltant, retroalimentant-se.

La resposta del director del TNC, Xavier Albertí, en la presentació de la temporada 2018/19 a la pregunta d'un periodista: “Com és que no hi ha cap obra que parli del context polític actual?” ho deixava ben clar: “Totes les propostes escèniques, a la seva manera en parlen”. I així és. Podem fer una lectura contemporània fins i tot d'un clàssic com “El Perro del Hortelano” de Lope De Vega.

Tots estem convidats, doncs, a posar el nostre granet de sorra. No només importants infraestructures com el TNC o el Grec, premis literaris com el de les Lletres Catalanes, espais d'exposició com el CCCB o el CaixaForum o festivals musicals com el Primavera Sound sinó sobretot aquells que per la seva pròpia naturalesa són més a prop de la ciutadania.

A aquesta categoria pertanyen la xarxa de biblioteques de la Diputació que, amb 225 biblioteques i 10 bibliobusos, “garanteixen l'accés de tota la ciutadania a la informació, el coneixement i la cultura”. I també els 52 centres cívics que depenen de l'ICUB i “treballen en xarxa perquè les propostes culturals arribin a tota la ciutat”. En ambdós casos - com diu la seva pròpia definició - el concepte de treball en xarxa forma part de seu ADN.

No fa gaire dies, Quim Monzó – guardonat amb el 50è premi d'honor de les Lletres Catalanes – feia referència en el seu discurs a un emblemàtic referent cultural, el bibliobús, que per a molta gent va ser la llavor d'una gran avidesa lectora. D'aquesta manera exemplificava com la voluntat de les biblioteques d'acostar-se a la ciutadania ha existit des dels inicis.

L'àmplia i diversa oferta de biblioteques i centre cívics contribueix no només a posar la cultura a l'abast de tothom - eliminant condicionants econòmics o culturals - sinó també a afavorir la cohesió social als barris en què es troben, gràcies a la seva capacitat integradora. Així mateix, creen un consistent teixit cultural que afavoreix el sentit de pertinença a un mateix territori: el barri, la ciutat i la metròpoli. La seva funció és doncs, com a mínim, triple.

Així doncs, la intervenció de biblioteques i centres cívics és bàsica en el panorama cultural de la nostra metròpoli i donen fe de la ferma voluntat de garantir l'accés universal a la cultura que només s'aconsegueix amb el treball conjunt des de diferents àmbits i amb perspectives fins i tot divergents.

Si anéssim una mica més enllà, podríem preguntar-nos si quan a l'article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans o a l'article 11 del acte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 1966 que defensen el dret de tota persona a un nivell de vida que garanteixi, tant a ella com a la seva família, la salut i el benestar, no hauríem de plantejar-nos que la cultura forma part d'aquest benestar imprescindible per als éssers humans. Podem parlar de benestar sense incloure la cultura, que nodreix el nostre pensament? I la nostra ànima? Doncs, potser també.

Avui ja no se'ns fa estrany que es representin obres de teatre als centres cívics, que la xarxa de biblioteques dediqui un club de lectura a llegir el teatre, els teatres en xarxa que passegen les obres arreu del territori descentralitzant la cultura o els maridatges culturals del TresC. Sense oblidar-nos dels obradors de dramatúrgia, com la Sala Beckett, que complementa la seva programació teatral, amb cursos i xerrades. Les combinatòries són tantes que no acabaríem mai.

Hem passat dels compartiments estanc a la Llei dels vasos comunicants de Galileu segons la qual “quan es posen en comunicació dos dipòsits que contenen un mateix líquid que inicialment està a diferent altura, el nivell d'un dels dipòsits baixa, puja el de l'altre fins que ambdós s'igualen”.  D'acord amb aquest principi científic, el dipòsit a omplir amb cultura arribarà al nivell òptim, sigui quina sigui la seva font de procedència.

No cal dir que aquest complex puzle cultural s'ha de sustentar en un sistema educatiu que respongui a les necessitats formatives i socials, una FP adaptada al mercat laboral, universitats de prestigi internacional capaces d'atreure talent i centres de formació continua que garanteixin l'actualització de coneixements al llarg de la vida laboral. Sense deixar de banda l'educació expandida, entesa com aquella formació-aprenentatge que és dóna en entorns no formals com són precisament els centres cívics i les biblioteques.

És difícil no estar d'acord amb el que diu el Pla de Treball 2015-2019 de la xarxa de centres cívics de Barcelona: “Cal contemplar la cultura des de la seva vessant emancipadora, fonamental per al creixement personal i de foment de l'esperit crític i del coneixement. Per la seva capacitat de promoure el desenvolupament comunitari i la transformació social”.

De tot el que s'ha dit fins ara es desprenen algunes idees que es poden ampliar en propers posts. En destaco algunes. Les ciutats i metròpolis amb sòlides polítiques culturals que inclouen tots els agents (grans i petits), que fomenten la multidisciplinarïetat i el treball en xarxa, que experimenten amb fórmules híbrides i que – com és obvi - inverteixen recursos econòmics, tenen una ciutadania amb una ment oberta i una major capacitat crítica que li permet planificar amb consciència un futur en comú.

 

 

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +