És la ciutat apta per a menors d'edat?

Si fa un temps parlàvem sobre el fet que les dones són les grans oblidades de les ciutats, avui volem parar atenció al col·lectiu més jove, les nenes i nens, i els i les adolescents, grans usuaris de l'espai públic, però en general sense veu ni vot en la presa de decisions, pocs cops tinguts en compte en el disseny dels espais i sovint fins i tot exclosos dels mateixos. Una part de la ciutadania que no només representa el futur de les nostres ciutats sinó que també en són el seu present.

És la ciutat apta per a menors d'edat?

Enrique Peñalosa, alcalde de Bogotà, en una cita publicada al llibre Cities Alive. Designing for urban childhood deia que “els infants són com una mena d'espècie indicadora. Així, si podem construir una ciutat adequada pels nens i nenes, tindrem una ciutat adequada i amable també per tota la ciutadania”. Indicador que cal també llegir a la inversa, o com diu Francesco Tonucci, psicopedagog imprescindible per parlar de la ciutat i la infància, si cada cop hi ha menys infants als carrers, no estem assolint ciutats a escala humana, amables, accessibles i adequades pel conjunt ampli i divers de la ciutadania.

És sota aquesta mirada que el passat 23 de febrer, es presentava al Ple municipal de l'Ajuntament de Barcelona la mesura de govern estratègica “Cap a una política del joc a l'espai públic”. Una mesura que justament vol posar els infants al centre del disseny de l'espai públic, amb la voluntat de posar en valor la seva importància social i alinear-se amb el que s'estableix a la Convenció sobre els Drets de l'Infant de les Nacions Unides: “El descans, el joc i el temps lliure són tan importants per al desenvolupament de l'infant com la nutrició, l'habitatge, l'atenció de salut i l'educació”.

Però quina és la situació de partida? La mesura de govern abans mencionada reconeix que “si bé la compacitat i barreja d'usos [model urbà del qual Barcelona en fa bandera] propicien la vitalitat als carrers i als espais de pas i estada, al llarg de les darreres dècades, les funcions urbanes relacionades especialment amb la trobada i l'esbarjo han minvat sensiblement o fins i tot desaparegut dels carrers.”

Les ciutats s'han dissenyat sota el model de les exigències i estil de vida de l'home, adult, treballador, i fins i tot si no solter, sense gaires obligacions o dedicacions familiars, oblidant-se així de les dones, els infants, les persones grans o amb les capacitats reduïdes, o de situacions com pobresa, migració, etc. Centrant-nos en la casuística dels infants, aquest fet es demostra en situacions quotidianes tan simples i a la vegada tan poc visibles a ulls d'adult, com la disposició dels contenidors als carrers que condicionen totalment la visibilitat de la presència d'infants a punt de creuar; la manca d'espais de joc i espais flexibles i atractius; la inseguretat real o perceptiva que ha fet desaparèixer els nens sols dels carrers, etc., tornant a citar a Tonucci: 'La calle es peligrosa porque no hay niños'. Tot plegat, sense entrar a un nivell més global: problemes greus de salut i cognitius provocats per la contaminació atmosfèrica que afecten nenes i nens d'edats ben curtes; o problemes derivats de la dificultat d'accés a la natura pels infants que viuen a les ciutats.

Vinyetes de Federico Tonucci, àlies Frato
 

L'arquitecta Itziar González, a la jornada “El dret dels infants a la ciutat” apel·lava a l'espai públic com a veritable espai educatiu; això sí, sempre i quan tothom pugui aprofitar aquest espai, pugui aprofitar la ciutat. Per González, els infants “són éssers altament espacials, són generadors d'espai, són emoció i moviment”. Així, l'espai públic, el veritable espai públic, hauria de permetre a les criatures desplegar aquesta creativitat espacial. I fer-ho en llibertat, i no únicament sota la permanent vigilància dels adults, tal i com apuntava el ja citat Tonucci a la mateixa jornada. Un fet que tracta de forma provocativa el productor i fotògraf Jacob Krupnick amb el projecte Young Explorers.

L'administració pública, mitjançant l'urbanisme, tracta d'endreçar els elements de la ciutat, buscant l'equitat i cercant la seguretat en unes ciutats supeditades als vehicles, provocant, des d'aquest punt de vista, un efecte de pèrdua de l'espontaneïtat i la capacitat imaginativa, fonamentals en el desenvolupament dels infants a través de l'experiència. Com es diu a la Carta de les ciutats educadores: “Vivim en un món d'incertesa que dona la màxima importància a la recerca de seguretat, la qual sovint s'expressa com a negació de l'altre i amb malfiança mútua. La ciutat educadora n'és conscient, no busca solucions unilaterals simples; accepta la contradicció i proposa processos de coneixement, diàleg i participació com a camí idoni per conviure en i amb la incertesa”.

Així val a destacar l'experiència dels camins escolars, itineraris segurs per mitjà de la senyalització de les principals rutes d'accés als centres escolars. L'objectiu és que els nens i nenes puguin anar soles a l'escola, ja sigui a peu o en bicicleta, fomentant així una activitat física diària i potenciant la seva autonomia personal. Un fet a ressaltar és que la majoria han estat fruit d'un treball conjunt amb els i les alumnes de les escoles, que s'han implicat en el disseny de l'itinerari parant atenció a aspectes com l'accessibilitat, els condicionants de mobilitat, la responsabilitat i la seguretat. El camí escolar per tant, no només és una senyalització, sinó que es converteix en una experiència de disseny participatiu.

No obstant, els camins escolars, com bé diu el seu nom, s'acostumen a limitar als itineraris escola-casa. I què passa amb la resta d'espais, equipaments i del temps? Fora de les hores lectives, el dret al joc, a l'entreteniment i a l'experimentació s'han de poder donar també a l'espai públic de la ciutat. Els parcs i jardins compleixen aquesta funció, però per contra no hi acostuma a haver “camins segurs” que hi portin, fent necessària la figura del vigilant, de l'acompanyant i per tant limitant de nou l'autonomia i l'apoderament dels infants respecte la ciutat. Itziar González, a l'esmentada jornada, apostava per donar un pas més enllà i fer sobreeixir aquests camins, generant veritables espais de pas de nens i nenes, creats, modificats i flexibles per a i per ells i elles, des de la seva pròpia creativitat i experiència, fent que l'aprenentatge comenci ja en el camí. O com apunta Tonucci, espais on caldria suprimir la jerarquia establerta.

I els i les adolescents? Massa “grans” per jugar als parcs infantils, però amb ànsies d'independència, i sense uns espais adequats, d'on sovint fins i tot en són exclosos, directament o indirecta. Segons Shirley R. Steinberg, professora d'Estudis juvenils a la Universitat de Calgary i cofundadora de The Paulo and Nita Freire International Project for Critical Pedagogy, la relació es resumeix en: “Quan ets petit, l'adult et diu: vés i experimenta, però quan ets jove et diu: no pots venir aquí, els espais no són per a tu”. Segons Steinberg, l'espai públic està massa reglat pels joves, o bé ni tan sols existeix o els hi és prohibit , “ja que són percebuts com un grup del qual s'ha de tenir por, que és revolucionari”. Joan Subirats, catedràtic en Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, parla de la competència per l'espai públic, problemes de convivència entre usos que freqüentment responen també a conflictes generacionals: entre el que passeja, el que porta les criatures, qui vol seure en un banc i connectar-se al wifi, qui s'hi agrupa en colla, qui practica l'skate, qui vol fer “botellón”, qui vol certa intimitat, etc. Tendim, com he apuntat abans, a endreçar, restant flexibilitat, generant espais encapsulats, separats per edats, gustos, interessos, i evitant així el conflicte i per tant també la barreja i la generació d'un possible ordre natural, que es podria facilitar participant de forma conjunta  en el disseny de l'espai a usar.

Transitar cap a una ciutat que tingui més en compte els drets i les necessitats reals dels infants i joves és clau, però com fer que els nois i noies esdevinguin també protagonistes d'aquesta transformació? Un exemple el podem trobar a l'experiència dels Consells dels infants impulsats des de fa temps per part de diverses localitats. En aquests consells es pren en consideració els infants no com a ciutadans del demà, sinó com a ciutadans d'avui amb la seva pròpia visió de la realitat, i amb el dret i el deure d'expressar-la de forma participada al consistori, mobilitzant així diferents agents de l'entorn municipal: escola, família, ajuntament i entitats.

Federico Tonucci, Frato

També existeixen experiències de transformació directa, amb la participació en el disseny de l'espai públic i la cocreació dels espais. Experiències per tant d'acció i implicació, com ara el projecte “sk8+U” a Arbúcies, finalista del premi Europeu de l'Espai Públic Urbà 2014, on un grup d'infants i adolescents es va organitzar per reclamar a l'Ajuntament la creació d'un skatepark, que finalment van dissenyar ells mateixos de manera col·laborativa i que van acabar construint amb les seves pròpies mans.

Un altre exemple d'aquesta pràctica voldran ser dos de la vintena de nous espais lúdics que l'Ajuntament de Barcelona preveu desenvolupar en el període 2018-2019 en el marc de la mesura presentada a l'inici. Dins el Parc de la Pegaso i el Parc Central de Nou Barris  està prevista la cocreació amb els infants del barri d'unes zones que, segons la mesura de govern, han de desbordar els límits actuals dels elements de joc per crear nous espais estimulants i jugables, tenint en compte els múltiples usos lúdics i la convivència comunitària. Tasca que, per tant, recaurà en gran part sobre els que n'han de ser els principals usuaris i usuàries.

Tot i que més llunyà, no volia deixar de parlar d'un projecte que he trobat fascinant des del moment en que el vaig conèixer: The block by block project, emparat en el marc de l'Agència de les Nacions Unides pel Desenvolupament Urbà Sostenible (UN-Habitat) i de forma conjunta amb els creadors del vídeojoc Minecraft (Mojang), el projecte posa a disposició de comunitats desfavorides aquesta plataforma jugable amb la qual es poden reproduir escenaris de l'espai públic reals, i dissenyar-ne transformacions, com si fos una mena d'Autocad, més senzill, intuïtiu i, es clar, divertit. L'experiència implica els més joves que, a banda de prendre decisions sobre l'espai i desenvolupar-les per mitjà del joc, són també els que ajuden als seus familiars, veïns i veïnes a treballar amb l'eina, de forma que se'n fan responsables, i generen un aprenentatge mutu. D'entre moltes lliçons sobre la participació, la implicació i la importància del disseny col·laboratiu de l'espai públic amb la comunitat, aquesta experiència també fa notar la importància de fer servir els llenguatges i les eines pròpies de cada generació, sense que això hagi de ser excloent per les altres, ja que més aviat fa canviar la responsabilitat de banda, l'acompanyant passa a ser acompanyat en el procés de disseny. Bona experiència per empoderar i capacitar els adolescents.

Són moltes i diverses les experiències que podríem trobar, on infants i joves s'impliquen i treballen per la seva ciutat, no obstant, potser encara són això, projectes puntuals més o menys reeixits. Si bé és cert que l'atenció és posada des de diferents sectors i administracions, com es fa palès amb l'existència de diverses xarxes de ciutats i grups de treball actius nacionals i internacionals, com ara l'Associació Internacional de Ciutats Educadores, la Xarxa de Ciutats Amigues de la Infància d'UNICEF o el projecte La Città dei Bambini, per dir-ne algunes. No obstant, igual que la participació ciutadana en si mateixa, la pràctica de la implicació total i inclusiva, o el ser capaços d'endreçar o desendreçar la ciutat, sense perjudicis i fugint de models, és encara llunyà. Hi ha camí per fer.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te a la nostra newsletter

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +