Cinc llibres per després de la fi del món
- Marc López-Forn - Gabinet Tècnic del PEMB
- 20-03-2018
- 217 Lectures
“No és hiperbòlic sostenir que La Llei de l'Entropia i el Procés Econòmic,
de Nicholas Georgescu-Roegen (1971), representa una fita anàloga
al De Revolutionibus Orbium Caelestium, de Nicolàs Copèrnic (1543)
o a l'Origen de les espècies, de Charles Darwin (1859)”
(Grinevald, 1996)
“Cada dia, la vida de l'individu ha de representar
una porció de l'evolució de l'espècie, per insignificant que aquesta sigui,
un cop de cisell, per lleuger que aquest sigui,
sobre la imatge eternament inacabada de la nostra espècie”
(Schrödinger, 1985)
Foto: Imatge de l'exposició 'Després de la fi del món' del CCCB
En el marc dels nostres Racons de Repensar, es va organitzar una visita guiada a l'exposició “Després de la fi del món” i un debat previ: “el futur no espera: hi arribarem a temps?”, entre l'ambientòloga Anna Pérez, i el filòsof Jordi Pigem, moderat per l'expert en prospectiva Jordi Serra.
La idea última, tant de l'exposició com del debat, és que el ritme de consum actual de recursos naturals i, per tant, d'emissió de gasos d'efecte hivernacle i d'altres substàncies contaminants, és insostenible. Bé, potser la idea última és que, atesa aquesta insostenibilitat, s'ha de canviar de model, de paradigma; de cosmovisió.
En aquest sentit, el títol de l'exposició és una provocació, i té implícita una oració subordinada. Seria més precís el títol “Després de la fi del món, tal i com el coneixem ara”, perquè el món seguirà existint, amb independència del que li pugui passar a la humanitat. El matís és important perquè el “tal i com el coneixem ara” no implica sí i només sí una distòpia.
És cert, però, que tot apunta a que així sigui, sobretot quan les previsions més pessimistes dels diferents informes del Panell Intergovernamental d'Experts en Canvi Climàtic, s'han anat quedant curtes.
El moment és crític, però no necessàriament ha de derivar en quelcom catastròfic. Etimològicament parlant, la crisi és el trencament amb l'estat anterior de les coses; una situació crítica és aquella en la que s'esdevé un canvi brusc. No obstant, aquest canvi pot ser favorable o advers. Segons deia Jorge Wagensberg, a qui enyorarem, i, com sempre, amb una sensibilitat poètica extraordinària: “la crisi és la manera que té la incertesa d'avisar que hem de canviar de model”.
Canvi de model en el sentit que li donava Thomas S. Kuhn, és a dir; canvi de paradigma. Llegim a l'assaig preliminar de l'Estructura de les Revolucions Científiques que: “La crisi i els canvis en la teoria van de la mà; les anomalies es tornen inextricables, i cap tipus d'ajust les farà encabir dins la ciència establerta”.
El consens sobre lo crític del moment és ampli. El que no és tan compartit és l'origen i la durada de la crisi. En part perquè, dins una mateixa paraula: “crisi”, hi estem encabint la seva definició etimològica, la crisi econòmica, la crisi kuhniana, etc. Si acceptem “crisi” com el moment en el que hi ha prou “anomalies” que no poden ser explicades per la “ciència normal”, fet que fa necessària una “ciència revolucionària”, podem estar parlant d'una crisi que dura 200 anys, a arrel de la revolució industrial i que ara es manifesta amb més virulència.
Ara bé, si ens alliberem de la posició de privilegi en la que ens trobem com a occidentals, podríem comprendre millor les paraules d'en Jordi Pigem, en el si del debat, quan deia que el que està en joc són els darrers 6.000 anys de l'ésser humà. Una experiència vital col·lectiva que arrasa amb tot el que troba, i amb tothom a qui troba pel camí.
En qualsevol cas, i donant sentit al títol de l'entrada; si poguéssim simplificar (de manera barroera) el canvi de paradigma que va suposar La Revolució Científica, per exemple, a una suma de ments i obres espaiades en un interval, d'aproximadament 150 anys, que podrien anar des del De Revolutionibus Orbium Caelestium (1543), de Copèrnic, a la Philosophiae naturalis principia mathematica (1687), de Newton, passant pel Novum Organum (1620), de Francis Bacon, o pel Discurs del mètode (1637), de Descartes; la meva tesi és que podríem proposar que s'està quallant una nova revolució, que té, com a components bàsics:
- Sensibilitat mediambiental
- Igualtat de drets entre humans i amb altres espècies animals
- Intel·ligència col·lectiva
- Democratització i participació
- Cost marginal zero
- Sobiranies i autosuficiències
En base a aquests elements, proposo els meus cinc llibres pel canvi de paradigma:
La meva concepció del món (escrit entre 1925 i 1960), d'Erwin Schrödinger. Més que pel contingut, que també, trio aquesta obra per qui l'escriu. Si necessitem arguments d'autoritat, qui millor que un premi Nobel. Especialistes que dins del seu camp, s'atreveixen a anar una mica més enllà, al·legant en favor de superar l'individualisme, i de ser cada dia millors persones. Sense por a no usar el llenguatge matemàtic i la lògica. Seria el nostre nou discurs del mètode.
La primavera silenciosa (1962), de Rachel Carson. La primavera silenciosa és un dels llibres de divulgació científica més influents de la segona meitat del segle XX. Es considera la llavor de la presa de consciència ecològica entorn als perills que l'ús de determinats productes químics poden causar al medi ambient. I, a més, el llibre fou l'impuls de les lluites per poder treure del mercat alguns d'aquests productes nocius, tant pel medi ambient com per les espècies animals que l'habiten. Lectura obligada per qualsevol historiador de la ciència i per qualsevol científic ambiental.
L'Estructura de les Revolucions Científiques (1962), de Thomas Kuhn. L'obra de Kuhn és complexa, però dóna les eines per identificar la necessitat de revisar el nostre sistema de creences i maneres d'entendre el món. No és tant que gràcies a la seva obra es manifesti quelcom dels àmbits abans esmentats, però sí que dóna el marc conceptual per estar posant a prova contínuament el que creiem. El coneixement no és lineal, i, resumint-ho molt, Kuhn ens dibuixa el procés pel qual una cosmovisió és substituïda per una altra. De la “ciència normal” a les “anomalies” que generen la “ciència revolucionària”, que, quan es consolida, passa a ser la nova “ciència normal”. I així successivament. Sempre alerta.
La Llei de l'Entropia i el Procés Econòmic (1971), de Nicholas Georgescu-Roegen. Les dues grans aportacions de Nicholas Georgescu-Roegen són: la primera, situar el procés econòmic (tot allò que, d'alguna manera entra dins la cadena: extracció, transformació, intercanvi, consum, residus) dins del flux entròpic (la matèria i energia usades en el procés, mai tindran una capacitat de crear treball igual o superior. Perden capacitat de generar treball). La segona, fer una crítica definitiva a la confiança en la lògica deductiva, a través de la diferenciació entre els conceptes aritmomòrfics i els conceptes dialèctics (en una altra entrada podré parar-m'hi més estona), apostant per aquests últims.
La societat del cost marginal zero (2014), Jeremy Rifkin. Podríem posar tota la bibliografia de Jeremy Rifkin. O la de Naomi Klein, per exemple, però per motius diferents. Ambdues persones tenen la capacitat comunicativa suficient com per sintetitzar el sentit d'una època, i dotar-la d'un marc conceptual. He triat aquesta obra, però, perquè enllaçaria amb els components d'intel·ligència col·lectiva, democràcia i participació, cost marginal zero i sobiranies i autosuficiències que comentava que tindria el canvi de paradigma. L'Internet de les coses, les impressores en 3D, la figura del procomú col·laboratiu o els Cursos Massius Oberts en Línia són exemples de tendències que representaran un canvi de 180º en les relacions socials i econòmiques.
Amb tot, us recomano visitar l'exposició si no ho heu fet encara, i us animo a donar-nos unes quantes referències que ens ajudin a entendre el món en el que vivim, i a orientar les nostres passes per fer de la metròpolis un ecosistema viu, que sigui resilient, que estigui cohesionat i en la que hi hagi dinamisme entre les diferents parts que el formen.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.