Les dones: les grans oblidades de les ciutats

Les ciutats estan pensades i dissenyades amb un important biaix de gènere. Amb pocs dies de diferència ens ho han recordat en dues ocasions: la sessió “Gender in the city: creating safer and more inclusive urban environments for women” del OuiShare Fest París on es va arribar a la conclusió que “ningú escolta les dones”; i el curs d'estiu del CUIMP “Ciutats i dones: les polítiques de ciutat des d'una perspectiva de gènere”, on el fet de les necessitats existents en qüestions de gènere per tendir cap a una ciutat cuidadora es van posar en evidència.

Dones i ciutats

La xerrada “Gender in the city va ser un bon inici del OuiShare Fest París 2017. Durant els tres dies hi va haver moltes sessions dedicades a noves tecnologies, canvi climàtic, futur del treball, polítiques alimentàries o justícia social entre d'altres. Però es necessari remarcar les reivindicacions feministes, per la seva transversalitat i per deute històric.

La ponència va començar amb unes quantes dades esfereïdores com, per exemple, que un estudi de 2013 demostrava que a Egipte, el 99,3% de les dones egípcies han experimentat algun tipus d'assetjament sexual. Però és que no cal anar tant lluny (si és que Egipte el 2013 està lluny), perquè un altre estudi publicat el 2015 diu que a França, el 100% de les més de 600 dones consultades a través de tot el país, confirmen haver estat assetjades en el transport públic. Malauradament hi ha molt més exemples: Tokio, Kenya, Corea, Croàcia, etc.

Una de les ponents, Iman Bibars, ha volgut fer una puntualització i proposar una altra definició al fet. Deia que no es tractava d'assetjament sexual sinó de violència contra les dones. Segons Bibars, és un detall important, perquè si la problemàtica es tracta com a assetjament sexual, sembla que es pugui resoldre amb mesures tant superficials, i masclistes, com la de canviar la manera de vestir. El mal és estructural, i prové de la visió androcèntrica del món.

La ciutat encara avui es planifica i es decideix segons com es reparteix l'excedent, i en aquest context, cal preguntar-se; les dones com accedeixen a aquest excedent? En quina posició queden en el repartiment? Hi reflexionava a l'inici de la jornada Ciutats i dones: les polítiques de ciutat des d'una perspectiva de gènere, organitzada pel CUIMP, María Ángeles Duran, autora del llibre La ciudad compartida: conocimiento, afecto y uso. En la ciutat planificada des del capitalisme, el mercat dóna a qui aporta, i en aquest sentit, com acull una ciutat als que necessiten de cura, principalment gent gran i infància? I com reparteix per qui es fa cura d'aquestes persones, a dia d'avui tasca repercutida principalment en les dones? L'urbanisme de la ciutat cuidadora, la ciutat que té cura, ha de ser planificat i dissenyat des de la integració, la superació de rols i d'assignacions de tasques lligades al gènere, però estem disposats a pagar-ne el cost? El debat està servit.

Les noves agendes internacionals, que determinaran els debats, objectius i tendències futures dels estats que les signin i les incorporin, inclouen ja referències específiques a la necessitat de treballar i garantir la igualtat de gènere des de l'aplicació de diferents polítiques. Per exemple, un dels objectius que configuren l'Agenda de Desenvolupament Sostenible 2030, concretament l'ODS 5, tracta d'aconseguir l'igualtat de gènere, a través de l'empoderament de les dones adultes i joves. D'altra banda, la Nova Agenda Urbana, aprovada a la Cimera d'Habitat III, incorpora 37 mencions al gènere i les dones, però només 3 d'aquestes són realment transformadores, segons va afirmar Inés Sánchez de Madariaga a la jornada “Ciutats i dones”.

Alguns exemples vinculats a la planificació que han començat a incorporar polítiques i visió de gènere, que es van mencionar, van ser la Llei de barris de Catalunya, les Directrius d'Ordenació del Territori del País Basc, i la ciutat de Viena, a la sessió de Gender in the city, que va aparèixer com a cas positiu per ser una ciutat que comença a planificar i dissenyar amb perspectiva de gènere en la mesura en la que, per decidir polítiques de mobilitat, es tenen en compte els resultats de les enquestes diferenciades per gènere.

Precisament, la mobilitat apareix com un dels indicadors de les diferències entre homes i dones, i la seva forma de viure i habitar les ciutats. En les enquestes, els patrons de mobilitat entre homes i dones són molt diferents, fet que implica una provisió de béns públics diferent. Rescatant l'exemple anterior, de la ciutat de Viena, amb els resultats de l'enquesta de mobilitat es van adonar que les dones feien servir molt més el transport públic i els trajectes a peu per la ciutat i les seves rutes eren molt més variades que les dels homes. Reconeixent això, els urbanistes van redactar un pla per millorar la mobilitat dels i les vianants i l'accés al transport públic. Aquests patrons de mobilitat es repeteixen a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, tal i com va exposar Carme Miralles, a “Ciutats i dones”. Ella afirmava que quan parlem de mobilitat parlem de vida quotidiana, i d'oportunitats. Garantir l'accessibilitat, tant individual com col·lectiva, és garantir l'exercici del dret a la ciutat. Cal tenir en compte en aquestes dinàmiques, els efectes de la crisi econòmica visibles a les enquestes de mobilitat, entre elles l'augment de la mobilitat per obligacions dels majors de 65 anys, que respon a la necessitat de les famílies a internalitzar justament les activitats de cura, per exemple dels infants per part dels avis, bona part d'elles suportades per les dones.

A una altre escala, durant la sessió de OuiShare, es comentaven altres dades que posen en evidència que les ciutats no estan fetes per o amb les dones. Per exemple, només el 12% dels carrers de París portaven el nom d'una dona, però la majoria com a dones o filles d'alguna eminència masculina. Com a curiositat, fent submarinisme per la xarxa, es troba aquesta aplicació que contraposa en el mapa els noms dels carrers que honoren a homes i els que honoren a dones en set ciutats diferents.

I és que l'espai públic fins ara ha estat dissenyat obviant en gran part la perspectiva de gènere. Així ho va mencionar Adriana Ciocoletto, membre del Col·lectiu Punt 6 a la jornada de “Ciutats i dones”. A banda de les qüestions de seguretat, percepció de seguretat, i autonomia, temes molt rellevants i als que cal parar especial atenció, Ciocoletto, va comentar el biax cap a l'esfera del treball de les nostres realitats avui, quedant desplaçades les esferes relacionals i de temps propi. Aquest fet té implicacions en el disseny de l'espai públic i de les ciutats. L'espai de la cura, queda reduït a l'espai domèstic, i l'espai públic passa a tenir funcions d'oci quan “no tenim res més a fer”. No obstant, en un equilibri entre les esferes de treball, relació, comunitat i espai propi, l'espai públic passa a ser un lloc clau, on tenir cura de les persones, fer vida comunitària, crear xarxes de suport, passar estones de qualitat. El disseny i la funció d'aquests espais, per tant, també cal que es pensin sota els principis d'aquesta ciutat cuidadora.

Els equipaments són una altra de les peces clau de la ciutat, que cal plantejar des de la perspectiva de gènere, garantint una accessibilitat universal i bones connexions amb els modes de transport més utilitzats, justament per qui més els freqüentarà, i que com dèiem abans no acostumen a ser vehicles privats. Introduir diversitat i, flexibilitat, als espais públics, als equipaments, als habitatges, etc., per ser adaptables a noves realitats, noves famílies, l'envelliment de la població (principalment amb més proporció de dones grans), noves situacions que posin la cura i l'espai de relació per davant.

En aquest sentit, una altra de les reivindicacions tradicionals és la dels lavabos públics. Les dones tenen una major necessitat de lavabos públics però comparativament no en disposen de més. Parafrasejant la doctora Clara Greed, a la sessió del OuiShare, per a conèixer el rol de la dona a la societat només cal mirar les cues dels lavabos públics. Per la seva banda, Adriana Ciocoletto, situava els lavabos públics com a un dels símbols de l'apropiació i ús de l'espai públic. Molt evident és el cas dels equipaments per canviar als nadons, només es poden trobar als lavabos de dones. A aquest respecte, i com a anècdota divertida, es va comentar que l'actor Ashton Kutcher va iniciar una campanya el 2015 per a incentivar als diferents establiments que incorporessin els canviadors de bolquers en els lavabos masculins.

Ciocoletto, va apuntar com a eina que comencen a aplicar des del seu col·lectiu, i que cal posar encara molt més de relleu, les auditories urbanes de gènere, eines de diagnòstic urbà que permeten fer un anàlisi integral social, físic i funcional dels condicionants de la vida quotidiana, i que, a més, es desenvolupen amb eines i mètodes participatius dels quals s'obté molta informació sobre el dia a dia de les dones.

Al torn de preguntes de la sessió “Gender in the city” en sorgí una que va gaudir d'unanimitat en la resposta. La pregunta en qüestió feia referència a com educar les nenes i els nens petits amb perspectiva de gènere. La resposta de totes les ponents va anar en la mateixa direcció, i que té a veure amb el que comentàvem abans de la desigual distribució dels noms dels carrers: s'han d'explicar totes les desigualtats, que per definició són injustícies, per a conscienciar com ha costat aconseguir segons quins drets i del que encara queda per fer, per part de tots i totes.

Hi ha moltes qüestions que no s'han comentat però que evidentment es mereixen espais de reflexió. Qüestions com la injustícia d'haver d'abaixar la mirada o de la càrrega mental i l'estigma social que suposen les preguntes que les dones han de prendre per descomptades pel simple fet de ser dones (és adequat el que porto? puc agafar el metro vestint així? etc.).

Cal, en bona part, construir capacitat institucional per poder dur a terme canvis efectius en les polítiques cap a la igualtat de gènere. Tot i reconèixer la seva importància no només ens podem limitar a tractar els temes de seguretat, o la violència de gènere; en paral·lel també cal caminar cap a assolir una planificació amb perspectiva de gènere. Ampliar els processos participatius per escoltar les necessitats de les dones i de la ciutat cuidadora, des de l'escala gran a l'escala petita, a la vida quotidiana. En definitiva, com esmentava també Inés Sánchez de Madariaga, cal dur a terme una acció positiva, transversal i transformadora.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +