La regió metropolitana de Barcelona explora els escenaris de la seva reindustrialització verda cap al 2050
Com serà la indústria de la metròpoli de Barcelona d’aquí a un quart de segle? Aquesta ha estat la pregunta central del ‘Taller d’escenaris de futur de la reindustrialització verda’ que s’ha celebrat aquest 7 de maig al Canòdrom - Ateneu d'Innovació Digital i Democràtica. L’objectiu: imaginar i construir els possibles models de la indústria metropolitana del 2050 en un context de crisi de recursos, transformació tecnològica i emergència climàtica.
La trobada, que ha reunit una quinzena de persones expertes i agents del sistema productiu i institucional, s’emmarca en un procés de prospectiva estratègica que busca orientar la transició cap a un nou model industrial més sostenible, resilient i autònom.
La fragilitat dels recursos, un factor determinant
La sessió s’ha iniciat amb la benvinguda i contextualització a càrrec del PEMB i el Pacte Industrial, que han situat el repte central: com garantir una reindustrialització verda en un escenari de restriccions materials i canvi global accelerat.
Tot seguit, s’ha presentat l’estratègia per a la reindustrialització verda a Catalunya, a càrrec de David Lizoain, actual director general d’Anàlisi i Prospectiva Econòmica del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. Lizoain ha alertat sobre la pressió competitiva internacional i la necessitat d'actuar amb celeritat per no quedar enrere en la cursa de la descarbonització: "Sabent que això suposa la transformació més gran de la història, si no ho fem tots junts, no ho podrem fer. Cal la implicació de tots els actors econòmics i socials i totes les administracions, incloses les metropolitanes", ha declarat.
La segona intervenció ha anat a càrrec d’Alicia Valero, investigadora de l’Institut Universitari d’Investigació Mixta de l’Energia i l’Eficiència dels Recursos d’Aragó (Energaia), que va analitzar les tendències de la industrialització verda. Valero ha advertit sobre els límits físics dels recursos minerals i la vulnerabilitat estructural de les economies europees davant la dependència de matèries primeres crítiques: "El tancament d’Ormuz està afectant les nostres indústries: el 20% del petroli, el 30% de l’heli, l’alumini i els fertilitzants... Tenim un desafiament: recursos al límit i canvi climàtic".
Valero ha posat el focus en el paper predominant de la Xina, que controla la majoria dels jaciments i les cadenes de subministrament de les 50 matèries primeres essencials per a les noves tecnologies. Davant d’això, ha recordat els ambiciosos objectius de la Comissió Europea per reduir aquesta dependència: extreure el 10% del consum a la UE, transformar-ne el 40%, reciclar-ne el 25% i no dependre de cap país sol en més d’un 65%.
Però més enllà de les xifres, l’experta ha proposat un canvi de paradigma radical basat en dues estratègies:
- L'enginyeria del "botijo": Un retorn a les arrels, a la simplicitat i a la qualitat del producte, utilitzant materials locals, abundants i evitant barreges complexes que dificultin el seu aprofitament posterior.
- La "desfàbrica": Una estratègia on el disseny es pensa des del final de la vida del producte. Cal modularitzar i dissenyar per durar, fomentant nous models de negoci d'ús compartit i de simbiosi industrial.
Finalment, ha llançat una llista de deures per a tots els estaments:
- A l’administració: Legislar taxes de recuperació basades en la qualitat (i no només en la quantitat), eliminar barreres burocràtiques per a la simbiosis industrial i crear un mercat sòlid de matèries primeres reciclades.
- A la societat: Canviar la cultura de "fer servir i llençar", fomentar la reparació i dignificar les professions del final de vida, com ara sabaters o trapers.
"Cal tornar a les arrels amb enginy i respecte pels recursos: tradició i innovació sense renunciar a la identitat", ha conclòs Valero, subratllant que la transició energètica requereix una transformació profunda dels models de consum i producció.
Dos escenaris per imaginar la indústria del 2050
La primera fase del projecte ha servit per dibuixar futurs possibles en funció de la disponibilitat de recursos i la capacitat de governança. Les persones participants, distribuïdes en dos grups de treball, han analitzat dos escenaris clau:
- Col·lapse industrial
És un escenari de degradació sistèmica. La manca de coordinació política i econòmica provoca la destrucció del teixit productiu, especialment de les PIMES, i una fugida de capitals i talent. La indústria no desapareix del tot, però queda reduïda a formes de supervivència, reparació informal i reciclatge forçat.
La sostenibilitat aquí no és fruit d’una transició ecològica planificada, sinó d’una situació de manca de recursos. És una “descarbonització per pobresa”.
- Reconversió verda coordinada
Representa un escenari de transformació estructural positiva. Les institucions, les empreses i els actors socials cooperen per impulsar una nova industrialització basada en tecnologia, circularitat i sostenibilitat.
La digitalització i la IA s’utilitzen per augmentar l’eficiència dels recursos i generar ocupació de qualitat. La transició ecològica esdevé una oportunitat econòmica i social, no només una resposta defensiva.
La diferència més profunda entre tots dos escenaris és, probablement, la manera com impacten en la societat. L’escenari del ‘Col·lapse industrial’ dibuixa un context de conflictivitat, desigualtats i dinàmiques socials coercitives derivades de l’atur crònic i la inseguretat econòmica. En canvi, l’escenari de la ‘Reconversió verda coordinada’ associa la transformació industrial amb la cohesió social, el reciclatge laboral i la participació col·lectiva en els beneficis de la transició verda. Així, mentre un escenari representa una adaptació passiva i reactiva davant la crisi, l’altre simbolitza una aposta activa per redefinir el futur econòmic i social de la metròpoli.
Cap a un full de ruta compartit
D'aquesta manera, el taller ha permès identificar que la transformació del model productiu de la regió metropolitana de Barcelona no és només una qüestió tecnològica, sinó profundament política i de governança. A continuació es detallen les conclusions extenses derivades del treball participatiu:
1. Governança: Del curtterminisme al “pacte de país”
Una de les idees més repetides ha estat la necessitat d’un gran pacte de país per a la indústria. S’ha conclòs que l’actual rol de l’administració és massa reactiu i se centra en polítiques de curt termini que no responen als desafiaments de futur.
- Visió a 20 anys: Es reclama una planificació estratègica a llarg termini que ofereixi estabilitat als actors econòmics.
- Els polígons com a centres de poder: Es visualitza un canvi d’escala en la governança on els polígons industrials deixen de ser simples espais físics per esdevenir unitats de gestió autònomes i fortes, guanyant pes en detriment de les estructures administratives tradicionals.
2. Model energètic i materials: Planificació davant l’escassetat
Davant les advertències sobre els límits físics dels recursos (matèries primeres crítiques), el taller ha conclòs que el futur de la indústria estarà marcat per la seguretat del subministrament.
- Centralització elèctrica: S’ha debatut un possible escenari de centralització de la producció elèctrica (inspirat en el model francès) que podria comportar decisions difícils, com l’abandonament o la priorització d’unes fonts sobre altres (nuclear vs. solar).
- Gestió de la mancança: La planificació haurà de preveure mecanismes de racionament i provisió estratègica per evitar aturades industrials en moments de crisi geopolítica o de recursos.
3. Mercat laboral i educació: La fi de la “lògica universitària”
El sistema formatiu ha d’experimentar un gir radical per adaptar-se a les necessitats reals del teixit productiu verd.
- Aposta per l'FP i els oficis: Es conclou que cal una professionalització extrema de l’educació, prioritzant la Formació Professional i els oficis tècnics concrets que la indústria descarbonitzada requerirà.
- Incentius per al talent jove: S’ha plantejat el repte de com incentivar els joves perquè triïn camins formatius que responguin a les necessitats estratègiques de la regió, redefinint quins seran els "nous oficis" del 2050.
4. Innovació i estructura empresarial
El taller preveu una mutació en la forma en què s’innovarà a la metròpoli:
- Concentració del sector privat: S’albira un escenari amb una menor presència de PIMES i una major concentració de la innovació en grans grups empresarials o clústers molt potents.
- Transferència de coneixement: És urgent millorar el flux real entre els centres de coneixement (universitats i centres tecnològics) i l’empresa final per garantir que la recerca es tradueix en competitivitat industrial.
5. Economia Circular: De l'economia submergida a la “desfàbrica”
La circularitat s’ha de convertir en un pilar oficial i no marginal de l’economia.
- Aflorar el sector del reciclatge: Actualment, gran part de la gestió de materials és "invisible" o fins i tot està sota el control de màfies. Les conclusions apunten que cal organitzar i dotar de pes industrial el sector de la recuperació de materials.
- Barcelona com a pont: Gràcies a la seva posició geogràfica, la regió ha de ser un nus de connexió per a la logística de l’economia circular a escala europea.
6. Infraestructures i descentralització
Finalment, s'ha destacat que qualsevol procés de reindustrialització verda requerirà que les infraestructures acompanyin la descentralització del país. Per evitar el col·lapse de la regió central, cal una distribució territorial més equilibrada que permeti a la indústria créixer sense generar tensions insostenibles en el territori.
En resum, la reindustrialització verda de Barcelona per al 2050 no és només un repte mediambiental, sinó una metamorfosi organitzativa que exigeix un nou contracte social entre el sector públic, el privat i el sistema educatiu.