Una mirada personal sobre el meu pas pels Diàlegs a la Riba del Besòs

Els Diàlegs a la Riba del Besòs neixen el 2018 a Santa Coloma de Gramenet per iniciativa del Fòrum Grama i el Casal del Mestre, amb l'assessorament i el suport tècnic del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona des de la seva creació. Es constitueix com un espai de pensament crític, obert i plural sobre la ciutat en el context metropolità. Aquesta és una reflexió personal sobre el meu pas pels Diàlegs com a dinamitzadora dels debats del 2020.

Diàlegs a la Riba del Besòs

La primera sessió dels Diàlegs 2020 es va realitzar a principis del febrer, un mes sorprenentment càlid on una pandèmia semblava encara un conte distòpic. Mirant en retrospectiva, aquell febrer sembla tan llunyà com ho era llavors una malaltia anomenada covid-19. Només un mes després, la ciutat dels 10 minuts de la qual ens va parlar la Carme Miralles en la primera sessió dels Diàlegs 2020, el 6 de febrer, seria vista més com una obligació que com un model a seguir, confinats en la unitat emocional anomenada barri, casa, fins i tot soledat per a una enorme quantitat de persones.

La ciutat dels 10 minuts, el barri percebut, es va desposseir del seu principal valor: el vincle amb allò proper, la sensació de conèixer i ser conegut. Les ciutats, deia Miralles, son relacions de veïnatge i aquesta és una característica essencial dels barris vitals. No n'hi ha prou amb la mera presència, sense vincle no hi ha vitalitat. “Nosaltres som també el barri on vivim”, ens deia la nostra primera convidada de l'any. I ens vam quedar tan emmudits i apagats com els nostres barris.

La segona sessió dels Diàlegs, a finals de febrer, es va centrar en la construcció de la ciutat des de les semblances i diferències entre barris. Es va parlar de desigualtats i d'identitat, de lluites socials, del teixit associatiu i les xarxes comunitàries, de multiculturalitat, de canvis urbanístics, d'espais de centralitat i d'equipaments de cohesió, de noves lluites urbanes centrades en l'habitatge, de ciutat compacta i identitat de barri. La panoràmica de la ciutat es va composar de fotografies d'uns barris contextualitzats històricament, social, cultural i econòmica.

El periodista i historiador Marc Andreu va introduir la mirada metropolitana, posant de relleu les vulnerabilitats del Besòs però també tota la seva potencialitat, remarcant el lligam i les continuïtats entre escala metropolitana i barris. Andreu afirmava amb contundència que “els barris generen cultura metropolitana”, a través de les seves produccions musicals, literàries, pràctiques esportives i de cultura popular, que generen interrelació, eco i sinèrgies al territori. Teixeixen relacions, però també imaginaris, relats compartits, punts de partida amb futurs oberts.

Diàlegs a la riba del Besòs

Tan sols 15 dies després vam quedar absolutament perplexos quan, aquell dissabte 14 de març, ens van confinar a casa enmig d'un ritme de vida desenfrenat. Arribà el temps d'aturar-se i, amb ell, de reprogramar i més enllà, de repensar-nos en el nostre context. Així va arribar la tercera sessió dels Diàlegs, aquesta vegada a través de canals online, enfrontant-nos al fet (o al prejudici) que sense la presència física perdíem algun element essencial.

La realitat va ser més benvolent, fins i tot profitosa. L'espai online va obrir la porta a més de 300 visualitzacions en una trobada resignificada en temps de pandèmia. En comptes de pensar què passaria en el futur, ens vam centrar en què estava passant i en què volíem que passés. Vam parlar de la importància d'acompanyar-nos al final de la vida i ens vam preguntar, atònitxs, com ens podem cuidar en la distància, nosaltres, que pertanyem a la cultura de les distàncies curtes, on donar les gràcies va quasi intrínsecament lligat a una abraçada.

Però curiosament, aquest confinament ens ha obert una mica més a reconèixer als nostres veïns i veïnes, ens ha fet més conscients de que som éssers fonamentalment socials i que ens necessitem. Ho hem hagut de veure per contrast, per manca d'accés, produït de sobte i radicalment. Així com començava la primavera a florir allà fora, i retornaven els animals a la ciutat, enmig d'un entorn sorprenentment descontaminat, així també florien les xarxes de solidaritat i les iniciatives socials. Vam començar a respirar aire fresc, a descomprimir l'aïllament, malgrat el cost altíssim que es començava a entreveure per a moltes famílies.

Aquest cost ha estat especialment alt per a alguns col·lectius, i els infants han estat un d'ells. La quarta i darrera sessió dels Diàleg a la Riba del Besòs abans de l'estiu es va produir enmig d'un debat generalitzat sobre l'educació a Catalunya. Per abordar-lo, vam convidar a diferents agents de la comunitat educativa que ens van parlar de gestió d'emocions dins la llar, de segregació i impacte desigual, de la dificultat de lidiar amb necessitats bàsiques, manca de coneixements i inseguretats sanitàries; però també de l'enorme necessitat de treballar en xarxa, de corresponsabilitat i, per què no, d'atrevir-se a repensar l'escola com a institució educativa.

Diàlegs a la riba del Besòs

El sistema educatiu lluita per adaptar-se (o per resistir) a un segle XXI convuls que arrossega una pesada càrrega de reptes encara sense resoldre que, en comptes de minvar el seu ritme i creixement, responen a la lògica de bola de neu: l'augment progressiu de la bretxa de la desigualtat, l'acceleració exponencial de la destrucció humana del medi ambient, la multiplicació de les veus d'intolerància i culpabilització de col·lectius socials, la intensificació de persones refugiades a tot el món, l'increment de la sensació d'impotència i descrèdit davant les institucions, la por a la irrupció de noves pandèmies, l'impacte de la irrupció tecnològica en el mercat de treball...

En aquest marc, quines son les funcions essencials que hauria d'assolir l'educació del segle XXI? Com haurien de dialogar els centres educatius amb el seu entorn en una societat on la digitalització i robotització es torna omnipresent i pretensiosament omnipotent? Com assumir la corresponsabilitat en l'aprenentatge dels infants des de les famílies? Quins canvis es requereixen per part del món laboral? No tinc respostes ràpides ni contundents per a aquestes preguntes.

És evident que per a algunes persones, famílies i grups socials, el que han viscut els darrers mesos deixarà una empremta inesborrable: famílies confinades en espais mínims, negocis tancats, treballs perduts, persones estimades que han marxat sense un adeu... Però tant de bo aquest maleït virus, malgrat tot, ens deixi una empremta col·lectiva, compartida, que no només comptabilitzi pèrdues, i ens ajudi a sortir (com a societat, entre totxs) de la normalització de la desigualtat social i la devastació ambiental, enteses a la cultura dominant que ens envolta com a efectes col·laterals inevitables i, per tant, inqüestionables més enllà de la retòrica. Aquesta hauria de ser, crec, la funció de l'educació de segle XXI.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Política de cookies