La quarantena migratòria

Que tothom s'aixequi, que ningú es quedi enrere, que no siguem ni un, ni dos de nosaltres, sinó tothom”. (Popol Vuh, Llibre Sagrat Maia).
 

A la metròpoli dels 5 milions d'habitants, la que durant l'últim any va rebre 53.000 migrants dels 77.000 que van arribar a Catalunya[1], la meva història, malauradament, no és la de la majoria d'aquest col·lectiu. Un grup humà que segueix creixent de manera accelerada a causa de les tendències de tràfic global de persones que busquen noves oportunitats econòmiques, millors opcions de treball o d'estudi, que escapen de conflictes, guerres, persecucions o terrorisme, o que fugen de la fam, dels efectes adversos del canvi climàtic i dels desastres ambientals.




[1] Font: IDESCAT, a partir del Padró continu de l'INE 2019. https://www.idescat.cat/poblacioestrangera/?b=0&nac=a&geo=cat#Plegable=geo

Barri de Sants a Barcelona

Dos dies abans de la declaració de l'estat d'alarma vaig presentar la meva sol·licitud de permís de residència per a romandre de manera regular a Barcelona. Malgrat que el termini legal de resposta d'aquest tràmit és de trenta dies, els temps de resolució de l'administració poden arribar als tres mesos. Per tant, per tal que el ciutadà o ciutadana no quedi indefens davant la no actuació de l'òrgan que ha de resoldre, la llei estableix la figura anomenada silenci administratiu positiu, que no és altra cosa que dir 'Qui calla, atorga'.

No obstant això, aquesta esperança de tenir més aviat el silenci que no pas una resposta d'aprovació es va esvair amb la declaració de l'estat d'alarma, que va suspendre tots els tràmits administratius, i els dies que quedaven pendents a partir del 15 de març no podien contar-se al calendari fins que s'aixequés aquesta mesura d'emergència excepcional.

Mentrestant, com la majoria, vaig estar a casa confinada, no només amb la incertesa d'aconseguir regularitzar la meva situació, sinó amb el temor de contagiar-me d'un virus sense tenir accés a la sanitat pública i en una situació econòmica cada vegada més urgent, estirant dels estalvis d'alguns mesos de treball.

Més enllà d'explicar com acaba aquesta història, dels laberints que s'han de creuar per a superar la perversa llei d'estrangeria i de la inestabilitat psicològica i emocional que podem arribar a sentir les persones que ens trobem als llimbs migratoris, el que està passant ens convida a reflexionar sobre com el desconeixement dels drets de les persones migrades comporta majors vulnerabilitats davant de qualsevol risc i per què no és únicament un problema d'aquest col·lectiu, sinó de tota la societat, el fet de posar fil a l'agulla per evitar fer encara més profundes la injustícia social i les desigualtats que carrega el sistema.

Si parlem de xifres, els 160 municipis que formen la regió metropolitana de Barcelona concentren el 63,8% de la població de Catalunya i més de la meitat de la immigració present a la comunitat autònoma (un 61%). Encara més rellevant és que, després de cinc anys (2011-2015) en que les taxes relatives d'immigració a l'RMB eren negatives, a partir de 2016 es presenten xifres positives i amb major creixement als del conjunt de Catalunya, mostrant que es tracta no només d'un dels reptes que s'han d'assumir des del govern central, sinó que cal posar més atenció també des de l'àmbit metropolità, considerant, a més, els moviments migratoris globals que es poden originar a partir de la post-pandèmia.

 Variació relativa població estrangera

Elaboració pròpia amb dades d'IDESCAT, a partir del Padró continu de l'INE

 

No és pas una novetat que les persones migrades indocumentades, invisibles davant les estadístiques i els serveis públics, difícilment tenen la possibilitat de cobrir necessitats bàsiques com la sanitat pública, el treball, l'educació o l'habitatge; però aquesta situació de per sí injusta, s'ha intensificat durant la pandèmia per a aquest i d'altres col·lectius. En aquest confinament han sorgit noves vulnerabilitats que abans no hauríem imaginat i que, d'alguna manera, han portat a tothom a preguntar-se: fins a quin punt puc ser també vulnerable?

Quan els ingressos econòmics d'una família depenen del mercat laboral submergit, o de treballs precaritzats o de temporalitat excessiva, ja s'és vulnerable davant de qualsevol desajust o crisi econòmica. Si abans de la pandèmia aquestes escletxes en el mercat laboral ja deixaven a gran part de la població en una posició de segregació i exclusió davant els sistemes de serveis bàsics, amb ella els seus efectes s'han amplificat i accelerat. Al territori espanyol, més del 66% de les famílies d'origen migrant estan en situació de vulnerabilitat -el doble en relació a les famílies espanyoles- i sis de cada deu famílies migrants han perdut la seva feina.

Que s'han prorrogat totes les autoritzacions de residència, treball o estudis que van vèncer durant la vigència de l'estat d'alarma i que s'han ampliat les contractacions temporals dels joves i les joves immigrants que treballen al camp? Sí, i això hauria d'avergonyir-nos, perquè no es tracta d'una mesura que reconegui de manera estructural els seus drets laborals, sinó d'una decisió instrumental i utilitarista que demostra que “no és que es necessiti mà d'obra estrangera, és que ja cobreixen part fonamental de les ocupacions essencials”.

En aquest punt, val la pena recordar l'estudi impulsat pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona el 2008 “Perdent oportunitats. El problema de la subocupació de la immigració a Catalunya” on s'analitzaven els factors que dificulten identificar correctament el potencial de les persones immigrants que arribaven a Catalunya que, contràriament al que es sol pensar, moltes tenien formació universitària però havien de treballar per sota de les seves capacitats.

Segons l'estudi, en aquell moment, “per esgotament de la població activa nadiua a causa d'una pèrdua de població a les franges en edat de treballar (16-64 anys), el 70% de la nova ocupació creada era de mà d'obra immigrada”. I “el col·lectiu procedent de l'Amèrica Llatina i de l'Europa de l'Est disposava d'un bon nivell educatiu, per sobre de la mitjana espanyola, mentre que les persones immigrants procedents del continent africà tenien un nivell de formació inferior.”

Basat en el concepte de brain drain, o fugida de cervells, que es centra en els efectes de la migració qualificada, principalment en el país d'origen, la literatura anglosaxona ha utilitzat el concepte “brain waste, o desaprofitament cerebral, per referir-se a la capacitat formativa i professional no utilitzada quan els i les qualificats i qualificades abandonen el seu país d'origen, però després fan poc ús de les seves habilitats i educació en el país amfitrió.

Recerca

Gairebé tots els estats receptors de migració estan perdent competitivitat a causa de la disminució proporcional de població en edat activa per a l'economia, disminució que en bona part podria ser coberta amb el capital humà migrant; per altra banda, també es generen pèrdues en la dimensió social de la ciutadania, per les barreres que impedeixen als i les migrants entrar dins del mercat laboral formal, frustrant el seu projecte vital i impedint el seu ascens social i integració en la comunitat.

Amb la reobertura gradual de les activitats econòmiques, els i les migrants tornaran a ser part de la maquinària de producció i la seva mà d'obra, moltes vegades sobrequalificada, continuarà exercint treballs en condicions precàries i descartables: no s'assembla molt aquesta “nova normalitat” a l'antiga normalitat?

És cert que hi ha un factor normatiu i que la política de migracions del govern central exerceix un paper fonamental en el reconeixement dels drets de les persones migrants. Tenim una llei d'estrangeria que assigna el que podem anomenar “categories” de migrants segons la causa i el tractament en el sistema, i que té incoherències com la “residència sense autorització per a treballar”, on es reconeix a una persona el dret a residir però no el dret d'aconseguir una feina, negant-li així el desenvolupament vital digne.

Se suposa que aquesta crisi ens servirà per a reconèixer els grans canvis que necessitem com a societat, però en alguns casos els grans canvis requereixen accions petites i assolibles que ens demostrin que una nova realitat és possible.

Si esperem que el futur del treball estigui centrat en les persones i no en els capitals, és moment de reconèixer millor el capital humà de la immigració i treballar des de diferents enfocaments per a valorar-lo com un factor de prosperitat dins de l'ecosistema de treball metropolità: l'accés a la formació en igualtat de condicions per als menors i les menors provinents de l'estranger; la flexibilització en les homologacions de professions regulades (com el personal sanitari); la dignificació econòmica i social del treball de cures; la integració del col·lectiu migrant en els diferents grups d'interès i actors socials activistes de drets laborals; la valoració de competències basades en la confiança, la generació de talent i l'aprenentatge, poden ser alguns dels canvis que es donin de manera independent a l'statu quo normatiu.

Observant les tendències de moviments migratoris cap a les ciutats metropolitanes, aquestes esdevenen el millor laboratori per a posar en marxa accions puntuals amb la finalitat de reduir les escletxes socials i aprofitar les diferències com a potencialitats per cohesionar una societat diversa.

El PEMB ha iniciat un procés de reflexió compartida per elaborar l'estratègia de la Barcelona metropolitana del 2030 i un dels principis clau per desenvolupar-la serà el treball col·laboratiu i inclusiu, incorporant en l'elaboració d'estratègies i projectes a col·lectius que tradicionalment no han format part d'aquests processos, sobre la base que només així assolirem la construcció d'un futur equitatiu on ningú es quedi enrere.

Així, dins dels pilars per aconseguir una metròpoli cohesionada, pròspera i resilient, la metròpoli cohesionada, acollidora i integradora, posarà a les persones vulnerables al centre per a disminuir les escletxes i enfortir la cohesió social metropolitana a partir del reconeixement i acceptació de l'altre. Però també volem que aquests col·lectius tinguin el protagonisme que mereixen en la metròpoli pròspera i contribueixin a reforçar-ne la resiliència.

Per la meva part, tinc la fortuna de ser migrant per elecció pròpia, i no fugint de guerres, fam, catàstrofes naturals o governs totalitaris, com han hagut de fer moltes altres persones. Tot i així, aquest privilegi no m'ha alliberat dels cercles viciosos de la burocràcia i de la perversió d'una política d'estrangeria que deixa a les persones migrants en llimbs vitals i desconeixent del tot els seus drets.

La meva és una experiència amb final feliç, puc dir que soc part afortunada enmig d'aquesta quarantena migratòria.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te al nostre butlletí

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +