Els reptes de Barcelona Demà: l'adaptació al canvi climàtic
Metròpoli Resilient
- Gabriel Borràs Calvo - Oficina Catalana del Canvi Climàtic
- 23-02-2022
- 137 Lectures
Els canvis que caldria implementar a l'hora d'impulsar l'acció metropolitana per a l'adaptació al canvi climàtic no poden ser un miratge ni un “fem veure que canviem per a fer el mateix que abans”. El repte del canvi climàtic i, per extensió, de la pèrdua de biodiversitat, suposa canviar les relacions entre les conurbacions metropolitanes i els territoris que els subministren aigua, aliments, energia, materials, cultura, lleure ... És una oportunitat única perquè el país sencer sigui més resilient a la crisi ambiental i climàtica.
El canvi climàtic, l'escalfament global, l'emergència climàtica, digueu-ne com vulgueu, no és res més que un altre dels indicadors globals d'una crisi de creixement que té d'altres conseqüències: la pèrdua de biodiversitat, la contaminació, els canvis en els usos del sòl, el repartiment de la riquesa ... Una crisi que té el seu origen en un model de creixement sobre el planeta que ha comportat la sobreexplotació dels recursos naturals sota la premissa –falsa- que són il·limitats i que, en tot cas, la tecnologia ens salvarà de tots els mals.
Si situem el canvi climàtic d'origen antropogènic en aquest context, els impactes i les conseqüències de l'escalfament global no fan sinó destacar, engruixir, subratllar problemes endèmics del nostre model de creixement: des de l'ocupació de la línia costanera o de les zones inundables, passant per la manca de sobirania alimentària, l'increment del risc d'incendis forestals i sequeres, el despoblament del rerepaís o la vulnerabilitat social al dret a la salut, a l'aigua i a l'habitatge, els canvis en els usos del sòl, per a esmentar-ne alguns. En conseqüència, les solucions haurien d'anar adreçades a canviar, precisament, la manera d'entendre el creixement i la nostra relació amb la biosfera; cada vegada són més les veus de l'àmbit de la recerca que malden perquè la humanitat estableixi una alternativa mediambientalment sostenible a l'actual model de creixement (“humanity must practice a more environmentally sustainable alternative to business as usual”[1]), que fins i tot és incompatible amb la conservació de la biodiversitat (“acknowledge the conflict between economic growth and biodiversity conservation in future policies”[2]).
La qüestió clau és, doncs, traslladar les solucions que facin possible el canvi a un àmbit metropolità com el de Barcelona i, per extensió, al de Catalunya. No és gratuït aquest esment a tot el territori del Principat: l'èxit en les polítiques públiques d'adaptació als impactes del canvi climàtic a la Regió Metropolitana de Barcelona hauria de contemplar, necessàriament, de la simbiosi entre les conurbacions costaneres amb el rerepaís que els subministra biodiversitat, aigua, energia, aliments, materials, lleure, cultura, i tants d'altres serveis. Difícilment hi haurà ciutats intel·ligents si aquestes ciutats no cooperen amb el subministrament dels serveis que ofereix allò que els alemanys bategen amb el nom de “hinterland”. Una simbiosi que els impulsors del Manifest de Vallbona, sota la premissa d'apostar per una Catalunya enxarxada hidrològicament, van batejar amb el nom de mutualitat catalana, i que es fonamentava en una relació d'igual a igual entre el rerepaís i el litoral.
Qui cregui forassenyada la proposta de reconstruir –o, tal vegada, construir de nou- aital simbiosi en el context de l'adaptació als impactes del canvi climàtic, una reflexió: la superfície forestal i la superfície agrària útil de Catalunya representen el 90% de la superfície dels 32.000 Km2 del país, mentre la superfície urbanitzada només en representa el 6%. Bé és cert que en aquest 6% hi viuen 7,5 milions de persones i que, precisament, la gran majoria de la població viu en les grans conurbacions metropolitanes situades en els primers trenta quilòmetres del litoral. Si avaluem la vulnerabilitat a partir del grau d'exposició del territori als impactes del canvi climàtic, és evident que cal abocar els esforços d'adaptació en la superfície agro-forestal; si l'avaluem a partir del grau d'exposició de la població, és evident que cal abocar els esforços d'adaptació en els primers trenta quilòmetres del litoral. Emperò, tornem-hi, els subministraments del rerepaís, allò que podríem anomenar serveis ecosistèmics, són essencials per a la qualitat de vida i la salut de les ciutats; i, sobretot, de la Regió Metropolitana de Barcelona.
Un estudi recent encarregat per l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, en col·laboració amb el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, entorn els canvis dels serveis ecosistèmics dels boscos de Catalunya[3] determina que en un quart de segle la capacitat d'embornal (captura de CO2) ha disminuït en un 17%, mentre que la generació d'aigua blava (escorrentiu) s'ha reduït fins a un 29%. L'estudi fa palès que els boscos que l'any 1990 estaven constituïts per arbres de mida gran, avui en dia han patit una menor disminució dels serveis ecosistèmics. Aquest resultat suggereix que els boscos madurs amb menys arbres, però més grans, proveeixen serveis que són superiors als dels boscos joves constituïts per arbres petits. L'anàlisi constata que allò que és més determinant és l'estructura del bosc i la gestió recent que s'hi ha fet. El clima permet explicar, en part, com és l'estructura i la composició d'un bosc fruit de tota la seva història però, en canvi, no explica tan directament la seva dinàmica recent. Per contra, l'estructura del bosc, fruit gairebé sempre directament o indirectament de la gestió, té uns efectes més determinants en els canvis detectats en els serveis dels boscos. En conclusió, la gestió forestal és una eina útil per ajudar a adaptar els boscos al canvi climàtic perquè proporciona marge d'actuació per tal de maximitzar els serveis ecosistèmics que, com a societat, volem que els nostres boscos ens ofereixin.
Dissortadament, però, durant els darrers set decennis i coincidint amb la substitució progressiva de la fusta pels combustibles fòssils (gas natural inclòs), la relació entre Catalunya i els boscos ha estat caracteritzada, precisament, per l'abandonament progressiu de la gestió forestal. I no només de la gestió forestal; també de la ramaderia extensiva i de l'agricultura tradicional, substituïda en part i progressivament per l'agricultura competitiva i de caràcter industrial. Aquest triple abandonament ha suposat canvis en els usos del sòl amb efectes tan evidents com un increment de la superfície boscosa i la desaparició progressiva dels mosaics agro-forestals. No és estrany, en conseqüència, la disminució dels serveis ecosistèmics forestals ni, tampoc, que aquests canvis en els usos del sòl siguin el factor més determinant en la pèrdua de biodiversitat tal com s'exposa a l'informe Estat de la Natura a Catalunya 2020[4]: en els darrers vint anys, les poblacions de vertebrats i invertebrats autòctons dels quals es tenen dades han perdut de mitjana el 25% dels seus individus. Si bé els canvis en els usos del sòl són la principal causa directa de pèrdua de biodiversitat, el canvi climàtic i l'arribada d'espècies exòtiques invasores tenen un impacte cada cop més gran.
Però és que aquest canvi en els usos del sòl com a conseqüència d'un model socioeconòmic que intensifica l'obtenció de recursos en determinades àrees i n'abandona d'altres que havien estat utilitzades de manera més sostenible, també té impactes en la disponibilitat d'aigua en una regió mediterrània com la nostra. A mida que la temperatura de l'atmosfera augmenta, l'evapotranspiració de conreus i boscos també s'incrementa; més fracció de l'aigua precipitada va a l'atmosfera (aigua verda) i menys fracció de l'aigua precipitada va a escorrentiu que alimenta rius i aqüífers (aigua blava). Nombrosa literatura científica ho avala i, a tall d'exemple, convido a llegir els resultats i les conclusions del projecte Life MEDACC[5], acrònim en anglès de ”Adaptant la Mediterrània al Canvi Climàtic”, que durant cinc anys avaluà la vulnerabilitat de les conques dels rius Muga, Ter i Segre als impactes del canvi climàtic en els darrers decennis i les projeccions climàtiques a meitat del segle XXI. Específicament, destacar el següent:
- Els principals canvis observats les darreres dècades al clima de les tres conques mostren una reducció general de la precipitació, especialment significativa a l'estiu, sequeres més freqüents i greus, i un augment de l'evapotranspiració.
- Els canvis observats les darreres dècades al cicle de l'aigua de les tres conques indiquen un descens generalitzat dels cabals, entre el 28 i el 49% menys. Aquests descensos varien en funció del tram del riu i de la conca. A les capçaleres, sobretot, s'observen reduccions de cabal més grans de les atribuïbles només a factors climàtics i, per tant, els canvis d'usos del sòl com l'aforestació tenen un paper rellevant (a la Muga i el Ter).
- A futur (meitat segle XXI), la combinació de les simulacions hidrològiques i els tres escenaris de cobertura del sòl modelitzats (increment de la superfície forestal per aforestació com fins ara, pèrdua de superfície forestal per grans incendis forestals, increment de la superfície forestal gestionada) mostren patrons força similars a les tres conques.
- Els tres escenaris constaten la influència de la superfície boscosa en la generació de cabals a les conques; alhora, subratllen la importància de la gestió dels usos del sòl com a eina imprescindible per a mitigar els impactes observats i projectats pels escenaris de canvi climàtic.
- La despoblació, l'abandonament de conreus, la pèrdua de la ramaderia extensiva i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi climàtic i, per tant, la vulnerabilitat. La pitjor mesura d'adaptació als impactes del canvi climàtic en relació a la disponibilitat de recursos hídrics és la manca de gestió del territori; incloure aquest fet en els instruments de planificació territorial i sectorial és cabdal.
- Cal plantejar el desenvolupament de solucions no només tecnològiques, sinó també ambientals, polítiques i socials, que resultin sostenibles en el temps i que permetin una major integració dels diversos sistemes (hidrologia, boscos, biodiversitat, agricultura, ramaderia, etc.) amb les comunitats locals.
- Els gestors, els agents socials i territorials i la població en general de les ciutats costaneres han de prendre consciència que la provisió de serveis, aigua, cultura, benestar i aliments té un cost i, per una qüestió de resiliència, el món urbà hauria de contribuir a la provisió d'aquests serveis i aliments. Qualsevol agenda urbana sobre adaptació al canvi climàtic no serà completa si la planificació territorial i sectorial no contribueixen a la resiliència del territori que li proporciona aigua, aliments i serveis.
Hom pot obviar aquestes i d'altres evidències empíricament demostrades i creure en l'autosuficiència de les metròpolis en un univers que sobreviu aïllat del territori que les envolta; bé, més ben dit, en un univers que només es connecta amb el territori en funció de les necessitats derivades del metabolisme i el lleure metropolitans (l'ampliació d'un aeroport, el desplegament de les renovables, els polígons logístics, la connexió ràpida amb el Pirineu per anar a la neu o les curses de resistència a la muntanya ...). Segurament en la tria d'aquesta opció –que és una opció totalment legítima si bé, en un context d'emergència climàtica i de pèrdua de biodiversitat, segurament no és la millor opció- hi ha un factor cultural clau de la nostra contemporaneïtat: part de la població, fins i tot de la que viu en això que hem convingut en anomenar “àmbit rural”, ha desconnectat de la realitat física que l'envolta perquè ja en té prou amb la realitat de la connexió virtual, siguin pantalles o xarxes socials.
La desconnexió de la realitat física del territori no és una elucubració teòrica. En un període d'un any, de gener del 2020 a gener del 2021, dos fenòmens meteorològics han afectat el país: el temporal Glòria o de Santa Agnès i el temporal Filomena. El primer, una llevantada amb precipitacions importants i un extraordinari temporal de vent; el segon, una onada d'aire fred amb neu a cotes baixes. Convido el lector que faci un cerca a internet i a les xarxes sobre la informació generada per ambdós temporals, i en compari les magnituds. Mentre que per al temporal Glòria la informació és abassegadora, fins al punt que és possible fer una aproximació quantitativa als danys generats pel temporal avaluada en uns 518 M€[6], el volum d'informació generat per Filomena és molt més escàs i a penes si és possible fer una aproximació quantitativa als danys generats (alguna referència escadussera als 400.000€€que Agroseguros ha calculat com a indemnització per les malmeses que el pes de la neu provocà en 46.000ha d'oliveres[7]). La diferència en l'impacte de notícies, reportatges i entrevistes d'ambdós fenòmens meteorològics té una explicació ben lògica: Glòria impactà preferentment a la façana litoral, on hi ha el gruix de la població del país, mentre que Filomena afectà sobretot la Catalunya interior, amb poca població i amb un ampli domini agro-forestal. Imagineu l'impacte comunicatiu que hagués provocat si Filomena, en lloc d'afectar 46.000ha d'oliveres o les comunicacions i la connectivitat del Priorat, la Terra Alta o les Garrigues hagués afectat 46.000ha de la Regió Metropolitana de Barcelona?
Acabo d'escriure aquesta aportació als “Reptes de Barcelona Demà” el mateix dia que s'ha publicat un informe[8] elaborat per 50 experts internacionals en biodiversitat i clima, reunits per la Plataforma Intergovernamental de Ciència i Política sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES) i el Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC), que conclou que no només és necessari conservar la biodiversitat per afrontar la crisi climàtica, sinó que ambdós reptes cal abordar-los de manera conjunta. Encarar, alhora, la protecció del clima i la biodiversitat implica un profund canvi col·lectiu respecte la natura, canvi que suposa allunyar-se d'una concepció del progrés econòmic basat únicament en el creixement del PIB, per a transitar cap a una altra visió que tingui en compte els valors que ofereix la natura per a una bona qualitat de vida sense ultrapassar els límits de la biosfera.
Un profund canvi col·lectiu que, per les raons exposades en aquest text que esteu llegint, hauria de passar també per construir una simbiosi de benefici mutu, d'igual a igual, entre la Regió Metropolitana de Barcelona i la resta del país.
Per saber-ne més pots trobar altres documents relacionats amb la metròpoli resilient aquí, on també podràs consultar el paper original sencer d'aquest article.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.