Democràcia, avaluació i participació: Quines característiques ha de tenir un laboratori de polítiques públiques?
- Gonzalo Rivero - Investigador social
- 22-06-2023
- 385 Lectures
ATENCIÓ! Aquest article és la reproducció del document ‘Democracia, evaluación y participación: los laboratorios de políticas públicas' publicat a la plataforma barcelonadema-participa.cat l'octubre de 2021 per incentivar els debats del Cicle de la Metròpoli Multinivell del procés Barcelona Demà. Alguns aspectes poden, per tant, resultar desactualitzats.
Resum: En aquest document plantejo i desenvolupo la proposta d'un laboratori de polítiques públiques. Similar als existents en altres països, aquest laboratori està concebut com unitat tècnica que ofereix serveis per a l'avaluació de polítiques públiques. De l'argument emprat per justificar el seu desenvolupament derivo, a més, que el laboratori ha d'estar involucrat en les fases de disseny i implementació, la qual cosa permet concebre'l com punt de trobada i col·laboració entre les administracions i d'aquestes amb la ciutadania. Una vegada adoptat aquest punt de mira, el laboratori té la possibilitat de convertir-se en un instrument d'innovació i participació que estén els recursos ja existents a l'administració pública. Ofereixo també observacions sobre les passes concretes que les administracions poden dur a terme per millorar les possibilitats d'èxit del laboratori. Concloc amb una breu reflexió sobre peculiaritats que presenta el fet que les experiències anteriors estiguin circumscrites a contextos municipals enlloc de metropolitans.
Mesurament i democràcia
La pregunta que ha de guiar el disseny de qualsevol política pública és si funcionarà quan la posem en pràctica. És possible que hi hagi casos en els que volem una política independentment de qualsevol altra consideració, però dubto que aquest tipus de situacions siguin freqüents. De fet, sospito que, arribat el cas, trobaríem molt difícil justificar el fet d'ignorar els resultats. Correctament, algú pot apuntar que no existeix una vara de mesura que capturi en la seva totalitat i amb precisió alguns objectius socials que poden interessar-nos com la solidaritat entre el veïnat o inclús quelcom tan complex i multidimensional com la pobresa[1]. De totes formes, això només parla de la dificultat de la tasca d'avaluar una política i no de la necessitat de fer-ho.
La idea que vull desenvolupar en aquestes línies és que l'avaluació de polítiques públiques és un instrument de control democràtic que serveix per enfortir la relació entre ciutadania i govern. A primera vista podria semblar que estic intentant edificar un objectiu lloable sobre una superfície inestable. Per descomptat, hi ha certa distància entre els meus punts de partida i destí. En aquesta primera secció argumentaré que no és el cas. Sobre aquesta base, en les següents seccions desenvoluparé les línies generals d'un disseny institucional per a l'avaluació de polítiques públiques que encarna aquesta noció general de que mesura i democràcia estan íntimament lligades.
Sota cada argument que desenvoluparé, subjau una observació general i, diria, trivial: els recursos dels que disposem són limitats i, com a comunitat, tenim la responsabilitat d'administrar-los bé. Amb això no em refereixo únicament a evitar malbarataments. Una bona administració és la que escull amb bon judici entre diverses alternatives reconeixent que dur a terme una implica abandonar altres: el temps, els diners i l'esforç que dediquem a, per exemple, millorar la mobilitat en un barri, no els podem fer servir per millorar la mobilitat en un altre. No només això, tampoc els podrem utilitzar per reforçar la plantilla de treballadors/es socials, construir instal·lacions esportives o oferir cursos de sensibilització als cossos de seguretat.
Dit d'una altra manera, escollir una política és un acte d'afirmació de les prioritats que tenim com a societat. Aquesta elecció és una comparació inevitable, encara que potser no explícita, entre els costos i els beneficis de desenvolupar una política ¾dels beneficis de la política que volem dur a terme davant els costos d'aquelles altres possibilitats que estem abandonant.
Podem dur aquesta idea més lluny. Si mesurar és una forma de materialitzar un exercici que fem internament, l'argument no tindria força normativa ni rellevància política. No obstant, crec que en el cas de les polítiques públiques hi ha un factor diferencial. Parlo aquí del dret que tenim com a ciutadania de saber si els esforços del govern, dels administradors temporals dels nostres recursos col·lectius, estan donant resultats. La transparència sobre l'efectivitat de les accions del govern és un dels requisits per a que puguem utilitzar el nostre vot per aprovar o suspendre a alcaldes/essas o presidents/es.
Sens presenta aquí el problema central que alimenta la major part de les discussions en la literatura especialitzada. Mesurar els resultats d'una política pública és un procés tècnic que requereix coneixements diferenciats i especialitzats en la recollida, anàlisi i interpretació de dades. És fàcil veure com això podria portar-nos a alguna forma de tecnocràcia en la que un tribunal apareix com a mediador determinant si les accions del govern han estat exitoses (Clarence 2002). Podríem imaginar a l'oposició esgrimint els resultats de les avaluacions com si fos una fulla de qualificacions del govern que dona validesa a les seves crítiques.
Això invita a dues preguntes, una fàcil i una altra més difícil. Comencem per la fàcil: Com garantim que les decisions de qui avalua no seran coaccionades precisament per afavorir els interessos del govern de torn? No és necessari molt ingeni per trobar una resposta efectiva: fent que qui avalua sigui una agència independent enlloc d'un organisme la direcció del qual està subjecte als vaivens electorals.
La pregunta difícil es més interesant ja que requereix pensar amb més compte sobre el procés d'avaluació i sobre els avaluadors/es mateixos/es: Com podem assegurar-nos que qui avalua no està esbiaixant els seus dictàmens seguint les seves pròpies preferències o experiències? La qüestió sobre les preferències de qui avalua és legítima, però menys interessant a la pràctica del que podria semblar[2] i és probable que l'adopció d'estàndards de ciència oberta sigui suficient per convèncer les persones escèptiques (Christensen i Miguel 2018).
Ara bé, el que no és tan obvi és si és possible despreocupar-nos dels biaixos derivats de l'experiència (personal, social, cultural, de classe) de qui avalua. Inclús sense dubtar de la seva imparcialitat o de la seva competència, podem simplement plantejar que, com deia al principi, les polítiques poden tenir efectes complexes i multidimensionals; efectes sobre els que és difícil raonar en abstracte si no tenim habilitats específiques o inclús experiència directa (Potter 2006; D'Ignazio i Klein 2020).
La forma de lidiar amb aquesta complexitat és, podria dir-se, buscar ajuda i ampliar la base de coneixement per incloure a altres. Potser, en algunes ocasions, la resposta sigui més experts/es. Potser, en altres, la millor forma d'entendre el problema és incloure la comunitat, a qui, a través de la seva experiència, del seu coneixement particular o, simplement, per la seva diversitat de perspectives, pot revelar-nos aspectes que li estarien ocults al avaluador/a[3]. Es difícil donar una resposta a priori que sigui definitiva sobre qui ha d'estar involucrat en el procés d'avaluació, però sembla sens dubte desitjable que qui avalua polítiques públiques tingui mecanismes clars per assegurar-se de que reben aportacions d'un entorn social ampli que permeti expandir la seva mirada, qüestionar suposicions i, per què no dir-ho, innovar en la seva aproximació als problemes que li són plantejats (Blomkamp 2021).
Laboratoris de polítiques públiques
Mesurar una política pública és una tasca conceptualment complicada, però és també tècnicament complicada. Amb aquesta oposició vull separar, d'una banda, la dificultat de definir amb exactitud quin és l'objectiu d'una política (per exemple, què volem dir exactament amb “pobresa” i com assegurar-se que l'hem reduït amb la nostra intervenció) i, de l'altra, el problema d'identificar la seva efectivitat. Del primer punt ja hem parlat, el segon punt mereix la nostra atenció ara.
Qualsevol política pública és una amalgama de diagnòstics socials i econòmics, plans legals, plans administratius, protocols d'implementació o estratègies de seguiment, per no parlar de multitud de canvis que moltes vegades són necessaris per adaptar-se a imprevistos. És una acció logísticament complexa així que per no perdre de vista l'essencial és convenient abstraure els detalls i fixar-nos en el nostre objectiu final. Si ho observem amb certa distància, mesurar una política és comparar el que ha passat un cop la política està en marxa amb el que hauria passat en el cas hipotètic de que la política no s'hagués executat (Pearce y Raman 2014). Aquesta comparació és clau, així que convé repetir-la: quan avaluem una política el que ens interessa és aïllar el canvi que hem causat en relació amb un món hipotètic en que la única diferència és la absència de la nostra intervenció.
Hi ha moltes metodologies que ens permeten aproximar-nos a aquesta diferència, però totes han de fer front a la mateixa dificultat de construir i analitzar aquest contrafet. Jo destacaria aquí dos elements. El primer és que és crucial definir amb claredat la naturalesa de la nostra intervenció. La complexitat de les polítiques reals, habitualment amb múltiples accions desenvolupades simultàniament, complica la tasca d'aillar el component que realment ha funcionat. És a dir, una política només serà avaluable si és possible identificar sense ambigüitat la intervenció que estem fent. Això ens obligarà a tenir cautela a l'hora de dissenyar les nostres intervencions.
El segon element és la importància d'acceptar que el món real en que aplicarem la nostra política és canviant i complicat. Observar diferències abans i després de la implementació de la nostra política no és una garantia de l'efectivitat de la nostra intervenció. En altres paraules, no és inqüestionablement cert que el món abans de la posada en marxa de la política sigui un contrafet raonable per estudiar el seu impacte. L'objectiu és estructurar la posada en marxa de la política de tal manera que puguem crear, durant el procés d'implementació, un contrafet més adequat. La popularitat creixent de mètodes basats en proves controlades aleatòries (RCT, per les seves sigles en anglès) que hem vist en els últims anys en ciències socials sorgeix precisament d'aquesta idea (Angrist i Pischke 2010).
És important admetre que el meu desenvolupament ha seguit la lògica d'un mètode específic d'avaluació, però la idea és general: és desitjable que mesura i disseny estiguin coordinades ¾inclús encara que no estiguin integrades. Això vol dir que, encara que pugui resultar intuïtiu pensar en l'avaluació com la fase final del desenvolupament d'una política pública, com si fos un afegit que es pot acoblar al acabar de llançar-la, la realitat és que només és possible mesurar allò que en origen va ser dissenyat per ser mesurable.
Fem balanç. El que he defensat fins ara és la idea de que avaluar polítiques públiques és un treball tècnic, però que és més efectiu quan no s'aïlla de la resta de la comunitat (tant d'experts/es com de ciutadania). He plantejat, a més, que és important que l'avaluació sigui incorporada el més aviat possible al disseny, idealment quan la política no és més que un esbós. Aquestes consideracions ens han portat a un disseny institucional que permet independència, però col·laboració amb la resta de l'administració i que preveu mecanismes per afavorir la participació d'un entorn ampli de persones expertes, interessades i afectades. Per posar-li un nom que encaixi amb la terminologia actual, el que he suggerit és la creació d'un laboratori de polítiques públiques que serveixi com a unitat tècnica de suport als processos d'avaluació, però que estigui involucrat en les fases de disseny i implementació (Wellstead i Nguyen 2020; Whicher 2021).
Existeix una enorme varietat d'experiències al món que ofereixen exemples amb encaixos institucionals diversos (Wellstead i Nguyen 2020; Whicher 2021). Alguns casos emfatitzen la integració de la comunitat en la fase de disseny. Altres es centren en la gestió de recursos analítics digitals o en el tancament de la bretxa digital. Altres tenen un mandat especial a l'àrea d'avaluació i innovació[4]. Són aquests els que m'interessen més, encara que crec que és possible combinar elements d'altres varietats de laboratori.
Per ser més concret, aquest tipus de laboratori compleix diversos rols, els quals ja han sigut més o menys esbossats en línies anteriors. Per una part és una unitat flexible que proveeix de serveix especialitzats en àrees tècniques en les que el govern pot tenir dificultats per atraure, incorporar o retenir talent. Penso, en concret, en l'àrea d'anàlisi de dades i disseny experimental. Com a tal, la unitat és un servei de recollida, processat i interpretació de dades orientada cap a l'avaluació de polítiques públiques. Donat l'estat de la literatura acadèmica, seria d'esperar una clara especialització del laboratori amb mètodes RCT, encara que crec que seria raonable que comptés amb recursos per aplicar altres tipus d'aproximacions metodològiques. Més encara, dotar el laboratori de personal especialitzat en recerca qualitativa podria ser especialment beneficiós per a las fases de disseny. En qualsevol cas, concebo el laboratori, en última instància, com un servei orientat cap a la recerca aplicada en un camp que evoluciona ràpidament, així que és fonamental que sigui flexible. D'aquí la importància d'establir llaços estrets amb la comunitat acadèmica i investigadora, ja que és l'única manera d'assegurar que tingui accés a una frontera de recerca canviant.
A més, el laboratori pot servir com a centre per a la transferència de coneixement, com a porta que permeti la col·laboració entre persones expertes i comunitats, com a forma explícita d'obrir el procés polític i administratiu de disseny de polítiques públiques a la comunitat. Veig així el laboratori com un agent d'innovació i participació que permet la incorporació de perspectives diverses. En aquest sentit, el laboratori, per la seva pròpia naturalesa d'intermediari amb altres experts i amb la comunitat en general, pot oferir a les administracions públiques un flux regular de noves idees. No és, òbviament, l'únic mètode per a aquest fi. No obstant, destacaria aquí que, precisament pel fet de tractar-se d'una unitat separada de la resta de l'administració, té, potser, la possibilitat d'oferir vies de col·laboració diferents a les que solen estar disponibles al sector públic. És a dir, té el potencial de ser més àgil i adaptable.
Per últim, i pel seu mandat tècnic, un laboratori com aquest està en una posició excepcional per servir de node de coordinació de la infraestructura de dades de l'administració pública. Amb això, el laboratori pot ser una peça clau no només en l'avaluació de programes, sinó com a part d'una estratègia més general d'explotació de dades digitals i administratives per al disseny, que no l'avaluació, de polítiques (Groves 2011). Penso aquí, per exemple, en l'explotació de les fonts de dades tradicionalment associades al concepte smart city (Cosgrave, Arbuthnot i Tryfonas 2013), però també en l'ús de dades secundàries (no experimentals) que altres agències o departaments ja recullen com a part de les seves operacions i que poden servir per millorar la visibilitat que les administracions tenen del seu entorn. Per dir-ho d'una altra manera, al tractar-se d'una unitat especialitzada en l'ús de dades quantitatives, és raonable que pugui tenir un àmbit d'operació que s'estengui des de l'avaluació de polítiques públiques cap a altres direccions que inclouen la prestació de serveis analítics més generals.
Observacions pràctiques i missions
Un laboratori que serveixi com a servei tècnic, però també com a eix d'innovació pot ser d'immensa utilitat, però és important reconèixer que també pot ser una font de conflictes amb les agències i departaments amb els que ha de col·laborar. En l'esbós desenvolupat més amunt, el laboratori deriva el seu valor del fet de ser una interfície (entre diferents departaments i administracions, entre l'administració i el públic). No obstant, les entitats públiques estan dissenyades per optimitzar processos interns i solen tenir dificultats per navegar relacions horitzontals amb altres organitzacions (Ryan i Walsh 2004).
L'encaix d'aquest tipus d'unitats amb l'administració existent es cita amb freqüència com un dels impediments més grans per al seu èxit (Head 2010). És natural que els treballadors i treballadores públics recelin d'iniciatives que es situen a les afores de les pràctiques establertes i reconegudes. Més encara, cal reconèixer que la confiança en processos i resultats és més fàcil de construir sobre la base d'una reputació de fiabilitat que els laboratoris poden trigar en desenvolupar.
D'aquí que els primers passos per garantir l'èxit d'aquest tipus de laboratoris hagin de ser orientats en dues direccions. La primera és la construcció de mecanismes formals i informals de comunicació i col·laboració amb agències i departaments claus a l'administració pública. Afegeixo l'èmfasi en els mecanismes informals per la importància de tenir present que la confiança, encara que aquí la estigui tractant com un objectiu a perseguir en les relacions entre diferents organitzacions, és un concepte que només té sentit com objectiu per a les persones que les habiten.
La segona direcció és la consolidació d'una cultura d'innovació orientada cap a l'ús de les dades entre la resta d'administracions. Aquesta és una estratègia a curt termini que serveix per facilitar l'acceptació de la missió del laboratori entre el personal públic, però també una estratègia a llarg termini per a que l'administració adopti ella mateixa pràctiques modernes en la resta de les seves operacions. És a dir, l'objectiu més ambiciós del laboratori ha de ser el de servir de catalitzador d'un canvi en la cultura de l'administració pública.
Hi ha tres tasques més que jo afegiria a aquesta llista. Sobre elles existeix, potser, menys literatura especialitzada a la que agafar-se, però encaixen bé amb la meva pròpia experiència. Les tres es deriven d'un patró que he vist repetir-se amb freqüència. Moltes empreses i organitzacions adopten unitats de dades no molt diferents a aquests laboratoris abans de saber exactament per a que utilitzar-les. La meva experiència és que la manca d'un mandat clar és una de les raons per les quals moltes d'aquestes unitats acaben fracassant: és impossible estar a l'alçada d'expectatives que no estan definides (Davenport, Bean i King 2021).
Les tres tasques que crec que s'han d'extreure són les següents. La primera és que és important que el primer projecte del laboratori defineixi amb claredat el valor de la unitat. És crític que l'atenció del laboratori es centri en un projecte que doni visibilitat i credibilitat a l'organització i que també serveixi de botó de mostra del que la unitat pot aportar. No em ve al cap una millor manera de construir confiança que demostrant resultats tangibles. La segona tasca és el desenvolupament d'un pla estratègic que delimiti prioritats i objectius del laboratori. Els plans nacional sobre l'ús de dades quantitatives als Estats Units (U.S. Government 2021) i el Regne Unit (U.K. Government 2021) en són magnífics exemples. L'última tasca és evitar l'error de pensar que la persona que gestioni el laboratori ha de ser una persona que destaqui per les seves habilitats tècniques. Qui sigui que lideri aquest tipus d'unitat ha de, davant de tot, ser capaç de comunicar-se amb la resta de l'administració i demostrar sensibilitat cap als seus problemes. Només algú capaç de demostrar empatia amb les organitzacions amb les que el laboratori haurà d'interactuar a diari serà capaç de construir la confiança mútua que aquest tipus d'iniciativa necessita per triomfar.
Les particularitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona
L'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) està excepcionalment posicionada per adoptar una iniciativa similar a aquest tipus de laboratori. Això no vol dir però, que l'èxit estigui garantit. En aquesta secció explico breument diferents avantatges que ja té l'AMB i missions (Kattel i Mazzucato 2018) per a diversos agents la participació dels quals és crucial.
En primer lloc, la ciutat de Barcelona i la Generalitat de Catalunya compten ja amb una tradició d'avaluació de polítiques públiques. Aquest tipus de laboratori no és, doncs, més que la consolidació i extensió d'experiències prèvies. L'existència de normes i actituds positives cap a l'avaluació són, com suggeria anteriorment, una de les claus de l'èxit d'aquest tipus d'iniciatives.
Les administracions públiques tenen aquí un objectiu clar. Els diferents nivells de govern han de facilitar l'establiment de llaços i estratègies de col·laboració formals i informals amb el laboratori. Això vol dir, més enllà de fons i fonts de finançament, han de comprometre's al foment d'una cultura d'obertura i col·laboració que faciliti l'accés del laboratori a les dades, coneixements, experiència i recursos de les diferents agències i departaments.
En segon lloc, el territori de l'RMB compta amb una mundialment coneguda infraestructura acadèmica. Incloc aquí no només la densa xarxa d'universitats de reconegut prestigi sinó, més específicament, a investigadors en polítiques públiques i en àrees adjacents. Afegiria a més l'excepcional concentració d'investigadors i professionals en diverses àrees de l'enginyeria informàtica i de dades. Això ofereix un terreny ideal per a la incorporació d'especialistes que poden nodrir el laboratori, així com per a l'atracció de talent nacional i internacional.
Les universitats i altres estructures públiques i privades de recerca són, així, una de les claus que pot facilitar l'èxit de la iniciativa. És aquest entorn el que pot contribuir al capital humà i intel·lectual necessari. Per a això, les universitats i altres instituts de recerca privats i públic han d'establir objectius de col·laboració concrets que incloguin la provisió de talent investigador, així com accés als seus recursos de recerca.
En tercer lloc, l'existència d'iniciatives madures d'innovació política són una de les característiques més distintives de l'AMB. Casos com aquest mateix procés “Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030”, però també altres iniciatives punteres en l'àmbit de la deliberació i la participació ciutadana al territori ofereixen la infraestructura política necessària per establir canals sòlids i creïbles amb l'entorn social del laboratori.
Els mitjans de comunicació tenen aquí una responsabilitat fonamental com als agents més efectius per fomentar la participació del públic. La participació de la comunitat augmenta la legitimitat de les polítiques i l'acceptació dels resultats de l'avaluació. Serveix, a més, per millorar la seva efectivitat i obre la porta a talent i perspectives úniques de veus que, d'una altra manera, no serien part de processos tradicionals de disseny de polítiques públiques.
En últim lloc, i en el cas concret de la ciutat de Barcelona, experiències com l'Oficina Municipal de Dades són una base excel·lent sobre la que es pot seguir construint la base tècnica necessària per sostenir un laboratori que podria, en teoria, ser el seu principal consumidor. En aquest cas, només seria necessària una reconsideració de prioritats i estratègies.
Pensar a nivell de metròpoli
He ignorat fins ara una de les característiques distintives del pla estratègic. La majoria de les experiències que he utilitzat en les línies anteriors per desenvolupar la idea dels laboratoris de polítiques públiques són iniciatives que han tingut lloc a ciutats i no a àrees metropolitanes. Per tant, és legítim preguntar-se pels canvis que poden ser necessaris per acomodar una unitat territorial que, no només és més extensa i heterogènia, sinó que a més inclou múltiples ajuntaments.
Una unitat com el laboratori que he esbossat només té possibilitats d'èxit, com espero haver justificat més amunt, si està plenament integrat en els processos de disseny de les polítiques públiques. Per això podria semblar lògic que aquesta unitat estigui associada al nivell de govern en què es dissenyin les polítiques. Això es podria veure com un argument que, en aquest cas, un laboratori metropolità només tindria sentit en un context de polítiques metropolitanes. És una línia de raonament vàlida, però crec que és innecessàriament restrictiva.
Crec que és més pràctic entendre el laboratori com un cost fix que no totes les entitats territorials es poden permetre. Per dir-ho amb més claredat, els laboratoris són cars i, amb bona raó, no són una prioritat per als municipis més petits. Per això té sentit pensar en un laboratori metropolità com un recurs d'ús comú per al conjunt de l'AMB. En aquesta alternativa, cadascun dels municipis contribuiria proporcionalment als seus recursos, però participaria en igualtat en la definició dels seus objectius i en el seu ús.
La complexitat d'un arranjament d'aquesta mena crec que es compensa amb dos avantatges que no es poden passar per alt. La primera és que el laboratori pot servir de mecanisme de coordinació en polítiques públiques entre ajuntaments del territori metropolità pel sol fet de ser una àrea que serveix de punt de contacte entre tots els actors polítics de l'AMB. La segona, potser la més òbvia, és que el laboratori té la possibilitat d'esdevenir un repositori de coneixement sobre quines polítiques han estat intentades en el passat i quines han estat efectives. És a dir, com a manera de facilitar l'aprenentatge i compartir informació i experiència (Sanderson 2002).
Aquí crec que és rellevant fer notar que aquests dos avantatges, encara que els he suggerit per al cas concret de l'AMB, encara aplicarien si expandíssim l'àmbit d'actuació del laboratori. Els 36 ajuntaments de l'AMB mantenen una interdependència i una congruència interna que fan la coordinació raonable i l'aprenentatge possible. No obstant això, el mateix argument es pot fer servir per, per exemple, pensar en laboratori com a instrument de coordinació dels ajuntaments de la regió metropolitana.
En qualsevol cas, és precisament aquest alt grau d'interdependència entre els municipis de l'AMB (o de la regió metropolitana) el que fa que moltes de les polítiques públiques s'hagin de pensar des del punt de vista del territori en conjunt. Amb això vull dir que és fonamental considerar que, sovint, les polítiques municipals tenen efectes indirectes que s'estenen més enllà de les fronteres municipals. Només un laboratori metropolità tindria visibilitat i accés a la informació necessària per avaluar correctament l'impacte d'aquestes polítiques.
[1] Hi ha un sense fi de literatura acadèmica sobre aquest tema però la meva referència preferida és Senserrich (2015).
[2] Aquesta pregunta porta, inexorablement, a discussions sobre l'objectivitat del procés de recerca. Refereixo al lector/a Godfrey Smith (2003) per a una discussió.
[3] Crec que és iportant fer nota aquí la connexió directa entre aquest argument i l'emprat per Landemore (2012) en la seva defensa de nous mètodes de decisió col·lectiva que substitueixin als procediments tradicionals de representació política.
[4] L'exemple més clar és The Lab @ DC, l'equip científic de l'Ajuntament de Washington, D.C.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.