Futur del treball i educació expandida a la Barcelona Metropolitana
- 23-01-2017
- Compromís Metropolità 2030
- 2980 Lectures
Procés de prospectiva
El paper de les ciutats en l'establiment de les condicions per al desenvolupament dels seus ciutadans és cada vegada més rellevant, especialment des que la globalització ha posat en crisi la figura de l'estat-nació. Tal i com planteja Parag Khanna [1], ens movem d'una geografia basada en fronteres i estats a una nova realitat geopolítica, denominada “connectografia”, basada en connexions i fluxos, en la qual les cadenes de subministraments constitueixen una nova realitat territorial.
La Barcelona metropolitana és el centre de Catalunya i un dels motors econòmics de la regió europea supranacional de l'arc del Mediterrani, així com una part essencial de diverses cadenes de valor i subministrament globals. Per tant, la Barcelona metropolitana és l'escenari on es concretaran i tindran lloc en el futur els conflictes i transformacions emergents.
Nombroses anàlisis i exercicis de prospectiva anuncien que estem immersos en l'arrancada d'un procés generador de desigualtat de gran repercussió. Ens trobem a l'inici de l'era de “la fi del treball” o la “segona era de les màquines”, tal i com la defineixen els economistes Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee [2]. La hipòtesi de que una part molt rellevant de les feines actuals seran realitzades per algoritmes i màquines intel·ligents en un futur molt proper emergeix com una realitat cada cop més probable. I, naturalment, aquest escenari obre molts altres debats clau i, fins fa poc, potser sorprenents. Així, actualment s'investiguen i es proposen programes de Renda Bàsica Universal com a instrument per a gestionar el desencaix [3] entre treball i sostenibilitat financera de les persones, i es proposa en llocs tan dispars com Silicon Valley i Finlàndia, on es comença a fer proves pilot i desenvolupaments experimentals [4].
La denominada “economia col·laborativa” (sharing economy) s'ha identificat com a part de la nova realitat híbrida modelada per la disrupció que les plataformes digitals, mitjançant la desintermediació i la reintermediació, provoquen en sectors tan diversos com l'allotjament o la mobilitat, per citar només uns exemples. No obstant, sorgeixen posicions crítiques, com les de Douglas Rushkoff i el moviment de cooperativisme de plataforma [5]. Aquests autors critiquen l'economia col·laborativa perquè reprodueix i du a l'extrem el model industrial analògic, en la mesura que els algoritmes que fa servir maximitzen de forma automatitzada l'extracció de valor en favor dels accionistes, mentre que el paper dels éssers humans es torna precari i se situa a la perifèria del sistema com una commodity més. A més, aquest debat va molt més enllà del plànol intel·lectual, i veiem néixer tant tecnologies que superen la necessitat de l'intermediari monopolista, cas de la tecnologia blockchain, com models organitzatius basats en l'evolució del cooperativisme que lluiten contra la realitat de l'“industrialisme digital” per tal de generar negocis i relacions que apostin per allò local, l'ocupació i la prevalença dels drets i interessos de les persones.
L'educació – entesa com un procés més enllà de l'escolarització obligatòria i dels itineraris formatius tradicionals – és un dels camps que definiran el futur de les ciutats. L'educació seguirà abordant la seva missió original d'oferir la igualtat d'oportunitats. Però, a més, ara també dissenyarà en present les condicions en les que la ciutadania afrontarà escenaris d'innovació definits a escala global però concretats a les ciutats. Així, per exemple, el debat sobre on s'ubiquen els futurs nínxols d'ocupació està sobre la taula i, especialment, es debat sobre els coneixements i habilitats necessàries per a aquests futurs llocs de treball. En aquest escenari, l'educació ha de ser un element de gran rellevància per fer front al repte de la transformació del “mercat de treball” i la gran desigualtat a la que ens veiem abocats [6].
En aquest projecte, enlloc de centrar la prospectiva sobre l'educació i les seves circumstàncies actuals – crisi del model, conflictes entre nivells d'administració, desinversió per crisi de l'estat del benestar, etc. – allò que es proposa és descentrar el seu estudi entorn al potencial de la igualtat d'oportunitats – la seva missió original – i com podrien abordar-se des del seu camp els escenaris d'innovació global que afecten al desenvolupament local com, per exemple, el futur del treball o els nous models organitzatius i territorials.
Oriol Estela, Juan Freire i Paco González
[1] http://www.paragkhanna.com/connectography/
[2] http://secondmachineage.com/
[3] Alguns investigadors apunten a, “simplement”, un desencaix temporal de 5-10-15 anys. Però en qualsevol cas, molts veuen necessari els programes de RBU.
[4] https://www.theguardian.com/technology/2016/jun/22/silicon-valley-universal-basic-income-y-combinator, i http://www.bbc.com/news/world-europe-33977636
[5] http://www.rushkoff.com/books/throwing-rocks-at-the-google-bus/ i http://platformcoop.net/
[6] http://www.iftf.org/workablefutures/