La Barcelona metropolitana i la nova crisi urbana

Les reflexions en la literatura de Richard Florida, i de manera particular en el seu darrer llibre The New Urban Crisis, solen basar-se fonamentalment en la realitat nordamericana, amb incursions esporàdiques a algunes de les principals ciutats globals, en especial Londres. En aquesta ocasió, Barcelona no apareix entre les ciutats analitzades (només la seva classificació en un parell de rànquings). No obstant això, sí que podem identificar alguns dels elements que més encaixen en els debats actuals sobre el fet urbà a Barcelona i el seu àmbit metropolità.

Imatge de recurs d'un edifici en construcció

Així, per exemple, Florida afirma que avui en dia la identitat de classe als Estats Units ve determinada no només pel tipus de feina que es té sinó també, cada cop més, pel lloc on es viu. El mateix es pot considerar que succeeix al nostre entorn, configurant-se com un factor clau de demanda que explica el fenomen de la gentrificació, que l'autor identifica amb diversos noms: plutocratitzacióoligarquitzacióskyboxificació (per a les zones on els super-rics globals inverteixen, però no hi viuen), youthification (gentrificació causada pels joves urbanites solters, parelles sense fills o amb criatures molt petites) o Brooklynització.

Entre els factors clau pel costat de l'oferta, hi trobem l'escassedat de sòl i d'habitatge disponible a les zones més cobejades: Florida destaca com a definitiu (i inevitable) en l'explicació dels processos de valorització de l'espai urbà el que anomena “el paper de la geografia”, que fa referència a les limitacions físiques que impedeixen que determinades ciutats puguin expandir-se. En aquest sentit, el nucli de la Barcelona metropolitana (primera corona) és un territori ja altament urbanitzat sense capacitat d'incrementar l'oferta d'habitatge de manera significativa.

Un altre factor que acompanya la gentrificació és l'activitat dels Nous Luddites Urbans, que són aquells que s'oposen a determinats projectes d'increment de l'oferta d'habitatge en les zones que habiten per tal de mantenir-hi l'exclusivitat (i els alts preus). Si bé aquest comportament sembla més identificable als Estats Units que a casa nostra, sí que trobem mostres d'un cert luddisme urbà entre alguns dels opositors a projectes de transformació de l'espai públic, des de la connexió dels tramvies fins a les superilles.

Així mateix, els estudis sobre la segregació urbana a la regió metropolitana de Barcelona realitzats en el marc del projecte Barris i Crisi, mostren un territori compartimentat en zones i suburbis rics i pobres, seguint el model de Patchwork Metropolis que Florida detecta en les ciutats nord-americanes.

Slumburbia és un altre dels termes presents en el llibre, per tal de nomenar la degradació i empobriment accelerat i profund dels suburbis, un procés que es ve donant en moltes urbanitzacions metropolitanes i que ja en el 2010 va merèixer l'atorgament d'ajuts específics per a la regeneració per part de la Generalitat. L'envelliment de les primeres onades d'habitants estables que van rebre aquestes urbanitzacions és un factor que cada cop més obliga a posar el focus en solucions específicament pensades per a evitar els greus problemes socials i econòmics que hi poden anar relacionats.

Constatades aquestes semblances, també es poden identificar algunes diferències. Així, per exemple, Florida apunta a les mega-fortunes globals com a les causants de l'efecte original que provoca els desplaçaments en cascada dels rics locals, les classes mitjanes i la classe treballadora en les ciutats “superstar”. En casos com el nostre, que queden en un altre nivell, sembla que són més els fons d'inversió (que s'alimenten dels estalvis de gent de tota condició, qui sap si de les mateixes persones que es veuen desplaçades) i els operadors turístics -legals i il·legals- els que més empenyen a l'alça els preus en les zones clau de la ciutat.

Florida assenyala la gentrificació com un símptoma inherent a “l'èxit urbà”, i el presenta en general com un procés exempt d'ideologia o fins i tot d'intencionalitat. En aquest punt, contrasta clarament amb explicacions com les de Sorando i Ardura a First We Take Manhattan: la destrucción creativa de las ciudades. Gentrificació no és el simple canvi de composició demogràfica i social resultant de la regeneració urbana: és un procés deliberat de degradació i posterior revalorització d'espais urbans basat, com tants altres fenòmens que alimenten el sistema, en la socialització de pèrdues i la privatització dels guanys.

L'autor parla també de l'obsessió (fins i tot mediàtica) per la gentrificació; considera que en realitat desplaça molta menys gent del que se sol pensar, i que es desvia així l'atenció d'un problema molt més important: la pobresa urbana crònica i concentrada, de manera que cal dedicar-se més a millorar les opcions d'habitatge, les oportunitats econòmiques i les condicions dels barris per als més desafavorits. En els casos que analitza, i en alguns del nostre entorn, la gentrificació potser no afecta tant als que ja hi viuen (sobretot si són antics barris industrials que tenen molt d'espai per regenerar) però sí als seus fills i filles, que no s'hi poden quedar quan s'emancipen.

Sigui com sigui, en última instància cal coincidir amb Florida que segons com fem front a la nova crisi urbana determinarà si generem més divisió i caiem en l'estancament econòmic o som capaços de construir una nova era de prosperitat més sostenible i inclusiva. I això vol dir que cal aplicar nous enfocaments i noves polítiques.

Tenint en compte que actualment sembla utòpic plantejar a gran escala la que seria la solució més clara i directa, la desmercantilització de l'habitatge, els instruments proposats per Florida són raonables (renda bàsica, salari minin de ciutat, impost sobre el valor del sòl...), però no s'acaba d'albirar la fórmula per integrar-los d'una manera efectiva. En la nostra realitat, caldria pensar en la possibilitat que barris d'incipient gentrificació com Sant Antoni, a Barcelona, o d'altres que ho puguin esdevenir en el futur, com el districte cultural de l'Hospitalet siguin laboratoris per provar noves respostes integrals. Un programa metropolità en aquest àmbit tindria molt de sentit.

Certament, el tractament d'aquesta qüestió des d'una perspectiva metropolitana hauria de ser una prioritat. Si Florida l'encerta apuntant que els barris i les ciutats més afavorides tendeixen a mantenir i fins i tot a incrementar el seu avantatge sobre la resta, cal una tasca de redistribució que només pot fer-se des d'una instància territorial superior. En el nostre cas, el desenvolupament de nous instruments de gestió del sòl i l'habitatge d'abast metropolità hauria de ser un dels elements clau a incorporar, entre d'altres, en els debats del Pla Director Urbanístic Metropolità.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +