Barcelona, seu permanent dels Jocs Olímpics?

Aquesta setmana celebrem el vint-i-cinquè aniversari de la inauguració dels Jocs de la XXV Olimpíada. Per a molts barcelonins i barcelonines aquells van ser, sense cap mena de dubte, els millors Jocs de la història, no només per les competicions en sí, sinó pel que van suposar per la ciutat. Tot i els dubtes inicials i les pors d'una part de la població, els Jocs van actuar de catalitzador de projectes que altrament haurien tingut un període de culminació molt més llarg. I a més ho van fer en un moment clau, en el que la ciutat s'estava jugant el seu futur, un cop superada la seva fase industrial. Una ciutat que tenia moltes mancances però també moltes il·lusions, com es va veure amb l'entusiasme amb el que la gent s'apuntava a tot tipus d'iniciatives: des del voluntariat olímpic fins a la Cursa del Corte Inglés, passant per l'entusiasta acollida que van tenir els Jocs Paralímpics.

Zona Olímpica Montjuic

Probablement es va estar en el lloc adequat i en el moment adequat. A més de les necessitats que tenia la ciutat i, no ho oblidem, de la base esportiva preexistent, també s'hi va donar la situació de poder aprofitar un moment en què els Jocs Olímpics deixaven enrere la seva pàtina decadent i encara no havien esdevingut el gran conglomerat d'interessos econòmics en el qual s'han convertit en l'actualitat. De fet, aquests jocs -juntament amb els de Los Angeles (1984) i Atlanta(1996)- es considera que han estat els únics que han generat resultats positius des d'un punt de vista operatiu.

Tot apunta a que els Jocs Olímpics estan retornant a la casella anterior a 1984, quan pràcticament ningú tenia interès a hostatjar-los. De fet, la llista de candidates al 2024 ha acabat reduïda a dues opcions; Los Angeles i Paris. Quelcom similar s'està esdevenint amb els Jocs d'Hivern, on també s'han produït nombroses retirades (entre elles la de Barcelona). Les raons les trobareu en aquest article a The Atlantic: el procés de nominació fa que els compromisos i les despeses siguin molt elevats tant per a la ciutat guanyadora com per a la resta d'aspirants; cada cop més el Comitè Olímpic Internacional es queda una part més gran del pastís d'ingressos, el que dificulta la recuperació de la inversió, i els efectes macroeconòmics són dubtosos en la majoria de casos.

En vista d'aquesta situació, durant els darrers anys ha vingut circulant una teoria rupturista: fer que els Jocs se celebrin sempre a la mateixa ciutat. Segons els seus defensors, amb aquesta mesura s'evitaria un dels clàssics problemes que generen aquest tipus d'esdeveniments efímers: la infrautilització de les instal·lacions construïdes ex-professo. Una altra possibilitat, que s'ha apuntat en aquest article de la revista Wired, és que una ciutat s'encarregui de les proves olímpiques d'una determinada modalitat. La idea seria, en certa mesura, similar a una activitat firal, on nombroses ciutats han acabat especialitzant-se en una activitat concreta: Barcelona amb el Mobile o l'alimentació, Madrid amb el turisme, o Hannover amb la informàtica, per citar alguns exemples. D'aquesta manera les necessitats d'inversió es redueixen, el risc de generar elefants blancs es minimitza i la pressió que l'esdeveniment genera sobre la ciutat és més controlable. Ara bé, dubto que aquesta darrera solució fos acceptada pel Comitè Olímpic Internacional, ja que una solució així li faria perdre allò que fa únic a les olimpíades respecte d'altres esdeveniments esportius amb els que entraria en competència. 

Podria Barcelona ser la ciutat que aculli els Jocs de manera permanent? Per una part, la proposta sembla, a priori, prou atractiva. Bona part de les instal·lacions esportives són plenament operatives a data d'avui, la infraestructura hotelera existent és envejable i pot esdevenir una regió de referència en temes esportius amb externalitats sobre un sector estratègic en aquesta ciutat com és la biomedicina. Ara bé, cal ara un esdeveniment d'aquestes característiques? És aquí on comencen a aparèixer els dubtes. Si l'any 1990 costava omplir els hotels a l'estiu i la meitat de restaurants eren tancats per vacances, ara passa justament el contrari: els mesos d'estiu són temporada alta. Així mateix, la ciutat no necessita un element que serveixi d'àncora per projectar la seva imatge globalment, ja que la reputació de la marca és prou elevada, tal i com ens recorden cada any els informes de l'Observatori Barcelona.

Tampoc queda clar que, en el context actual, els jocs puguin generar beneficis d'explotació. Més aviat el més probable és que passi tot el contrari, ja que aquests vint-i-cinc anys el COI ha anat quedant-se una part cada cop més important del pastís dels ingressos. Per tant, es pot córrer el risc de caure en una trampa coneguda: tot i que l'esdeveniment sigui un èxit de públic i que tothom en parli bé, el resultat operatiu sigui clarament negatiu. Això és precisament el que passa amb els premis de la Fórmula 1, un esdeveniment que, malgrat les importants xifres d'assistència, tanca amb números vermells, fins i tot comprometent la continuïtat del circuït.   

Finalment també caldria fer-se dues preguntes: qui es beneficia de l'impacte econòmic i, sobretot, quins són els costos d'oportunitat que aquests esdeveniments generen a la ciutat (és a dir, allò que no es farà). Potser després de contestar aquestes preguntes ens replantegem alguns mantres i optem per una altra via, com la que apuntava l'Oriol Estela Barnet en aquesta entrada.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.  
Política de cookies +