Entrevista a Mariana Mazzucato
''Si no tens una bona definició del sector públic, aleshores la col·laboració públic-privada no funciona''
- 17-02-2021
- Actualitat del PEMB
- 298 Lectures
Mariana Mazzucato és professora d'Economia de la Innovació i del Valor Públic a la University College London (UCL) i una de les pensadores en innovació més importants del moment. És també directora fundadora de l'Institute for Innovation and Public Purpose (IIPP) i autora de The Entrepreneurial State: Debunking public vs. private sector myths i The Value of Everything: making and taking in the global economy i recentment ha estat nomenada presidenta del nou Consell sobre l'Economia de la Salut per a Tothom de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). El passat mes de desembre vam tenir la sort de poder comptar amb la seva participació en el darrer Consell General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona on ens va explicar una nova manera de fer front a la complexitat dels reptes actuals. La proposta de Mazzucato passa per emprar una nova metodologia treballant els projectes a través de missions, que és com es plantejarà el nou pla estratègic per a la regió metropolitana de Barcelona: el Compromís Metropolità 2030.
L'economista i professora Mariana Mazzucato. Foto: Tania Cristofari
'Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030' és el procés que s'ha llançat a la regió metropolitana de Barcelona per abordar col·lectivament els reptes urbans actuals amb visió a llarg termini. Com? Inspirant-se en el model d'innovació orientat a missions del qual ets la principal referència. Com a experta en el tema, ens pots explicar en què consisteix aquest enfocament?
No partim de zero, les missions comencen pels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que van des d'objectius molt genèrics (els 17 ODS) fins a objectius molt concrets (169), i el que fan les missions és crear l'espai intermedi entre uns i altres. Si fixem objectius molt clars com, per exemple, treure el plàstic dels oceans o tenir una ciutat neutral en emissions de carboni, podem dir si l'hem assolit o no. La clau és, a més, tenir tants actors implicats com sigui possible i allunyar-se de la idea de fer una llista per sectors o tipus d'empresa. Cada objectiu necessita la implicació, interacció i col·laboració de diferents actors públics, privats, la ciutadania, universitats, etc.
Les ciutats són territoris amb problemes molt concrets: com anar del punt A al punt B, el tema de l'habitatge, el transport o la mobilitat futura. El que cal és canviar la manera en què està tot emmarcat i com ho abordem, és a dir, allunyar-nos d'una visió sectorial com ara 'habitatge' o 'mobilitat', tenir una visió més àmplia i plantejar-nos, per exemple, com convivim tots plegats? Com treballem? Què és una plaça pública? Que sigui un espai per caminar no vol dir que sigui públic.
Són problemes molt concrets que tenen com a base els drets humans, és a dir, el dret a tenir un sostre o anar a treballar o a l'escola. Es poden reformular d'una manera participativa com ha fet molt bé Barcelona, que ha sigut capaç de reinventar l'estat del benestar. Però els drets humans requereixen estructura, una infraestructura social i física. Barcelona ho té molt fàcil perquè és una ciutat propera i compta amb la col·laboració que cal a totes les missions que es basa en fer que el compromís ciutadà sigui autèntic. El problema és que si no hi ha lideratge, no funciona.
La teva enorme tasca, així com la de l'Institute for Innovation and Public Purpose que has fundat i dirigit, i que t'ha fet guanyar nombrosos premis i reconeixements, posa un gran focus en el paper emprenedor de l'Estat i en la manera com esdevé promotor essencial de la innovació. Però avui les ciutats es consideren els espais d'innovació més importants, des d'una perspectiva més “de baix a dalt”. En quin moment coincideixen l'estat emprenedor i la metròpoli innovadora?
Bé, es troben des del començament mateix perquè l'estat emprenedor per definició no és el gran estat amb aquella visió de dalt a baix, l'estat dictador. És un estat descentralitzat amb tota mena d'institucions públiques que, conjuntament amb institucions privades i cada cop més institucions de tercer nivell, estan cocreant els mercats. El problema és que si no tenim un marc, una definició de l'estat que vagi més enllà del que reconstrueix les peces quan hi ha problemes, aleshores és molt difícil activar l'estat emprenedor. De manera que, ja sigui a nivell nacional, regional o de ciutat, la pregunta real que es planteja és, quina és la funció del sector públic?
Tenim una visió molt avorrida i estreta del sector públic. Hi ha qui pensa que està per arreglar qüestions de l'àmbit privat que van malament, ja sigui nacionalment o local. Però el que és interessant és que inversions com internet o el GPS les va fer l'estat per resoldre un problema. Per tant, les ciutats són un lloc fantàstic per experimentar amb aquests papers diferents de l'estat com un laboratori, no només un estat que arregla mercats sinó un estat proactiu, que mira allò que cal resoldre i aporta tots els actors possibles per codissenyar la manera en què emmarquem una dificultat i com l'abordem. Però sense el lideratge del sector públic no es pot fer, ho sabem per experiències del passat com la revolució de les tecnologies o la revolució verda. Si no tens una bona definició del sector públic la col·laboració públic-privada no funciona.
Es pot aplicar això a la regió metropolitana de Barcelona?
I tant, és que ja s'està aplicant i és crucial fer servir Barcelona (i l'RMB) com un laboratori. El fet de tenir un llegat tan important d'un programa progressista que realment posa a la gent, a la ciutadania, en el centre de les polítiques, crec que fa que sigui encara més interessant. Als Estats Units, on hi ha hagut tants problemes a nivell federal com nacional, les ciutats lideren —i els estats també—. Nova York ha estat líder en temes climàtics i també en qüestions de fons públics. Crec que les metròpolis tenen cada vegada més un paper experimental i de lideratge que de vegades falta a nivell nacional.
Ara que tothom parla de fons europeus, com NextGeneration EU, quina relació té aquest enfocament orientat a la missió amb les polítiques de la Unió Europea i quin paper tindrà en els seus programes de finançament?
En primer lloc, hem d'estar molt contents que, per primera vegada en molt de temps, tenim fons de recuperació a Europa que ja no tenen a veure amb l'austeritat, com ho van ser després de la crisi financera, sinó que estan relacionats amb la inversió. Són programes de recuperació de la covid-19 per invertir, principalment, en dos àmbits: digitalització i canvi climàtic. Ara bé, cal que les administracions públiques de tots els estats membres tinguin un pla en aquestes àrees però també que puguin gestionar-ho tot sense haver de recórrer a empreses de consulting.
Penso que l'obstacle més important que teníem i que tenim a Europa és el fet que hi ha diferents fons, alguns gestionats directament com Horizone Europe, Digital Europe, Connecting Europe Facility, i d'altres de gestió compartida amb els estats membres que també inclouen aquesta recuperació de la covid-19, així com fons estructurals i fons agrícoles. Jo crec que les missions —que m'ha encantat poder escriure per Europa i que s'han convertit en un instrument legal—, s'han de posar a la part de dalt de tot per crear cohesió i alineació entre aquests diferents fons europeus perquè sinó és una oportunitat perduda. Estarem anant tots i totes en direccions diferents, dispersos, i no crearem un canvi estructural que realment sigui transformador per Europa. A la Xina tenen un problema urgentíssim amb la contaminació i allà sí que han alineat el seu sistema invertint 1,7 trilions de dòlars en diferents innovacions tecnològiques i socials per fer aquesta transició i alguns països d'Europa els ajuden a fer-ho! Dinamarca és el seu proveïdor número u de serveis verds digitals sofisticats tecnològicament.
El que cal a Europa és alineació entre estratègies per poder ser un node d'innovació, aprendre els uns dels altres, i poder posar la ciutadania en el centre d'aquest canvi.
Finalment, formes part d'un selecte grup de dones economistes que s'estan obrint camí en aquesta disciplina tan masculinitzada i poc amiga de l'heterodòxia. Tu mateixa has estat nomenada una dels vint-i-cinc líders que configuren el futur del capitalisme per la revista WIRED. Podem esmentar les teves companyes Carlota Perez, Kate Raworth, Hilary Cottam o Stephanie Kelton, que estan fent grans contribucions a qüestions clau com la innovació, la sostenibilitat, l'estat del benestar o les finances públiques. Aconseguiràs, finalment, obrir una bretxa en el pensament econòmic monolític dominant?
El problema de l'economia no és degut només a la manca de dones, sinó a que s'assumeix equivocadament com funciona l'economia. Els mercats són resultats de com els governem, com governem el sector públic, el sector privat i les relacions entre l'un i l'altre. Crec que el que les dones poden aportar és que sovint —i en la història ho hem vist durant molt de temps— hem estat al centre de la cura, de la família, de la gent gran, dels veïns i veïnes. Podem transformar Europa perquè sigui líder en innovació i fer servir aquest moment de la pandèmia per posar la cura, l'atenció, en el centre. Com tenim cura del planeta, com tenim cura els uns dels altres al carrer, com fem que l'assistència estigui en el centre del sistema sanitari i aconseguim que no només la gent aplaudeixi als sanitaris i sanitàries, sinó tenir cura d'ells i elles fent que tinguin bons sous. En definitiva, les dones poden fer que hi hagi un creixement inclusiu.