Entrevista a Joan García del Muro
Autor del llibre 'Good Bye, veritat'
- 22-02-2019
- Actualitat del PEMB
- 140 Lectures
El filòsof i professor a la URL, Joan Garcia del Muro, tracta en el seu llibre 'Good Bye veritat' del concepte de postveritat que descriu la situació en la qual, a l'hora de crear l'opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció o les creences personals. Aprofitant que Joan García del Muro ens ha acompanyat en la darrera sessió del racó de #Repensar “Ens agrada que ens menteixin? Veure el món a través dels algoritmes”, li hem fet algunes preguntes.
Fotografia de Jaume Barrull Castellví. Podeu seguir-lo a @jaume_barrull
Com hem arribat fins aquí? Quin creus que ha estat el detonant de la postveritat?
Quan, a l'acabament de la Segona Guerra Mundial, es van fer públiques les imatges terribles dels camps d'extermini nazis, el món va sofrir un sotrac d'espant. Les pitjors expectatives havien quedat àmpliament superades per una realitat que, de tan monstruosa, era inimaginable. Un dels àmbits en els quals la constatació de l'horror va tenir un efecte més fulminant va ser el de la filosofia. Els grans pensadors del moment havien estat en les seves coses, atrafegats en la tasca descomunal de construir un món conforme als ideals de la raó i la irrupció brutal de la realitat els va enxampar amb el peu canviat. Amb alguna escassíssima excepció, no van saber pas reaccionar a una topada tan descomunal. Com si restessin en estat de xoc.
Hem avançat en alguna cosa?
De fet, sembla que, des d'aleshores, la filosofia encara no ha tornat a aixecar el cap. La primera meitat del segle XX havia estat filosòficament molt fecunda, amb tota una colla de pensadors extraordinaris. A partir de l'acabament de la guerra, es fa difícil trobar alguna figura de pes. És fàcilment comprovable: qui fullegi una història de la filosofia contemporània podrà constatar la diferència abismal entre les dos meitats del segle. La primera, atapeïda i borbollejant , la segona, un desert o, com a molt, una sèrie d'autors de segona o tercera filera que les circumstàncies han enlairat a primera plana.
A què es pot atribuir aquest desconcert de la filosofia?
Contra l'optimisme possiblement exagerat d'il·lustrats, racionalistes i cientistes, bona part dels filòsofs de la segona meitat del segle XX mostren una pèrdua de confiança en la raó que els porta a defensar una sorprenent actitud d'humilitat intel·lectual que adquireix la forma de «pensament feble» (Vattimo), «pensament cansat» (Bataille), «deconstrucció de qualsevol discurs» (Derrida), «abdicació de qualsevol metanarrativa» (Lyotard). En comptes de la recerca de la veritat i l'afany globalitzador, ells proposen modèstia epistemològica: cal assumir que qualsevol suposada veritat és només, una interpretació més, tan parcial, contingent, fugaç i subjectiva com ho son la resta. La raó ja no encisa gairebé ningú.
Podríem considerar-ho un darrer llegat del nacionalsocialisme alemany. Un llegat tan imprevist com desconcertant. Per bé o per mal, en la mentalitat del nostre temps s'ha anat obrint pas, des del final de la Segona Guerra Mundial, una convicció cada cop més explicita que ens porta a identificar llibertat i afebliment de les certeses. Sembla com si renunciar a posicions fortes fos un requisit imprescindible per assolir una convivència pacífica. Veritat igual a dogmatisme, és a dir, a intolerància, a imposició per la força. És un convenciment d'aquells que la nostra generació considera indiscutibles. Per tal de garantir la llibertat el que cal és afeblir la pretensió de veritat. Al capdavall, hem estat capaços d'entendre –i d'assumir plenament- aquella mort de les certeses que Nietzsche anunciava. Tanmateix, la qüestió no era tan simple: aquest adéu a la veritat ha comportat alguns inconvenients imprevistos.
L'excés de poder (polític, mediàtic,...) permet tergiversar la veritat per tal d'aconseguir uns objectius determinats? Els polítics ho fan conscientment per influir en la resposta dels ciutadans? Obtenen els resultats que persegueixen?
A principis de març del 2014, quan tot just les seves tropes acabaven d'envair la península de Crimea, Vladímir Putin va aparèixer a la televisió russa i, amb un somriure d'orella a orella, va proclamar al món sencer que no hi havia soldats russos a Ucraïna. Tothom sabia que no era veritat, les xarxes socials feia dies que s'havien omplert de vídeos que mostraven escamots de l'exèrcit rus avançant per la península. En realitat era una declaració innecessària. Per què la va fer? El que més cridava l'atenció, en l'actitud de Putin, era la seva suficiència, com si ens estès enviant un missatge codificat: benvinguts al món de la postveritat, un món on els fets ja no importen. No té sentit ja que m'acuseu de mentir o d'estar amagant la veritat. No hi ha cap veritat objectiva a la qual sotmetre'm: jo fabrico la meva pròpia veritat. Benvinguts a l'univers del fets alternatius.
Donald Trump, per la seva banda, es vantava fa poc de ser el personatge que més cops havia protagonitzat la portada de la revista Time, amb «catorze o quinze aparicions». El cert és que hi ha aparegut només onze cops, una xifra molt inferior a les cinquanta-cinc vegades que hi va aparèixer Richard Nixon. Per què mentir en un assumpte tan poc transcendent i tan inútil com aquest? Quin sentit té, una mentida tan innocent, tan absurda i, a més a més, tan fàcilment desemmascarable? Probablement, com en el cas de Putin, el que posa de manifest és la idea que el discurs polític ha conquerit una autosuficiència que l'ha independitzat dels fets. Sorprenent, tot plegat. La veritat, una vegada desvinculada de la seva relació als fets, ha acabat vinculant-se a poder. Tant se val el nombre real de vegades que hagi sortit en la portada de la revista, l'únic que importa és el nombre de vegades que ell diu que hi va aparèixer.
Si veritat és allò que els “meus” diuen que és veritat, resulta que el criteri de veritat s'ha convertit en una assumpte tribal. El que feien Putin i Trump, en els exemples que he citat, potser era justament això: marcar territori, deixar clar que, com a líders de la tribu, els correspon a ells (i no pas als fets objectius o als esdeveniments reals) marcar el relat de la veritat.
Fins a quin punt, el biaix de la nostra percepció permet donar per bones notícies que no ho són? Volem creure que una informació és certa sense qüestionar-la? Per què?
En en món actual, marcat pel consumisme desaforat, sembla que les veritats són una més de les mercaderies que podem adquirir: veritat s'identifica amb «allò que vull que sigui veritat». Fa unes dècades aquesta confusió de la realitat amb la ficció hauria estat catalogada, gairebé, com a trastorn psicològic greu, però a hores d'ara sembla que les coses no funcionen així. És l'estrany resultat de la particular lectura -està clar que interessada- que hom fa, a hores d'ara del pragmatisme clàssic de John Dewey i William James. La veritat ha estat deslligada completament dels fets, separada d'ells. El criteri de veritat no depèn ja dels fets, sinó de la bondat o maldat del judici. I aquesta bondat es defineix en funció dels resultats positius de creure-la. És a dir: una creença és verdadera si és bona i és bona si satisfà un desig. Per tant, l'epistemologia depèn de l'ètica i l'ètica, per la seva banda, depèn del sentiment.
Podríem dir, doncs, que la veritat és relativa?
La veritat d'una creença, doncs, es defineix en funció de la seva efectivitat a l'hora de produir emocions agradables. La veritat, per això, es defineix, en realitat, en funció de l'interès. Veritat es allò que m'interessa que sigui veritat. Accepto tot allò que em fa sentir bé, tot allò que confirma les meves creences i intento construir-me un món on mai no topi amb informacions que m'interpel·lin, que posin en dubte el meus prejudicis.
Els ciutadans i, per extensió, la societat en general, ha perdut la capacitat d'exercir el pensament crític, de diferenciar la veritat de la mentida o engany?
Una de les coses que caracteritzen l'era de la postveritat és potser aquesta pèrdua de pensament crític o, més exactament, la conformitat amb aquesta pèrdua. Ja ens està bé, que ens enganyin, sempre que ho facin els “nostres”.
Al llarg de tota la història, sempre n'hi ha hagut de mentides. El tret distintiu, ara com ara, no està tan en el mentider, en l'emissor, com en el receptor: hem assumit que la veritat no existeix i, per tant, que tampoc no hi ha mentida. Hem assumit aquesta situació d'absència de veritat com una més de les circumstàncies de la política actual. Si no hi ha fets objectius, no hi ha manera de refutar el plantejament d'un adversari polític. No hi ha punts de referència per a la discussió. I no hi ha manera, tampoc, de trobar un criteri de demarcació entre, d'una banda, informació i, de l'altra, opinió, valoració i interpretació. Els fets es dissolen entre valoracions i interpretacions.
Qui construeix avui la veritat? És possible revertir aquesta situació? Com?
Una perspectiva diferent comporta, òbviament, uns fets alternatius. Creus que és veritat allò que diuen “els teus” i creus que no és veritat allò que diuen els altres. L'adéu a la veritat, doncs, que havia estat festejat com una exigència irrenunciable del progrés democràtic, pot girar-se contra la pròpia democràcia. A hores d'ara ho estem començant a veure. En diluir la noció de veritat, s'esvaeix, també, l'espai per a un diàleg significatiu, per a un pensament crític: sense punts de referència no hi pot haver ni control objectiu ni crítica intersubjectiva. La situació somniada per als protagonistes del totalitarisme de la postveritat.
Podries fer un pronòstic sobre cap a on anem o encara li queda recorregut a la postveritat?
Hahahaha! Un pronòstic! Amb prou feines aconsegueixo entendre el present... En l'àmbit anglosaxó, especialment als Estats Units on estan patint d'una manera més directa -i més grollera- les polítiques de la postveritat, s'està desenvolupant una interessantíssima polèmica periodística sobre la qüestió. Tractant-se d'un assumpte d'indubtables implicacions filosòfiques, estranya, però, que els filòsofs més influents no s'hi hagin implicat encara. És una absència clamorosa.
Sembla com si l'amenaça de la postveritat ens hagués agafat, a tots plegats, amb el peu canviat. Com si el desarmament intel·lectual al que es va sotmetre la filosofia després dels camps d'extermini, hagués deixat als filòsofs sense instruments per a construir una alternativa seriosa a aquest nou fenomen. Com si el pensament feble no tingués prou força per enfrontar-se a l'huracà de la postveritat.
Postveritat s'ha convertit en una paraula d'aquelles que se cita fins a la sacietat. No hi ha dia que no aparegui als mitjans de comunicació, sobre tot en editorials i articles d'opinió. Sempre en el mateix sentit: acusant algú de practicar-la, és a dir, de mentir o, més exactament, acusant-lo de desatendre els fets objectius i intentar manipular l'opinió pública suscitant emocions. I en molt bona part dels casos, aquestes acusacions són fonamentades. Això és el més greu. La postveritat es practica. Tanmateix, no s'hi reflexiona amb tota la pausa que caldria. Així, doncs, la postveritat es predica i es practica, però no s'hi pensa prou. I és, com deia al principi, perquè bona part d'aquells a qui, teòricament, correspondria dur a terme aquesta discussió han estat, en certa mesura, agents actius que han contribuït a crear les condicions de possibilitat per a l'adveniment de la postveritat.