Xarxes i sinergies culturals a l'RMB

Metrpoli Intelligent

Aquesta és una radiografia dels agents que en aquests moments porten a terme una activitat cultural destacada a les ciutats que conformen la regió metropolitana i que podrien ser susceptibles de formar part de sinèrgies i xarxes per impulsar la cultura a tota la zona i el flux d'usuaris en totes les direccions entre municipis i en relació amb la ciutat de Barcelona. Malgrat els desequilibris, diversitat i complexitat d'un territori de 5 milions d'habitants, existeixen infraestructures i iniciatives més o menys suficients per poder traçar un pla de cohesió cultural de tota l'àrea, sempre tenint en compte que és necessari capgirar la situació endèmica de manca de recursos econòmics i humans en el sector. S'assenyalen també les dinàmiques de connexió que ja existeixen entre agents culturals -com les xarxes museístiques, per exemple- que podrien ser un punt de partida i un model vàlid de coordinació i col·laboració de cara al futur. Els esdeveniments transversals i interdisciplinars i els centres que integrin la formació de creadors i la producció de projectes, com les anomenades Fàbriques de Creació, per exemple, són un tipus d'iniciativa a tenir en compte i aporten un caràcter participatiu i obert a l'activitat cultural. Amb la consciència que Barcelona mai deixarà de tenir un paper de lideratge en el conjunt de la regió, s'apunta també la necessitat d'una voluntat política ferma d'impuls a la cultura per part de la totalitat dels municipis que conformen la regió metropolitana.

Xarxes i sinergies culturals a l'RMB

Les grans ciutats generen tant forces centrífugues com centrípetes. Atrauen iniciatives i impulsos productius cap endins i a la vegada les poden arribar a expulsar. No obstant això, de la unió de les direccions contràries de les dues forces en pot sorgir un equilibri enriquidor i beneficiós tant pel que hi ha dins com a la corona externa de la ciutat. La regió metropolitana de Barcelona no té pocs reptes en aquest sentit de cara al futur. La cultura, malgrat les quatre dècades de democràcia, és un dels àmbits que més ha costat de construir i articular al llarg d'aquests anys, sobretot pel que fa al sector públic, en una zona que ha de donar servei a 5 milions d'habitants. En alguns casos va costar molt que s'acabessin i/o rehabilitessin i comencessin a funcionar nous equipaments com és el cas de les peripècies per arribar a tenir a punt el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) o el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). A més, la desorientació i incertesa en unes polítiques culturals que han depès massa dels canvis dels govern en totes les administracions públiques i la infradotació econòmica que pateix la cultura de manera endèmica han obstaculitzat que el teixit cultural de la zona s'hagi desplegat amb fluïdesa. Les reflexions i debats sobre la cultura cauen en terreny erm quan no existeixen polítiques culturals clares i decidides per part de cap administració.

L'articulació d'aquest teixit en una àrea densament poblada i gens homogènia -encara que ho pugui semblar en alguns moments, sobretot en el cas de les anomenades “ciutat dormitori”- no és fàcil però la situació no és per fer una anàlisi basada en el catastrofisme perquè poc a poc han anat sorgint iniciatives i moltes des de la mateixa societat civil, que són un èxit i que s'ha d'anar en compte que no es posi en perill la seva continuïtat. D'altra banda, malgrat alguns desequilibris, sobretot en proporció al nombre d'habitants que hi ha en algunes zones de la regió metropolitana de Barcelona, existeixen infraestructures més o menys suficients per poder traçar un pla de cohesió cultural de tota l'àrea. Evidentment, que calen nous equipaments i iniciatives en ciutats amb menys activitat cultural, però és urgent capgirar la situació de la manca de recursos econòmics i humans en el sector. Una anàlisi pormenoritzada de moltes de les infraestructures i iniciatives culturals de tot el territori metropolità, incloent Barcelona, que de segur contrastaria la hipòtesi de que part de l'activitat cultural funciona de manera precària i es sosté/ sobreviu gràcies al voluntarisme i sobresforç del seus agents i sobretot dels creadors.

D'altra banda, tampoc s'han d'abandonar ni deixar morir les xarxes i dinàmiques de connexió que ja existeixen a través de convenis estables i no només circumstancials que permetin la continuïtat dels projectes, tant en l'àmbit públic com en el privat. La visió a mitjà i llarg termini és fonamental, com s'ha demostrat en plans culturals de gran èxit i implantació en el territori com, per exemple, el pla de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Però el paper del sector públic en l'articulació d'aquestes sinèrgies ha de ser crucial. També seria imprescindible la necessitat d'augmentar els patrocinis privats però aquesta és una altra qüestió en un país amb poca tradició en aquest sentit i amb una mancança terrible com és l'absència d'una llei de mecenatge amb cara i ulls que necessitaria d'un estudi al marge.

Una iniciativa recent, precisament, es configura com un esdeveniment cultural amb voluntat metropolitana i intercomarcal que poc a poc es va consolidant. Es tracta del Festival Dansa Quinzena Metropolitana, en el qual participen deu municipis de la regió i que ja ha arribat a la seva quarta edició el 2021 i ja es prepara per a l'edició de l'any vinent. En la darrera convocatòria, que va tenir lloc del 5 al 21 de març, el festival es va celebrar a diversos espais de Badalona, Barcelona, Cornellà, el Prat, Esplugues, l'Hospitalet, Sant Cugat, Santa Coloma, Terrassa i Viladecans, amb una programació que incloïa 240 activitats al voltant de la dansa, amb espectacles per a tots els públics, així com conferències, tallers i cinema sobre dansa en línia, a través de la col·laboració amb el festival Choreoscope i la plataforma Filmin. Fins a quin punt aquest festival pot servir de model per a d'altres esdeveniments culturals semblants a nivell metropolità? I sobretot, una activitat com aquesta, contribueix a augmentar la mobilitat de l'usuari cultural entre ciutats -per exemple, des de Barcelona cap enfora- o simplement s'afegeix a l'oferta cultural de cada municipi, sense provocar un flux interurbà significatiu?

L'experiència del Festival Dansa Quinzena Metropolitana pot ser un bon laboratori per a experiències metropolitanes futures, que sempre necessitaran de la complicitat i voluntat expressa dels municipis implicats, raó per la qual és prioritari consolidar o alguns casos crear pràcticament des de zero les polítiques culturals locals, que en moltes ocasions depenen massa dels vaivens electorals i de la manca de voluntat política per a impulsar, la que acostuma a ser sempre la germaneta pobre de qualsevol pressupost públic: la cultura.

En aquest sentit, una altra experiència que pot arribar a ser una referència cultural conjunta a nivell metropolità és la celebració de la biennal d'art contemporani Manifesta 15 el 2024, que es va anunciar a finals de l'any 2020. La Manifesta 15 , que cada dos anys i des del 1996 té lloc en una ciutat europea diferent, tindrà com a seu Barcelona però també a deu subseus més de la regió metropolitana: Mataró, l'Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Badalona, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Cornellà de Llobregat, el Prat de Llobregat, Granollers i Santa Coloma de Gramenet. L'anunci que la biennal Manifesta 15 serà un esdeveniment descentralitzat i es desplegarà a través d'onze municipis. Aquesta ha estat segurament la decisió que més bona acollida ha tingut d'aquest anunci, que d'entrada no ha estat exempta de polèmica ni reticències per part d'alguns sectors artístics. Malgrat això, tant l'organització prèvia de l'esdeveniment com la seva execució final, l'experiència de la Manifesta 15 serà també un laboratori -en aquest cas a gran escala i amb ressò internacional- de com es poden arribar a configurar col·laboracions conjuntes a nivell metropolità.

Especificitats valuoses

Amb la consciència que Barcelona no deixarà mai de ser motor fonamental de tota l'activitat cultural de la regió metropolitana de Barcelona, és imprescindible ancorar els centres i esdeveniments consolidats que formen part de la idiosincràsia de cada lloc, tant a nivell local com comarcal. Només d'aquesta manera serà més fàcil crear xarxes i complicitats que acabin enriquint a tothom. L'especificitat i la heterogeneïtat no es poden deixar de banda perquè és precisament aquesta diversitat de propostes la que enriqueix la xarxa i sobretot la que evita repeticions que podrien afectar encara més la mobilitat de públic entre els diferents municipis metropolitans.

En aquest sentit, els museus i centres d'interpretació locals, per exemple, que conserven, estudien i difonen la història i el patrimoni de les ciutats incloses en la regió metropolitana de Barcelona, han de ser centrals en la configuració cultural del lloc però també han de tenir una visió panoràmica cap a les ciutats veïnes, sobretot en el cas de les capitals o co-capitals de comarca però també ser capaços d'atraure el públic de Barcelona. Un exemple de com pot irradiar un centre cultural de dins cap a enfora podria ser la Fundació Palau i Fabre de Caldes d'Estrac, que en aquest cas no està dedicada a un tema “local” sinó que se centra a la figura d'un personatge central en la cultura catalana com és el poeta Josep Palau i Fabre.

Hi ha d'altres casos interessants que il·lustren com des de museus locals, de vegades de petites dimensions i malauradament infradotats, aconsegueixen un interessant equilibri entre allò local -amb un interès concret de vetllar pel patrimoni de la ciutat- i allò més, diguem-ne, d'interès general. Sense perdre mai de vista la connexió amb l'entorn més pròxim, impulsen activitats que apel·len a un públic d'arreu i generen debats que no es queden en el context pròxim. Es tractaria d'un esquema basats en cercles concèntrics. Són institucions que fan un esforç molt important, cadascuna en la seva dimensió i context, per mantenir la imbricació en el teixit local. És el cas, per exemple, del Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès, el Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu, el Museu Abelló de Mollet, el Museu d'Art de Sabadell, el Museu de Granollers, el Museu Can Tinturé i el Museu de la Ceràmica La Rajoleta d'Esplugues, el Museu Palau Mercader de Cornellà, el Museu de Gavà, el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de Mataró (amb totes les seves extensions) o el Museu de Badalona.

En el cas de les comarques amb tradició de turisme intern com el Garraf, el Maresme o l'Alt Penedès, el flux del públic extern ja funciona de manera natural en moltes de les seves iniciatives culturals. Els Museus de Sitges, el Museu Thermalia de Caldes de Montbui o el Vinseum de Vilafranca del Penedès són exemples de l'equilibri entre el flux intern i extern de públic

En els cas dels museus s'ha d'anomenar l'esforç que fan les xarxes museístiques que van més enllà dels confins metropolitans i que també intenten compensar equilibris com la Xarxa de Museus d'Art de Catalunya, la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona o iniciatives com el Programa d'Arts Visuals, també de la Diputació, que conceptualitza i produeix exposicions d'art contemporani. Les sinèrgies que han generat aquestes xarxes, que insisteixo, necessitarien de més recursos per desplegar accions més contundents, es poden aprofitar per a accions conjuntes futures a nivell metropolità.  

De la mateixa manera hi ha esdeveniments culturals que també mantenen un excel·lent equilibri entre el seu arrelament a la tradició i col·lectius locals però també tenen vocació d'anar més enllà. Hi ha dos exemples de festivals dedicats a l'àmbit de la imatge, que malgrat tenir magnituds diferents, que il·lustren aquesta voluntat. D'una banda, a Granollers, el festival Panoràmic, que es defineix com un certamen dedicat al “cinema, la fotografia i més”, té, en canvi un tarannà multidisciplinar al voltant de la imatge fixa i la imatge en moviment, amb disciplines que van de la fotografia al cinema, el vídeo, la instal·lació i altres pràctiques visuals contemporànies i programa exposicions, projeccions, debats, tallers i conferències en diversos espais de Granollers, seu central de l'esdeveniment, però també inclou actes i exposicions a Barcelona. El Panoràmic arribarà a la tardor del 2021 a la seva cinquena edició.

Un altre certamen, amb una història i una dimensió més petita, dedicat a la imatge és el festival Lumínic, centrat bàsicament a la fotografia d'autor, i que té la seva seu a Sant Cugat del Vallès. En aquest cas, el certamen compta només amb dues edicions però en la darrera corresponent al 2021, ha portat tres de les seves exposicions a Barcelona. Tant el Panoràmic com el Lumínic, també tenen en comú comptar amb el suport organitzatiu de les corresponents administracions municipals però estan gestats i impulsats per equips de professionals en la matèria: l'escola Grisart en el cas del Panoràmic, i la plataforma Lumínic, pel que fa al Luminíc. Impulsats des de la perifèria de Barcelona, els dos festivals incorporen espais de la ciutat i d'aquesta manera amplifiquen la seva influència.

En l'àmbit dels espectacles i les arts escèniques, la regió metropolitana de Barcelona genera esdeveniments que també tenen una dimensió que va més enllà del context local. No podem deixar de banda autèntics fenòmens culturals, sobretot per mantenir-se llargament en el temps d'una manera digna. Un bon exemple és l'Associació Amics de l'Òpera de Sabadell,  que porta gairebé quatre dècades produint i programant espectacles d'òpera, més enllà de la potència indiscutible del Gran Teatre del Liceu. Al llarg de la seva història, aquesta associació ha realitzat més de 900 espectacles, que s'han representat no només a Sabadell, sinó a teatres d'arreu de Catalunya (nombrosos a la regió metropolitana), de l'Estat espanyol i fins i tot a nivell internacional. És un altre exemple d'iniciatives culturals sorgides a partir de l'empenta de la societat civil, amb l'ajut de les administracions i de patrocinis privats, que no poden quedar al marge en qualsevol planificació de polítiques culturals a mitjà i llarg termini.

En l'àmbit de la música i la dansa, no podem deixar d'esmentar iniciatives que ja tenen una trajectòria importantíssima com el Festival de Jazz de Terrassa, també amb 40 anys d'història; el Festival Internacional de Blues de Cerdanyola, que porta celebrant-se gairebé fa 30 anys; o el Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat , que arribarà a la seva 32ena edició el 2021. Més jove és, per exemple, el festival Dansòmetre  de Vilafranca del Penedès, que ha arribat a la seva quarta edició, i dedicat no només a l'exhibició d'espectacles de dansa, sinó també a la formació. Ni tampoc podem deixar de banda un dels esdeveniments culturals veterans de nivell internacional que genera una important mobilitat pel que fa als espectadors: el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que té lloc des del 1968 a Sitges. 

Transversalitats

La transversalitat i el trencament de disciplines en matèria cultural forma part ja intrínseca de les pràctiques creatives contemporànies i aquest és un aspecte que no es pot obviar actualment. Un bon i pioner exemple d'aquesta manera de fer és el Festival Terrassa de Noves Tendències , dedicat als nous llenguatges artístics i que ja té gairebé vint anys d'existència. El festival es defineix a partir de mots com “provocació, incomoditat, experimentació, diversió i, també, vulnerabilitat”. És ja un certamen consolidat que també ha engegat un programa d'acompanyament a artistes residents amb la finalitat de donar-los espai, temps, eines i mitjans per desenvolupar nous projectes de creació que es presenten en el marc del festival.

El suport a la producció i a la realització de projectes per als creadors unit a l'exhibició i difusió és un dels trets de les anomenades Fàbriques de Creació, un tipus d'infraestructura que ha tingut un desplegament important i exitós, per exemple, a Barcelona amb una xarxa d'espais impulsada des del mateix Ajuntament de la ciutat. Tenint en compte la gran quantitat d'arquitectura industrial en desús disponible a la regió metropolitana de Barcelona i amb la riquesa arquitectònica que suposa la conservació d'aquests edificis, les fàbriques de creació poden ser centres fonamentals per aglutinar bona part de l'activitat cultural de municipis, amb processos participatius, oberts a tota la ciutadania i que poden generar fluxos de mobilitat interessants entre les diverses ciutats.

Exemple de la vitalitat que aporten aquest tipus d'infraestructures és la Fàbrica d'Arts Roca Umbert de Granollers, espai absolutament interdisciplinari que aglutina espais per a les arts escèniques, sales d'exposició, espais per activitats diverses i tallers i residències. L'espai, de 20.000 metres quadrats i que va començar a destinar-se a usos culturals el 2002, acull empreses i entitats de tot tipus. Un altre model de fàbrica de creació molt vàlid per inspirar futurs projectes és L'Estruch de Sabadell, que dóna suport als creadors de dansa, teatre, circ imatge, arts visuals de tot Catalunya i de la resta de l'Estat i, fins i tot, internacionalment, amb una especial atenció a l'entorn de la creació artística emergent. Ja hi ha iniciatives, molt embrionàries encara, per crear noves infraestructures amb més o menys aquest model. A Ripollet un grup de ciutadans, per exemple, ha llençat la idea d'un futur centre d'art interdisciplinari que doni acollida a joves creadors. 

Un altre model de suport a l'exhibició i a la producció és el que, impulsat estratègicament des de l'administració municipal, ha portat a terme l'Hospitalet del Llobregat, amb el programa anomenat Districte Cultural. En una àmplia zona de la ciutat, s'ha donat suport a la instal·lació d'estudis d'artistes i creatius, locals d'assaig i de música en viu, galeries d'art, espais de producció audiovisual, estudis de disseny, arquitectura i publicitat, tallers de disseny de moda i de joies, etc. També s'han aprofitat espais industrials en desús i antics tallers dels barris. Tot aquesta infraestructura s'ha afegit al teixit cultural ja existent a la ciutat com el Museu de l'Hospitalet o el centre d'art Tecla Sala.

En tota aquesta panoràmica i en aquest retrat, per força esbiaixat, de la situació cultural a la regió metropolitana de Barcelona es fa evident que la voluntat política de les administracions locals en l'articulació d'un programa cultural coherent i amb perspectiva col·lectiva entre municipis de la zona és fonamental. Si a moltes ciutats encara no hi ha una programació cultural amb cara i ulls, serà molt complex crear una xarxa d'abast metropolità amb cara i ulls i que no es quedi com una experiència aïllada o com un programa pilot. També es necessària la bona disposició de Barcelona per generar col·laboracions conjuntes i descentralitzades. La feina que queda és ingent.

 Per saber-ne més pots trobar altres documents relacionats amb la metròpoli intel·ligent aquí, on també podràs consultar el paper original sencer d'aquest article.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra poltica de cookies, aqu. Si continues navegant ests acceptant-la.   
Poltica de cookies +