Urbanisme de transició, o com generar eines per encaixar amb la realitat
- Irene Navarro - Gabinet tècnic del PEMB
- Nel·la Saborit - Gabinet tècnic del PEMB
- 28-01-2019
- 245 Lectures
Moltes de les polítiques públiques que ara mateix es reivindiquen per part dels ciutadans i les ciutadanes a les gran àrees metropolitanes necessiten d'un encaix urbanístic per a fer-se efectives. Aquest encaix, però, esdevé poc factible amb una legislació urbanística creada entre els anys 70 i 80, sota principis fordistes i amb eines encarades a generar i gestionar l'expansió urbana principalment, i una llei del sòl poc modificada des de la seva aprovació pel règim franquista. Cal per tant, començar a plantejar noves eines per a una nova pràctica urbanística que respongui als nous contextos ambientals, socials i econòmics del territori.
Darrerament hi ha hagut processos urbanístics a la Regió Metropolitana de Barcelona: barri del REC, 22@, Pla Buits de Barcelona, plans de reforma urbana, illa de vianants de Gavà, Projecte Renovem els Barris, PDU Tres Xemeneies, entre molts d'altres, que han topat amb la realitat urbanística. Des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, i dins del marc de col·laboració amb l'Oficina Tècnica del nou Pla Director Urbanístic de l'AMB, ens hem trobat amb aquesta problemàtica, i la complicació que sovint suposa fer front a les necessitats reals de la metròpoli consolidada sota les eines i la legislació urbanística vigent. Aprofitant també el debat per la redacció de la nova Llei de Territori de Catalunya, és un bon moment per començar a treballar en generar les eines per un planejament o una nova pràctica urbanística que haurà d'incorporar aquestes noves maneres de fer de la societat, més canviants en temps més curts, amb altres urgències, amb més mobilitat personal, amb més visió d'inclusió de tots els col·lectius (dones, infants, ètnies) i que permeti la resiliència de les ciutats enfront a crisis climàtiques i econòmiques, i tot en un territori altament consolidat, és a dir amb una manca de territori urbanitzable. Una pràctica urbanística que focalitzi molt més en les relacions entre les persones i l'espai, en la funcionalitat i la capacitat de càrrega, i els estàndards de qualitat de vida urbana, i molt menys en la concepció estètica o d'expansió dels espais urbanitzats.
En definitiva, caldrà crear un procediment urbanístic dinàmic, que reculli la necessitat de transformar el sòl sense partir de la base de la tabula rassa i la homogeneïtat dels territoris. Una nova manera de fer urbanisme creant un procés de diàleg entre els veïns i veïnes, el territori, l'administració i les seves necessitats: atracció de talent, adaptació al context del territori i a les seves singularitats, identitat... És a dir, generar un urbanisme on els recursos públics proporcionats per les administracions siguin una eina de participació ciutadana, no només de consulta, el disseny no sigui una imposició, sinó un servei per als ciutadans i ciutadanes, i on existeixin unes propostes dinàmiques que siguin motor de la sostenibilitat de les ciutats i els pobles.
En aquest article intentarem descriure algunes de les eines que s'han emprat per fer front a algunes d'aquestes necessitats o per superar els límits de pràctica urbana, i que podem considerar exemples a seguir per tal que la planificació territorial i urbanística esdevingui una eina útil per a la societat actual.
1.- FACTORS PER DEFINIR PARÀMETRES URBANÍSTICS
El reconeixement de la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic també des de les ciutats i des de l'urbanisme i l'edificació, sumat a la necessitat d'esdevenir metròpolis resilients, pròsperes i cohesionades -objectius que s'ha fixat el PEMB com a vertebradors del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona 2030-, porta a considerar la necessitat d'aplicació de criteris en aquest sentit, més enllà dels requisits mínims o estàndards convencionals, en els processos urbanístics i de construcció i rehabilitació.
Actualment ja es requereixen uns paràmetres mínims en l'edificació per tal, principalment, d'assolir uns estàndards d'eficiència energètica, però la sostenibilitat dels sistemes urbans i la lluita contra el canvi climàtic, van més enllà. Seattle, Berlin o Hèlsinki, son algunes de les ciutats que han incorporat un sistema de factors a l'hora de dur a terme desenvolupaments urbanístics, noves construccions i/o rehabilitacions integrals, que puntuen per exemple, la millora de la qualitat de verd urbà i la biodiversitat, la possibilitat d'infiltració d'aigua de pluja i control de l'escorrentia o la reducció de l'efecte d'illa de calor, generats amb el nou desenvolupament. És a dir, efectes derivats més enllà de l'edifici pròpiament.
Per exemple el Biotope Area Factor (BAF) de Berlín, actua de forma similar a com ho fan els paràmetres urbanístics que es fan servir en els desenvolupaments urbans, com ara l'índex d'ocupació o d'edificabilitat que regulen les dimensions del desenvolupament. El BAF determina la part proporcional de sòl destinat a vegetació o a d'altres funcions ecosistèmiques, contribuint a estandarditzar i concretar objectius ambientals tals com: la protecció i millora de la qualitat de l'aire, la protecció i desenvolupament de la funció d'infiltració del sòl en el cicle de l'aigua, la creació i millora d'espais d'hàbitat per la biodiversitat urbana i la millora de la qualitat de vida. El Green Factor Tool, testejat a Helsinki i amb criteris similars, es planteja per la seva banda com un paràmetre a incorporar als reglaments de zonificació o com a requeriment per l'atorgament de concessions o llicències en els processos de demanda de permisos de construcció, o en general en els processos urbanístics.
Aquesta aplicació de criteris podria, també, establir forquilles de mínims i màxims, amb un possible sistema de bonificacions per a incidir més en els requeriments i generar un benefici major per la col·lectivitat.
2.- REFORMAR L'ESPAI CONSOLIDAT
El pas del temps fa que alguns espais urbans perdin el sentit per al qual van ser concebuts en un principi, ja que els usos per als quals van ser dissenyats ja no s'adeqüen a les dinàmiques socials i econòmiques existents. Aquests espais són espais que necessiten d'una rehabilitació i reforma del teixit consolidat per a poder tornar a ser funcionals. Per tant, per fer d'aquesta reforma un procés dinàmic i no traumàtic per als ciutadans i ciutadanes, es pot seguir un procés que vagi des de la proposta fins al canvi estructurant, amb els següents passos: diàleg territori-administració, transformacions bàsiques immediates, urbanisme tàctic i, finalment, urbanisme estructurant (programació d'actuacions i reurbanització definitiva que consolidi els canvis funcionals dels teixits reformats).
Aquestes reformes interiors, però, cal fer-les compatibles amb la conservació del teixit tradicional i la identitat del territori, i reconvertint els usos, però sense caure en la desaparició total dels usos preexistents, ja que tal fet faria desaparèixer el teixit, com va fer el Pla Haussman o la reforma de Via Laietana.
Antagonistes en la manera de procedir als dos projectes anteriorment esmentats serien, la fase actual de desenvolupament del Pla 22@, la Illa de Vianants de Gavà o la reutilització i obertura al públic de la High Line de Nova York. Fets diferencials que trobem en aquests projectes són: la definició d'àmbits territorials d'actuació -des del micro (nivell parcel·la) fins al macro (nivell barri): fase final 22@-, la reforma o remodelació dels espais i la introducció de nous usos a partir de la transformació i jerarquització de l'espai viari. Un eix de vianants, un eix de transport públic o la introducció de carrils bici són eines vàlides per a introduir nous usos als voltants del eixos de mobilitat modificats, tant a la Illa de Vianants de Gavà com a la High Line de Nova York.
3.- DIVERSIFICACIÓ D'USOS. URBANISME EN 3D
Una altra manera de conservar transformant, com ja s'ha dit abans, és la introducció de la mixtura d'usos als teixits urbans. Aquesta mixtura dels teixits, la complexitat de les societats, tant arrelada en l'urbanisme actual i tan denotada en l'urbanisme del s. XX, és una de les claus per a salvaguardar la resiliència dels territoris urbanitzats. Els ecosistemes més resilients, són sempre els més complexos, diu la biologia.
En aquest sentit, una de les eines que caldria regular en la pràctica urbanística seria la introducció de la mixtura d'usos. Per tant, a més a més de tractar cada territori com a un ecosistema singular i amb necessitats pròpies, caldria afegir a aquesta tasca d'urbanisme fi -de finura- totes les estructures urbanitzades a saber: vol, edificació, sòl i subsol. Això precisarà, per tant, la creació de noves figures urbanístiques creades per a la promoció de la complexitat a tots els elements de la urbanització. És a dir, figures que permetin, tenint en compte quines activitats són o no són compatibles, la mixtura d'usos a tots els nivells: edificació (superestructura), parcel·la (sòl), elements soterrats (subsol) i cobertes (vol).
Exemples d'aquesta introducció de mixtura d'usos en totes les parts urbanitzades d'un teixit les trobem ara mateix en la iniciativa privada: coworkings, aparcaments soterrats amb serveis... En projectes de mobilitat com les estacions multimodals, la creació de serveis per a bicicletes en estacions de tren, o l'encara no posada en marxa iniciativa estratègica Ciutats i Estacions d'FGC, que busca remodelar el concepte d'estació introduint nous usos i serveis per als ciutadans i ciutadanes a les seves estacions.
La creació d'aquestes eines, per la misticitat i l'urbanisme 3D, és un dels reptes més importants de l'urbanisme en els propers 30 anys.
4.- USOS DEL MENTRESTANT
Els temps entre l'afectació i l'execució de la planificació poden arribar a ser molt llargs, sobretot en promocions o polígons d'ordenació de gran extensió. Aquest desajust de temps provoca, tot sovint, buits urbans, solars tancats on durant anys no hi passa res, edificis “fantasma” pendents de rehabilitació o de ser tirats a terra per construir-ne de nous, etc. L'urbanisme cal que es plantegi la necessitat de poder fer quelcom en aquests buits mentre no succeeix allò que hi està previst. Una evidència és l'efecte negatiu que generen aquest tipus d'espais, en desús o abandonats (encara que sigui temporalment per estar amatents), que representen buits de vida, esdevenen rutes a evitar pels vianants, són dissuasius per empreses que s'hi voldrien instal·lar però que temen la manca de veïns i la possible mala imatge, etc. La demanda d'un canvi per resoldre aquesta necessitat apareix com a tal al Pacte “Cap a un nou Poblenou amb un 22@ més inclusiu i sostenible”, per exemple, on es demana un “impuls dels programes d'activació, bonificació i sanció d'espais en desús; de patrimoni ciutadà en la cessió d'espais municipals; i d'impuls de l'economia cooperativa, social i solidària al Poblenou”.
El Pla Buits de Barcelona, per exemple, anava en aquesta línia. L'objectiu va ser posar solars de propietat municipal o de propietat pública amb acord amb l'Ajuntament a disposició d'entitats i col·lectius amb un projecte social i/o veïnal, per tal que s'hi duguessin a terme projectes d'activació temporals, com ara horts urbans, espais verds, espais comunitaris, etc., d'una forma autogestionada per part dels col·lectius i amb un primer impuls de l'administració. I així, “mentrestant” aquells espais abans buits, passen a estar plens, s'hi fan activitats i generen continuïtat en la vida urbana. La fórmula es pot dur a terme també en espais tancats. Un exemple és el programa de dinamització de locals buits: baixos de protecció, de l'Ajuntament de Barcelona, per promoure les activitats comercials de proximitat en barris amb elevada pressió turística i risc de pèrdua d'aquest tipus de comerç, a la vegada que es fomenta l'emprenedoria per a persones en risc o vulnerables.
Caldria plantejar per tant, fórmules d'aquest tipus per activar temporalment i mentrestant “buits” sota diferents règims de propietat -no només aquells que son públics o de gestió pública- transformant aquests espais de llocs residuals a veritables oportunitats. La clau està en les determinacions jurídiques: drets i deures, obligacions i responsabilitats i, també, en aprendre a gestionar la temporalitat.
5.- ÀREES PILOT O ESPAIS D'EXEPCIONALITAT
El reconeixement de la complexitat i de la necessitat de donar solucions també complexes a les noves realitats implica la necessitat d'innovar, de reflexionar i plantejar estratègies diverses que caldrà analitzar i determinar la seva idoneïtat. Caldrà per tant habilitar àmbits per explorar noves maneres de fer, de rehabilitar i reciclar teixits urbans, diferents formes d'aplicar estàndards i noves eines de gestió per innovar en l'instrumental urbanístic. Actualment, el compliment estricte de la normativa i el marc legislatiu vigent no permeten la innovació, no donen marge a poder disposar d'espais on poder reflexionar i pensar en les noves estratègies que, des de totes les àrees, es podrien pensar i treballar per abordar la complexitat.
Com ja vam comentar a l'article sobre ciutats circulars, aplicar el concepte de circularitat al conjunt de la ciutat està portant a treballar sobre la idea que les ciutats esdevinguin laboratoris (urban labs o city labs) on experimentar i testejar, en aquest cas les solucions de la ciutat circular, directament sobre els teixits urbans. Per exemple, el districte de Buiksloterham (citat a l'article) es designa com a zona experimental (living lab) de forma oficial, amb la justificació què, només amb aquest estatus, es podrà assolir el caràcter general del barri com a lloc on es podran aplicar noves tecnologies i maneres de fer i aprendre de l'experiència. Aquesta designació es considera fonamental per “alliberar” a residents, propietaris i promotors d'algunes restriccions legals, que limiten l'ús de materials, tecnologies, formes de desenvolupar, etc. Altres accions importants considerades com a requisits necessaris en el Pla d'Acció son: desenvolupar un sistema inclusiu de governança i de gestió, crear noves estructures d'incentius i sistemes de finançament o disposar de la capacitat per recollir dades de sensors i diposar-les com a dades obertes. Accions encaminades en part a fer possible la innovació, però també a generar un sistema de control d'alguna manera, per a que la flexibilitat atorgada reverteixi en el barri.
Permetre l'existència d'espais i/o àrees pilot o d'excepcionalitat, pot esdevenir la fórmula per permetre la innovació. Àrees determinades on testejar maneres de fer diferents, i no només exclusivament sobre la pràctica urbanística, sinó també respecte la gestió transversal de la ciutat, la governança, etc. Incorporar com a manera de fer en la pràctica urbana el “learning by doing”, aprenent de l'experiència i escalant els resultats al conjunt de la metròpoli. Caldrà per tant establir uns marcs on això pugui succeir sense ser coartat, però amb totes les garanties legals pels agents implicats.
Aquests son només cinc exemples de necessitats diverses a les que l'urbanisme ha de fer front i per les que caldrà revisar les eines i els límits de la pràctica urbanística actual. L'urbanisme que ve, haurà de ser més flexible, adaptable i comprensible, més que planificar haurà de gestionar i escoltar la planificació sectorial, posant també les persones al centre, i sobretot caldrà que disposi de les eines per fer front a la complexitat. L'urbanisme no ho pot tot però juga un paper important en el desenvolupament de la metròpoli futura, que des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona reconeixem i seguirem.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.