Un salari mínim metropolità de 1.100 euros?
- David Rodríguez - Secretari tècnic del PEMB
- 27-03-2019
- 138 Lectures
Dies enrere ens vam assabentar de la tràgica mort d'Alan Krueger, catedràtic d'Economia a la Universitat de Princeton i un dels principals experts acadèmics en mercats de treball, en especial en l'efecte de la introducció o variació del salari mínim en una economia. El seu article més famós, en coautoria amb David Card, va ser publicat fa vint-i-cinc anys i va causar un gran impacte, tant per la metodologia utilitzada (que ha esdevingut una referència de metodologia a les ciències socials), com també per les repercussions de les seves conclusions. En aquest estudi, els autors van concloure que un augment del salari mínim no necessàriament comportava una reducció de l'ocupació, basant-se en l'experiència d'un increment del salari mínim a New Jersey i els efectes que va tenir sobre els treballadors de la restauració ràpida en ubicacions properes a la frontera amb Pennsylvania, Estat on el salari mínim no es va incrementar.
Tradicionalment, molts economistes, i no menys nombrosos policy makers, s'havien guiat per un model econòmic molt simple on es venia a dir que qualsevol salari per sobre del salari de mercat seria ineficient des d'un punt de vista econòmic, perquè hi hauria treballadors que es quedarien sense feina, al pensar-s'ho dos cops les empreses. Ja al llarg del temps aquesta idea havia estat qüestionada pel seu simplisme, en tant que és un resultat que es basa en una sèrie d'hipòtesis molt difícils d'assolir en el món real. Per exemple, aquest model suposa que no existeixen costos de transacció (és a dir, que fer i desfer contractes és de franc i immediat), que la informació amb que compten ambdues parts és completa, o que treballadors i empreses tenen el mateix poder de negociació. Si des d'un punt de vista teòric ja s'havia demostrat l'existència de situacions on un salari mínim no només no era ineficient sinó que podria millorar el benestar de la societat en el seu conjunt, faltava que una contribució pràctica reblés el clau, que és precisament allò que va fer el treball de Card i Krueger.
Aquest luctuós esdeveniment ha passat poc temps després d'un dels increments més importants que ha experimentat el salari mínim interprofessional (SMI) a l'Estat espanyol, que s'ha situat en els 900 euros bruts mensuals, equivalents a 12.600 euros anuals, un 22 % superior al SMI del 2018. Encara no tenim prou dades (i potser no les tindrem) per veure quin ha estat el veritable efecte de l'adopció del salari mínim sobre el mercat de treball i si aquest s'ha absorbit sense massa problemes per les empreses, o bé ha empès a aquestes a reduir el nombre de treballadors.
No obstant això, dona la sensació que aquest moviment ha tingut un impacte molt limitat en àrees urbanes com la de Barcelona, on, a la pràctica, són molt pocs els casos en què els salaris estaven per sota dels 900 euros bruts mensuals però on, per contra, el cost de la vida supera llargament els 1.000 euros mensuals. Recordem que en un estudi realitzat amb dades de fa quatre anys, quan el mercat immobiliari estava més asserenat, es va calcular que viure a Barcelona ciutat costava entre 1.174 i 1.674 euros, depenent del tipus d'unitat familiar. La xifra no experimentava massa variacions, com a molt d'una cinquantena d'euros mensuals, en el cas de ser un municipi de la resta de l'AMB.
Temps enrere es va promoure una iniciativa destinada a analitzar la idoneïtat d'un salari mínim de ciutat, de la qual ens vam fer ressò. El Consell Econòmic i Social de Barcelona va realitzar un estudi sobre aquest tema, que es va presentar l'estiu passat, i en el qual el PEMB va participar. Entre les conclusions, es va fer palesa la necessitat que aquest salari mínim no quedés confinat únicament a la ciutat de Barcelona i s'estengués com a mínim al conjunt de l'àrea metropolitana. Una altra conclusió és que un salari mínim d'aquestes característiques només pot venir de la mà d'un acord de concertació entre els agents econòmics i socials, ja que la capacitat legislativa per fer-lo possible a nivell subnacional és actualment inexistent. És en aquest context on el PEMB pot jugar un paper important de promotor d'acords per la seva composició i per l'àmbit territorial en el que operem.
És important que aquest debat no acabi en el calaix dels futuribles, especialment quan s'ha produït ja un important avenç en el SMI estatal, però cal no oblidar que el cost de la vida de Barcelona, com el de tota gran aglomeració urbana, és força superior al de la mitjana estatal, degut en especial, però no exclusivament, al factor habitatge. Altrament correm el risc de que fenòmens com persones amb una feina havent de dormir en trasters o “ruscos” acabin normalitzant-se, perquè amb els preus actuals ni tan sols els dona per compartir habitació.
Quin hauria de ser aquest salari metropolità? Des de fa un temps ha circulat la iniciativa de fixar-lo en 1.000 euros (14.000 euros anuals) i els sindicats tenen l'objectiu de què aquest sigui l'import mínim que figuri en tots els convenis en horitzó 2020. Potser, i a la vista de les dades del cost de la vida i de la seva evolució en els darrers anys, calgui plantejar-se si no hauríem de tendir més a un salari mínim de 1.100 euros, amb algunes excepcions (com el cas d'aprenents).
Òbviament aquesta mesura per ella sola no reduirà de manera dràstica els problemes derivats de la manca d'ingressos. Cal també habilitar mesures que facin efectiu que recursos bàsics com l'habitatge, l'energia o l'aigua tinguin igualment uns preus que reflecteixin la seva condició de necessitats bàsiques i no de mercaderies. Així mateix, tampoc solucionarà els problemes d'aquells qui no compten amb un lloc de treball, o que no poden disposar d'una feina a temps complet. En aquest darrer cas, la mirada ha d'anar a la renda bàsica universal, una eina encara incipient i de la que hauríem de parlar més abastament en una futura entrada.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.