Un nou gran projecte per a Barcelona
- Oriol Estela - Coordinador general del PEMB
- 20-07-2017
- 251 Lectures
A mesura que s'apropa la data de commemoració del 25è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona apareixen més i més veus recordant el valor de l'estratègia que es va articular per treure un profit durador d'aquell esdeveniment, alhora que reclamant un nou gran projecte que torni a donar un impuls de mig i llarg termini a la ciutat.
Si mirem més enrere, tant com fins a mitjans del segle XIX, trobarem un primer moment d'impuls de la ciutat fruit de la conjunció d'una nova articulació territorial i unes aspiracions col·lectives compartides. L'enderrocament de les muralles l'any 1854 obre la porta a crear una ciutat homologable a les principals ciutats del continent gràcies al Pla Cerdà (1860) i a l'annexió dels municipis del pla de Barcelona (1897, 1904 i 1921). La ciutat no només creixia, sinó que ho feia amb una planificació orientada a la millora de les condicions de vida dels seus habitants. I a més, s'obria la porta a mostrar-la internacionalment, com van permetre les exposicions universals (1888 i 1929) o com va tractar de capitalitzar la Sociedad de Atracción de Forasteros.
La negra i llarga nit del franquisme va estroncar el segon salt d'escala que venia preparant-se a la ciutat amb propostes com les del Pla Macià del anys 30. La possibilitat de nous impulsos va quedar doncs retinguda fins l'afortunada conjunció del Pla General Metropolità, l'arribada dels ajuntaments democràtics i la celebració dels JJOO que, com les exposicions universals, ens van atorgar l'admiració del món i la dosi d'autoestima necessària per acompanyar el canvi d'escala. Trencar una nova barrera, la que impedia la relació amb el mar, cosir el continu urbà amb actuacions com les rondes (el “carrer major metropolità” segons Pasqual Maragall) i connectar-se millor amb el món amb un port i un aeroport renovats preparaven el terreny per configurar el que avui coneixem com a Àrea Metropolitana de Barcelona.
Actualment, però, som conscients que aquesta escala ja està superada. En termes d'infraestructures, d'habitatge, d'activitat econòmica, fins i tot de lleure, l'escala rellevant és la més propera a allò que s'ha anomenat Regió Metropolitana de Barcelona. De la mateixa manera, els barris de Mataró, Sabadell, Terrassa o Granollers tenen les mateixes necessitats que els de Badalona, Sant Feliu, Montcada o la mateixa Barcelona. Cal, doncs, anar preparant el terreny per fer el salt a l'escala regió.
Fa un quart de segle, el I Pla Estratègic Econòmic i Social de Barcelona (1990-93) va ser un dels principals protagonistes a l'hora de vertebrar interessos i esforços per fer front als reptes compartits de la nominació olímpica i la gestió de la “ressaca” post-jocs. Ja el 1994, el II Pla i posteriorment el III Pla (1999) van vetllar per mantenir l'empenta aconseguida. Dues edicions més del pla estratègic, ara ja explícitament metropolità, es van impulsar el 2003 i el 2010.
Barcelona ha canviat molt en aquest temps, com també ho ha fet la planificació estratègica: cada cop menys planificació; cada cop més estratègia. I actualment l'Associació Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, hereva de tot aquest patrimoni de pensament i concertació acumulat durant gairebé 30 anys, es troba en procés de bastir una nova forma d'integrar i inspirar estratègies urbanes per a un territori metropolità que no es pot limitar en unes fronteres administratives.
L'essència, però, es manté: cal articular una nova escala territorial amb projectes concrets que donin forma a un gran projecte col·lectiu. Un projecte que avui ha de tenir necessàriament un eix central: la reducció de les desigualtats en l'àmbit metropolità de Barcelona.
Curiosament, la situació actual pot ser més semblant a la de fa 150 anys que no pas a la de fa 25: primers anys de la revolució industrial, ara digital; auge dels moviments obrers, ara ciutadans; preocupació pel futur del treball degut a la tecnificació, mentre que avui són els robots els que ens amoïnen o l'epidèmia de còlera a l'interior de la ciutat emmurallada, que avui podria correspondre's amb els efectes de l'aire irrespirable per la contaminació.
Així mateix, les noves muralles que cal trencar són les barreres administratives -i en alguns casos mentals- entre els municipis metropolitans de la ciutat real, alhora que cal acabar de teixir les connexions perimetrals i transversals que encara manquen per fer el nou salt d'escala que ens posi a l'alçada de les ciutats capdavanteres.
Cal tenir en compte, però, que avui en dia l' “admiració del món” que vam perseguir -i aconseguir- amb les exposicions universals o els JJ.OO ja no la capten les ciutats que millor s'exhibeixen, sinó les que fan apostes valentes en matèria de sostenibilitat i qualitat de vida: Copenhagen transformant radicalment la forma de moure's per la ciutat; Vancouver avançant cap al 100% d'abastiment en energies renovables; Hamburg generant habitatge de lloguer assequible; Toronto apostant per la sobirania alimentària; Berlin acollint i integrant milers de persones refugiades o Nova York adoptant un salari mínim decent.
Des de Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ens conjurem per treballar en la cerca d'aquest gran projecte col·lectiu propi confiant amb el suport i la implicació del conjunt de la societat civil i de la ciutadania mateixa, tenint molt clar que cal treballar amb visió global, mantenint un ferm compromís metropolità d'acció conjunta alhora que respectant la diversitat d'identitats locals que conformen la gran metròpoli barcelonina.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.