Aquest juliol ha estat el darrer en la relativament llarga vida del Bulevard Rosa del Passeig de Gràcia i el Pedralbes Centre. Tots dos establiments van ser emblemàtics d'una època de la ciutat. El primer fou, juntament amb el també desaparegut Vinçon, l'abanderat del canvi comercial a la Barcelona de finals dels setanta. El segon, inaugurat a les darreries dels vuitanta, fou l'exponent de la nova Barcelona postolímpica, fins al punt que va arribar a tenir una sèrie pròpia (que podeu mirar a TV3 a la carta). Aquestes desaparicions, juntament amb d'altres menys mediàtiques, són una constatació dels canvis que estan operant al món del comerç, una activitat que, no ho oblidem, és la principal generadora de llocs de treball.  Segons les darreres dades, prop d'un total de 287.000 persones tenen una ocupació vinculada a aquestes activitats al conjunt de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, o el que és el mateix, una de cada sis persones ocupades.

Quins motius n'expliquen el canvi? Pel que fa a les galeries comercials, es tracta d'un format que va tenir el seu moment de glòria durant la segona meitat del segle passat però que la climatologia barcelonina i el format de negoci han anat conduint a la marginalitat. En el cas de les botigues emblemàtiques que han anat abaixant la persiana durant els darrers anys (des de l'esmentat Vinçon fins al Colmado Quílez), les causes són més complexes. En alguns casos ha estat el fort increment del lloguer que va representar la finalització dels contractes de renda antiga a finals del 2014. En d'altres, la feble demanda, combinada amb una localització prime del local que el feia llaminer per a grans multinacionals.

Està el model comercial en liquidació o bé es tracta de les conseqüències del cicle de vida que té tot negoci? És evident que el sector comercial experimentarà importants canvis en els pròxims anys com a conseqüència dels canvis d'hàbits de consum, però sobretot a causa de la consolidació del comerç electrònic com a canal de venda, que l'any 2017 va facturar ja 30.000 milions d'euros al conjunt de l'Estat espanyol, segons dades de la CMMC.

No obstant això, molt probablement els grans canvis no passin als eixos comercials, sinó a la seva perifèria i, en especial, als centres comercials periurbans. Aquests, que encara no fa un parell de dècades encarnaven el futur del sector, ja fa un temps que han entrat en una situació d'incertesa, com a conseqüència del declivi dels hipermercats i dels cinemes multisales, que havien estat els seus motors de creixement. Aquesta situació no és inèdita ni exclusiva de casa nostra, sinó que segueix l'estela del que des de fa anys està passant als Estats Units, on nombrosos malls han esdevingut estructures fantasmes i amb causes no massa llunyanes a les apuntades més amunt. 

A més, en aquest cas ja veiem que hi ha conseqüències que no només transcendeixen al comerç, sinó que afecten l'urbanisme i la vida ciutadana. Com molt bé s'apunta, els malls foren també lloc de trobada per a nombroses generacions, el tercer espai ideal per a molts entorns suburbans on l'urbanisme no n'havia previst. Disposarem d'espais de trobada alternatius prou atractius per cobrir aquest buit? Podem transformar aquest risc en una oportunitat per dissenyar un nou model urbà de baixa densitat més inclusiu i sostenible? Pot ser aquest canvi un revulsiu per als eixos comercials dels centres dels municipis de l'àrea metropolitana?

El model comercial urbà s'enfronta potser a la gran oportunitat que no havia tingut en dècades. Amb el rejoveniment dels centres urbans, poblats per generacions que han optat per viure a la ciutat i deslligar-se de l'automòbil privat, es disposa d'una demanda més captiva que la d'una generació enrere, malgrat la puixança del comerç electrònic. La clau de la supervivència, o de l'èxit, raurà en saber oferir a aquestes generacions allò que demanden i que no poden trobar en les mateixes condicions per canals alternatius.  De fet, han estat les grans cadenes i les grans empreses les que ho han entès, traslladant part de la seva activitat dels centres periurbans al centre de les ciutats.

I, en referència a aquestes darreres, potser no caldria tenir tanta por a la macdonalització dels eixos barcelonins. De fet, el percentatge de botigues pertanyents a grans cadenes només arriba al 4% als principals eixos comercials de Barcelona ciutat. I també cal tenir en compte que algunes de les botigues que es troben als principals eixos, tant els d'aquí com els d'altres ciutats d'arreu del món, duen el segell made in Barcelona. El repte que ens podríem plantejar és com ser capaços de generar-ne uns quants més.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

• Participa o segueix el debat

  1 comentari:

  Maria - 26/09/2018 a les 10:26:03.

  Eixos comercials metropolitans

  Potser el quid de la qüestió també serà el repartiment equilibrat d'aquestes grans cadenes, generadores o consolidadores d'eixos comercials urbans, pels municipis de tota l'àrea metropolitana, segons agregacions reals en "zones" o "àmbits". I per això cal un planejament urbanístic clar i compartit per tots que estableixi una estructura metropolitana multicèntrica, amb alguns eixos especialitzats i altres generalistes, i amb una xarxa de transport multinodal. Però clar, fàcil no és ni ho serà si seguim tenint regnes de taifes.

  Deixa el teu comentari:

  Nom autor

  E-mail

  Títol del comentari

  El teu comentari

  Notificar-me noves contribucions a aquest debat Sí No

  Avís legal

  Enviar