Ser o no ser... metropolitans?
- Lluïsa Guàrdia - Relacions institucionals del PEMB
- 26-06-2019
- 122 Lectures
Els debats sobre cultura sempre són interessants. Més encara si es donen en el marc de l'aniversari d'un centre d'estudis comarcals com el del Baix Llobregat - CECBLL que celebra 45 anys de treball per promocionar la comarca i contribuir a cohesionar-la a través de la cultura, el coneixement i la defensa del patrimoni.
En el primer acte commemoratiu, el CCBLL va convidar el director del màster en Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona, Lluís Bonet, a parlar de la cultura com a eina de cohesió social. En la seva intervenció, Bonet va recordar un fet que -per obvi - sovint oblidem: “La cultura és un element inherent als éssers humans i a les comunitats a què aquests pertanyen”. És gràcies a la interacció individu-col·lectivitat que s'aconsegueix crear el sentiment de pertinença i cohesió necessari per créixer plegats.
La dimensió intrínsecament social de la cultura, però, no només genera sentiment de pertinença sinó que va molt més enllà. Afavoreix la creació de valors a través de les experiències compartides. D'aquesta manera, cohesiona les societats i enforteix l'autoestima col·lectiva, creant una identitat pròpia que la diferencia d'altres i les empeny a treballar per un bé comú. Aquesta és – o hauria de ser – la base de tota societat.
Malauradament, passar del sentiment de pertinença a la creació d'una identitat compartida sembla més fàcil del que en realitat és. Podem sentir-nos molt arrelats al territori en què vivim (barri, poble o ciutat) però resulta difícil generar aquesta pertinença amb un territori tan ampli i abstracte com el metropolità, amb el qual costa de generar vincles emocionals. Si bé és cert que l'execució de projectes supramunicipals o l'augment de la mobilitat per l'àrea metropolitana ha afavorit la interrelació entre els ciutadans i la sensació de pertànyer a una comunitat que ultrapassa els límits del nostre municipi, amb això no n'hi ha prou.
Conscient de la necessitat de reflexionar sobre identitat metropolitana, el PEMB va dedicar-li fa ja algun temps el cicle de #LaMetro “Barri, municipi o metròpoli: qüestió d'identitat”. Un debat molt interessant que es va fer a diferents municipis (Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat i Sant Cugat del Vallès) però amb un resultat poc alentador. Es va evidenciar que encara no hi ha – o no hi havia aleshores - una identitat metropolitana prou sòlida.
Tot i la necessitat expressada per alguns municipis de construir aquesta identitat metropolitana que se sustenti en un relat comú, encara queden força qüestions a resoldre: quins són els límits “reals” de la metròpoli? què entenem per identitat metropolitana? significa el mateix per a tothom? què és el que s'ha de compartir i què s'ha de conservar en l'àmbit municipal? com es conformen les identitats territorials? com trobar l'equilibri entre identitat local i identitat metropolitana? com encaixar interessos, de vegades divergents, en favor d'un desenvolupament conjunt? com consensuar sense imposar uns trets identitaris metropolitans que permetin a tots els municipis sentir-se còmodes?...
En definitiva. Què falta per construir aquesta identitat compartida? És a dir, per sentir-nos (ser) metropolitans. Aquesta és la qüestió.
De tota manera, podem ser optimistes perquè cada vegada són més freqüents les veus que demanen encarar el futur amb mirada metropolitana. Així va quedar palès en el cicle que el PEMB va dedicar a la gentrificació, un dels fenòmens urbans amb forta repercussió metropolitana. En el cine-fòrum amb què va iniciar el cicle, la professora de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, Mariona Tomàs, va expressar aquesta necessitat mentre que en la segona sessió del cicle es va evidenciar l'ambivalència dels ciutadans metropolitans a l'hora d'expressar la seva procedència (amb quin territori s'identifiquen). La resposta encara no és: #sócmetropolità.
Potser ens convindria rellegir amb atenció l'Agenda 21 de la Cultura que el 2004 van aprovar un conjunt de països que posaven el focus del desenvolupament en la cultura i que supervisa la comissió de cultura de Ciudades y Gobiernos Locales Unidos (CGLU). Barcelona és una de les ciutats líders i el professor de la UOC, Jordi Pascual, n'assumeix la coordinació.
En el punt 29 de l'apartat de compromisos hi diu que les ciutats i governs locals que subscriuen l'Agenda 21 de la Cultura es comprometen a “promoure, sobretot, la coordinació entre les polítiques culturals dels governs locals que comparteixen un mateix territori, en un diàleg que doni valor a la identitat de cadascú, la seva contribució al conjunt i l'eficiència dels serveis posats a disposició de la ciutadania”.
Estem complint amb aquest compromís? Si el que s'ha fet fins ara no ha aconseguit, per diferents causes, crear aquesta identitat metropolitana no seria el moment d'afrontar-ho des de la transversalitat de l'àmbit cultural?
Així doncs, no sembla possible construir una metròpoli cohesionada sense aquest treball conjunt que se sustenti en un valors compartits que alhora convisquin amb altres de particulars (municipals). Arribar a un punt d'equilibri entre dimensió local i metropolitana no sempre és fàcil però si hi ha voluntat, tot és pot fer. Cal ser capaços de construir una manera de fer metropolitana o, fins i tot, de crear un model metropolità a semblança del de ciutat que ja ens resulta tan familiar. Potser només és qüestió de temps perquè de voluntat, no en falta.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.