Quin lloc ocupa la cultura en la nostra societat?

«La cultura és allò que ens queda quan tota la resta es trenca»
Eva Piquer, periodista i directora de la revista digital de cultura Catorze


Per sort o per desgràcia, la crisi sanitària i econòmica derivada de la covid19 ens ha obligat a reflexionar sobre algunes qüestions que, per diferents motius, s'havien aparcat sine die. Aquest és el cas del lloc que ocupa la cultura en la nostra societat que –com s'ha demostrat durant la pandèmia– incideix de forma directa en el benestar de les persones així com en el model social. Encara queda molt per fer però, un cop superada la crisi, s'han produït alguns fets que apunten a un canvi significatiu.

Alguns exemples d'aquest canvi són la creació, per part del Govern d'Espanya, d'un Ministeri (només) de Cultura amb un secretari d'Estat; l'elaboració de l'avantprojecte de Llei de Drets Culturals i l'assignació a cultura de l'1'7% del pressupost total de la Generalitat, o la celebració a la metròpoli de dos grans esdeveniments culturals d'àmbit internacional: la Biennal d'Art Contemporani Manifesta15 el 2024 i la trobada de ministres de cultura dels estats membres de la UNESCO, MONDIACULT, que es farà el 2025.

Quin lloc ocupa la cultura en la nostra societat?

Curiosament, quan parlem de cultura es dona certa ambigüitat perquè podem fer-ho des de perspectives diferents i, tal vegada, contraposades. Una, amb un enfocament econòmic, vinculat al sector cultural com a tal i al consum (% del sector sobre el PIB total, import d'inversions, nombre d'equipaments, índex d'audiència, etc). Una altra, amb una mirada social que se centra en les persones, en la comunitat i en la participació cultural que –com podem veure en el gràfic següent– se sustenta en quatre grans eixos (acció, pràctica, comunitat i governança) i necessita de mecanismes que l'articulin.

Equitat en politiques culturals

Font: L'equitat en polítiques culturals, Diputació de Barcelona.

 

La dimensió humana i social és precisament el punt de partida de l'avantprojecte de Llei de Drets Culturals que concreta els drets que es reconeixen a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya i les obligacions dels poders públics i la resta d'integrants del sistema cultural català per tal de garantir:

  • El dret a la identitat cultural com la lliure elecció i identificació amb una o diverses expressions culturals. 
  • El dret d'accés a la cultura que garanteix el dret a accedir lliurement i en condicions d'igualtat a la cultura. 
  • El dret a participar lliurement de la vida cultural que implica no només no ser discriminat sinó també el dret a participar en sistemes de governança i a contribuir al disseny de polítiques públiques culturals.
  • El dret a l'expressió, creació i difusió cultural, lliure i sense censura.
  • El dret a l'educació i la formació artística, dins l'educació reglada obligatòria, que permeti desenvolupar les habilitats creatives pròpies. 
  • Els drets laborals i econòmics de les persones que treballen al sector cultural de Catalunya, amb la voluntat de millorar-ne les condicions.

La importància de garantir la participació cultural ve de lluny perquè ja era present en l'article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i en l'article 15 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC, 1966). També és el factor en què vol incidir la missió de 'Vitalitat cultural' del Compromís Metropolità 2030 que planteja el següent repte, a partir del foment dels drets culturals: “El 2030 la participació de la població de la regió metropolitana de Barcelona en la vida cultural, en tota la seva diversitat, haurà augmentat un 10 %”.

Així doncs, si el plantejament és econòmic usarem les eines pròpies d'aquest àmbit (percentatges, mitjanes, taules, etc.), però si triem un enfocament social –que coincideix, com dèiem abans, amb el focus de la Llei de Drets Culturals– podem usar eines pròpies d'altres disciplines (la sociologia, l'antropologia o la psicologia) com la Piràmide de Maslow creada el 1943 per Abraham Maslow en el llibre A Theory of Human Motivation.

Encara que l'enfocament inicial de la piràmide és econòmic, també se sol usar en el camp de la psicologia ja que categoritza les necessitats humanes, de major a menor grau. Parteix de la idea que només es poden atendre les necessitats que estan en la part superior de la piràmide quan ja s'han satisfet totes les que es troben en els estadis inferiors.

La piràmide permet fer dues lectures. Una individual, en què cada persona assignarà a la cultura l'espai que considera més adient d'acord amb la importància que tingui entre les seves necessitats: prop de la base o de la part superior. Una altra col·lectiva –que és la que ens interessa ara– que concep la cultura com un ésser viu, amb una dinàmica pròpia, que creix i es retroalimenta gràcies a la interacció entre persones, comunitat i context.

La pregunta és: En quin estadi de la Piràmide de Maslow situem la cultura?

Piramide de Maslow

Font: A Theory of Human Motivation, d'Abraham Maslow


Ara intentem encaixar els aspectes de la cultura en què des de diferents àmbits i estaments s'està treballant amb els cinc estadis de la Piràmide de Maslow, amb el benentès que la classificació és del tot discutible i només serveix com a element de reflexió.

De fet, fins i tot podríem plantejar-nos altres opcions en la configuració d'aquesta piràmide. Les necessitats de seguretat i les socials podríem estar al mateix nivell? Quines tenen més rellevància? Quines són realment les necessitats bàsiques? Què entenem com a autorealització en l'àmbit cultural?

Correlacio piramide de Maslow

Seguint amb el plantejament de la piràmide de Maslow, a ningú se li escapa que el que més ens ha de preocupar (i ens preocupa) és donar resposta primer a les necessitats bàsiques i després a les necessitats d'autorealització però el més important és saber en quin punt ens trobem.

Diria que més a prop de la base del que voldríem ja que encara hi ha part de les necessitats bàsiques que no estan ben resoltes. Si no ho fem, no podrem assolir l'estadi de l'autorealització que –com a persones i com a societat– ens permetria avançar vers una societat més crítica i conscient en què es redueixin les desigualtats socials i territorials i es camini cap a un model social més just, equitatiu i sostenible com defensa el Compromís Metropolità 2030.

Fins no fa gaire, la punta de la piràmide estava reservada a un grup reduït de persones amb alt poder adquisitiu que podia accedir fàcilment a la cultura mentre que d'altres no hi tenien accés per raons econòmiques, geogràfiques, d'origen, religió, gènere, etc. Com a societat, però, no ens podem permetre aquest model mancat d'equitat, però afortunadament en les darreres dècades s'ha produït un canvi de paradigma. S'ha passat d'una concepció elitista i institucionalitzada de la cultura vinculada al consum a una visió més àmplia, diversa i plural, integradora, lligada a pràctiques, béns i experiència cultural.

En aquest sentit, l'Enquesta de Drets Culturals de Barcelona (2022), elaborada per l'Institut de Cultura de Barcelona, apunta algunes conclusions significatives com: l'accés a la cultura és més difícil en barris en renda baixa però això no implica que no hi tinguin interès; l'entorn familiar condiciona l'activitat cultural de les persones i l'exercici dels seus drets culturals; i s'evidencia la importància de la identitat de gènere i l'origen (migratori) en la vida cultural de les persones. També mostra que els joves tenen una concepció diferent de la cultura i que hi ha espais d'ús públic (places, parcs, platges, terrats, etc.) que fins ara no es consideraven com a espais culturals però que, de fet, actuen com a tals.

Any nou xines

Diferents participants portant elements del bestiari tradicional xinès
durant la celebració de l'Any Nou Xinès. Paula Jaume

Potser ha arribat el moment de reformular el què, com, quan, on i per què de la cultura?

Mentre no arribem a un consens, l'objectiu sembla clar: aconseguir que tothom tingui accés a la cultura, com defensa l'avantprojecte de Llei de Drets Culturals (en tràmit parlamentari) i anteriorment la Declaració dels Drets Humans del 1948 i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) del 1966 però ens preguntem: Com és que passats tants anys encara no s'ha assolit aquest objectiu?

La resposta és complexa però el que ara cal és seguir treballant en la base de la piràmide –sense oblidar-nos de la importància de la resta d'estadis–, ja que és aquí on es dona el marc conceptual, legal, econòmic i estructural necessaris perquè la cultura ocupi finalment el lloc que li pertoca.

Material de referència:

 

Consulta la resta d'articles de Lluïsa Guàrdia al blog del PEMB

 

 

Les opinions dels autors i les autores no representen necessriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Poltica de cookies