Polítiques d'acció comunitària, el present i el futur a la regió metropolitana

Metròpoli Cohesionada

El present text obre la reflexió entorn a la necessitat d'impulsar polítiques d'acció comunitària davant l'escenari actual i futur; per una banda, per l'impacte de la crisi socioeconòmica efecte de la COVID-19, i per una altra, per la incapacitat dels Estats, present i futura, en enfortir sistemes de redistribució i protecció social per fer front a les desigualtats. Si bé en termes generals, la comunitat ha estat viscuda en moltes ocasions com a un problema, o com un espai d' interlocució, contrast, o legitimació de polítiques públiques (sense negar excepcions creixents en els darrers temps), el moment present, i pensant també en el futur, necessita redefinir la seva relació amb l'administració per a que sigui un actiu en l'impuls de les respostes als reptes de la nostra regió metropolitana.
El text esmenta la necessitat d'un canvi institucional i una estratègia transversal, però també d'acotar reptes específics a cada territori, dotar-los de recursos, abordar-los de forma comunitària, i escalar respostes en clau regió metropolitana per garantir la seva efectivitat i viabilitat. Per altra banda se'ns remet a què aquest espai d'articulació i resposta, la comunitat, ja és una realitat materialitzada en respostes diverses a la nostra regió metropolitana.

Polítiques d'acció comunitària, el present i el futur a la regió metropolitana

Portàvem una dècada de recessió econòmica des de la crisi del 2008, amb les seves corresponents respostes macroeconòmiques fonamentades en formules d'austeritat, cal recordar que fallides, i va arribar una nova crisi, la de la COVID-19.

La conseqüència ha estat evident: l'increment de la pobresa i de les desigualtats, de manera clara al sud d'Europa, i, com no, també a la regió metropolitana de Barcelona; això si, amb clars biaixos selectius determinats pels processos de segregació urbana.

Avui, Europa no és la fabrica del món, i la capacitat dels Estats per recaptar fons sobre els moviments de capital i les inversions deslocalitzades és molt precària, per no dir una broma. I un Estat com l'espanyol, o la pròpia ciutat de Barcelona, han fet girar la seva economia amb excessiva centralitat del sector turístic. Un sector amb un futur incert davant una nova normalitat, amb vacunes o sense, el qual ha deixat a l'atur a milers de persones de forma directa o indirecta, també a la nostra àrea metropolitana.

En la situació actual, amb la feblesa dels Estats i l'increment de la pobresa, però, paradoxalment amb el creixement de les grans fortunes, sembla que la resposta d'Europa ha estat diferent a la de la crisi del 2008. Aquesta vegada sí tindrem endeutament públic per no fer caure l'economia; un miratge que ens fa pensar que tot això serà indefinit i que no tindrà conseqüències, però les tindrà. Els Estats hauran de pagar els seus deutes, i els països més rics pressionaran als més pobres per a què ho facin. I exigiran, i ja ho estan fent, reajustaments en els sistemes de protecció social, jubilació, mercat laboral, així com la reducció progressiva de l'esfera pública en un sistema de protecció social que ja és insuficient al sud d'Europa.

On trobar, doncs, les respostes per afrontar aquestes desigualtats? Com frenar l'impacte d'aquest tren que va abocat al precipici? Com salvar als que van dintre del tren, que són àmplies capes de la població en general, i ja no només les classes més febles i vulnerables?

Quina aposta podem fer en el present pensant en el futur que se'ns ve a sobre?

Necessitem d'altres polítiques més redistributives, més garantistes, d'uns mínims per a tota la població. Sembla que ara caminem cap allà, però necessitem també d'una relació diferent entre Estat i ciutadania, entre administracions i comunitat, perquè la precarietat i la desigualtat venen per quedar-se i la necessitat de combatre-les d'altres formes més efectives és imperant. Necessitem un Estat amb coneixement més proper, amb més flexibilitat i agilitat per a la intervenció i amb millor incidència, moltes coses que ara mateix per si sol, no té i no tindrà des del paradigma en què hem funcionar fins ara.

Des de la perspectiva que defensa aquest text, l'aposta en aquest nou escenari passa per enfortir allò que tenim ara i que tindrem més endavant, per donar un paper més clau en les polítiques socials i urbanes a un actor que durant molt de temps ha estat viscut més com un problema que com part de la solució, la comunitat. Necessitem enfortir la capacitat d'organitzar-se i de fer per part de la gent, apostar per la presa de consciencia respecte als drets, desplegar i impulsar polítiques d'acció comunitària en la nostra àrea metropolitana per fer front al que se'ns ve a sobre.

Sabem que l'individualisme i el consumisme estan guanyant la batalla aquí i al món. I la significació que li hem donat durant molt de temps als problemes socials també ha estat individualista i culpabilitzadora. Si no tens feina, és perquè no has estudiat prou, o no t'has esforçat prou, i si no pots pagar la hipoteca és perquè has viscut per sobre de les teves possibilitats. Però els problemes que tenim avui dia són conseqüència i efecte d'un sistema econòmic que posa l'acumulació de beneficis (per a uns pocs) per davant de la dignitat humana i el bé comú.

Aspirar, doncs, a construir una societat diferent també necessitarà avançar en formes de relació i de cooperació diferents entre la gent. Passar de la culpabilització individualitzadora a la interpretació de la suma dels problemes individuals com a problemes socials; problemes pels quals necessitem, avui i com a inversió de futur, l'articulació de respostes col·lectives; i això és apostar per les polítiques d'acció comunitària. No podem continuar pensant respostes en un escenari, i sota un paradigma d'activitat econòmica, que no existeix ni existirà (com a mínim en una dècada com apunten algunes veus més optimistes). El nou escenari necessitarà repensar sobretot la relació entre l'administració i la comunitat. La partida, doncs, per afrontar els reptes presents i futurs dels nostres barris i les nostres ciutats (la de fer front a les desigualtats, a la precarietat laboral i econòmica, a la de la bretxa digital, a la de l'equitat en l'accés a la cultura, a la de garantir les cures, la de la transició energètica, la d'erradicar la soledat no volguda de la gent gran o la de garantir una alimentació saludable a la població, entre d'altres) l'haurem de jugar amb les cartes que tenim aquí i ara, les de la comunitat i serveis públics; perquè l'actual miratge dels pressupostos extraordinaris serà això, un miratge, un camí de curt recorregut que donarà pas a més mercat i més precarització d'unes vides que ja eren molt precàries per a molta població (des de la crisi del 2008).

L'experiència també ens diu que aquesta articulació i aquesta relació entre administració i ciutadania no és ni serà fàcil, té i tindrà resistències per ambdues parts, però també és cert que ara ja és una realitat (amb experiències més o menys consolidades arreu del món i de la nostra regió metropolitana).

Comencem pel principi. Apuntem algunes idees i fem-nos algunes preguntes de com avançar des dels municipis i des de l'àrea metropolitana per promoure aquestes polítiques d'acció comunitària.

Quan parlem de comunitat a què ens referim?

Durant molt de temps les administracions públiques han parlat de la comunitat com quelcom aliè a elles mateixes, un ens extern amb qui relacionar-se, un actor el qual tenia un lideratge clar i reconegut que els podia permetre consultar, orientar o fins hi tot, i això també s'ha de dir, legitimar les polítiques que les institucions volien impulsar. En el millor dels casos es movien sota un pensament que els hi deia que en aquesta comunitat existia cohesió, identitat compartida com a valor positiu, cooperació, organització i capacitat d'acció. En el pitjor dels casos es sostenien algunes d'aquestes atribucions pensant o projectant que no hi havia res a fer perquè aquest ens anomenat comunitat és un problema, perquè és algú que sempre el tindrem en contra. En ambdós casos, sota aquest paradigma (-amb la seva corresponent cultura institucional i política-), amb prou sort les administracions es relacionaven amb poques persones o organitzacions (de vegades unipersonals), a les que se'ls hi atribuïa la veu o la representació del conjunt de la comunitat. Eren, doncs, relacions institucionals més fonamentades en la “veu” que en “l'acció”, aspiràvem més a què ens diguessin que no pas a que fessin. En definitiva, amb una capacitat d'innovació molt limitada en front als nous reptes socials, i això ho necessitem canviar.

Per avançar en un nou camí necessitem concebre i construir aquesta idea de comunitat com quelcom diferent. Com un objectiu a assolir, com un punt d'arribada diferent i no com un punt de partida, com una nova cultura de la coproducció entre administració i ciutadania, la qual projecta totes aquestes aspiracions en un espai d'interdependència que aspirem a que sigui una referència coneguda i reconeguda per tothom, i que ens permeti cooperar per afrontar els reptes socials d'aquest espai, que en ocasions serà el barri, en d'altres uns carrers, i en d'altres serà potser un conjunt de barris o un municipi. I en aquesta construcció compartida haurem de concebre que no només tindrem veïns i veïnes, sinó també serveis públics, persones que fan ús o transiten per aquell territori de forma quotidiana, agents econòmics i inclús persones i institucions amb responsabilitats sobre el mateix, amb qui ens relacionarem amb la voluntat de cooperar i de fer, més que de dir-nos què han de fer els uns i els altres.

Necessitem d'una altra mirada, doncs. Hem de trencar amb la idea errònia d'anar a buscar únicament a aquell que representa; necessitem anar a buscar a qui fa coses, a qui té projecte, però també a tota aquella gran majoria que no fa res, que no participa i que ni tan sols s'imagina podent-ho fer.

A aquesta comunitat, a la que no participa, on la trobem? Com hi arribem?

I és aquí on alguns municipis i administracions ja s'han formulat la pregunta i estan intentant donar respostaArribar a aquesta gent implica partir del principi de que la comunitat la tenim dins dels nostres serveis públics cada vegada que pugem la persiana, a les nostres escoles, als centres de salut, als serveis socials, als equipaments esportius, als casals de barri o centres cívics, als equipaments de proximitat, etc. Des d'aquests serveis i equipaments tenim una oportunitat única per generar dinàmiques que ens ajudin a generar aquest sentiment de pertinença compartit i a abordar aquestes tres intencionalitats de l'acció comunitària (donar resposta a necessitats, empoderar a la població i incloure als més febles) des de les relacions de cooperació (per les quals necessitarem generar vincle) promoure la confiança i valorar i confiar en la gent, propiciant que passin coses concretes que possibilitin això.

Qui treballarà, doncs, amb aquesta població amb aquests objectius? Des d'on? Com?

I aquí és on trobem un dels grans reptes, un canvi de mirada i cultura institucional que ha d'anar des de qui planifica les polítiques a qui t'atén a peu de finestreta o t'ajuda a tramitar una ajuda. Hi ha elements que tenen a veure amb assolir certa visió del repte, i veure al ciutadà no com un problema sinó com a un potencial recurs, i d'altres que tenen a veure amb habilitats relacionals per fer créixer i facilitar que aquestes persones amb qui treballem puguin anar creixent i acabar autoorganitzant-se per formar part de la solució al seu problema (sense eximir les administracions de les seves responsabilitats).

Promoure l'acció comunitària des dels serveis públics necessita, doncs, de pensar com aprofitem totes aquestes oportunitats de relació que ens possibiliten els nostres serveis públics. I aquí, en relació a aquesta estratègia, hem de començar a posar en joc les experiències d'èxit que s'estan donant a l'àrea metropolitana, aprendre i intercanviar, no només entre institucions, sinó també entre persones i col·lectius de diferents barris i ciutats.

Per on comencem? Ho podem tot?

Encara que les polítiques d'acció comunitària les definim com a una resposta transversal, veient l'escenari social cap al que avancem, de més precarietat i de més dificultats, hauríem de prioritzar o fer una aposta pública concreta (aprofitant els recursos extraordinaris, si en tenim, d'aquest curt període en què s'acceptarà el dèficit públic) per enfortir determinades dimensions o fer front a determinats reptes, els quals no tenen perquè ser els mateixos arreu.

Els reptes que té i tindrà l'àrea metropolitana són molts (en la salut, en reduir la bretxa digital, en la millora de l'accés a una alimentació saludable, en les cures, en l'educació, en la transició energètica, en la lluita contra la pobresa energètica, etc.), i la forma d'abordar-los comunitàriament serà diversa i específica per a cada situació.

Necessitem, més enllà i en paral·lel al canvi de mirada i cultura institucional a tots els serveis públics i administracions, prioritzar temes a cada territori per articular estratègies conjuntes, entre diferents serveis, institucions i amb la comunitat. Necessitem acotar els problemes, però a la vegada dimensionar l'escala eficient de la resposta des dels projectes comunitaris que volem impulsar, i fer això necessitarà d'una mirada metropolitana.

Reptes com a la transició energètica o les cures o l'atenció a la dependència, per exemple, poden tenir un important recorregut des de la cooperació amb les xarxes comunitàries, com a resposta a les necessitats materials (energètiques, de cures, etc...) però també com a resposta a d'altres problemes com el de la desocupació, les baixes rendes, la manca de formació o experiència laboral en l'àmbit. El que no té cap sentit és que respostes d'aquest tipus busquin el seu territori d'acció únicament en l'escala barri o ciutat, i és aquí on tenim el repte de pensar aquestes respostes, les quals necessitaran d'inversió pública, des d'una escala territorial generadora d'un mínim de massa critica per a fer-les viables (des de l'articulació intermunicipal i metropolitana).

El nou marc de relació i la nova cultura ens ha de possibilitar fer un salt en l'acció, però també en la planificació i l'aposta eficient en la inversió pública. Hem de ser capaços de generar coneixement institucional útil i realista, és a dir, a partir de posar en diàleg el coneixement tècnic (i polític) i el coneixement ciutadà, per generar un canvi de consciència entre ambdues parts, per aprendre dels altres i decidir les actuacions des del nostre potencial real, no en base a pensar que nosaltres institució, o nosaltres veïns, som els que tenim la raó única i inequívoca. L'experiència ens diu que el que ens farà millorar i créixer, és a dir, ajustar millors respostes, serà problematitzar i construir des del diàleg i reconeixement d'ambdues visions.

L'administració pública, per a aquestes articulacions comunitàries per a reptes concrets, haurà de decidir també en què posa esforços. Haurà d'assumir que és responsabilitat pública construir i enfortir la comunitat, en un context en que impera l'individualisme, però en que apostem per l'enfortiment de l'organització ciutadana, dels usuaris dels nostres serveis com a primer pas. I això ho haurà de fer de molt diferent forma en cada territori i context. En uns llocs l'acompanyament per a possibilitar l'empoderament ciutadà serà clau, en d'altres la inversió pública per a salts metodològics o tecnològics que possibiliten satisfer necessitats serà el valor afegit, però el que sempre haurà de fomentar és garantir i promoure la inclusió de tothom en les iniciatives comunitàries (hem d'assumir que de partida no tothom és capaç ni de crear un grup de consum, ni una cooperativa, ni un grup d'ajuda mútua per a les cures dels infants, ... i si això no ho tenim present, la diversitat de punts de partida des del punt de vista de l'empoderament i l'autoorganització, correm el risc de fer de l'acció comunitària un procés d'elitització més que una eina de transformació).

Res del que s'està plantejant en aquest text és una idea inexplorada, ja en tenim experiències d'aquí i de fora que han treballat en aquesta lògica, i sabem i necessitem més que mai treballar d'aquesta manera i plantejar una estratègia metropolitana que pugui enfortir aquest tipus de processos (des de el compartir recursos, formació, visió, intercanviar experiències, re-orientar serveis de diferents municipis des de la complicitat amb d'altres i amb aquesta visió comunitària, etc.)

Iniciatives orientades a l'economia verda en territoris amb clara vulnerabilitat social i amb estratègia comunitària són una realitat a barris vulnerables dels Estats Units, però també són una realitat incipient al Baix Llobregat, o al Barcelonès, on des d'experiències agroecològiques s'està treballant amb col·lectius vulnerables en la producció i distribució d'aliments, i estan posant en relació a col·lectius més conscienciats i autorganitzats amb d'altres més vulnerables i de barris amb major precarietat.

Les estratègies d'articulació comunitària per detectar i evitar la soledat no volguda entre la gent gran i fer-la partícip i mantenir-la connectada amb el seu entorn, han anat molt més enllà del projecte Radars de la ciutat comtal i s'està desplegant en formats diversos a d'altres municipis de l'àrea metropolitana. Els projectes de base comunitària per fer front a la bretxa digital, són també una realitat, la qual s'articula amb participació i finançament públic en molts del nostres barris, al igual que també ho són les àgils respostes de cures i suport mutu aparegudes arrel del confinament que vam patir a les nostres ciutats amb la COVID-19; o la prescripció social portada a terme pels centres de salut, la qual planteja l'activitat comunitària desenvolupada per les entitats del barri com un actiu que pot fer reduir el consum de fàrmacs i millorar la salut física i mental; o les iniciatives contra la pobresa energètica a barris de la nostra àrea metropolitana impulsades amb la implicació veïnal des de les relacions entre iguals i la confiança entre veïns.

El potencial, doncs, de la regió metropolitana per articular i impulsar les polítiques d'acció comunitària és enorme, però per fer-ho haurem de pensar i aprendre junts des d'aquesta clau metropolitana, optimitzant tot aquest coneixement ciutadà i institucional, repensant com re-escalem iniciatives, com creem o enfortim comunitats, com definim una estratègia amb els nostres servidors públics per a incorporar aquesta nova mirada. Amb tot i això, sabem que l'acció comunitària és una de les poques eines que ens ajudaran a optimitzar el que tenim ara i en el futur, i que és una realitat possible que ja és realitat a la nostra regió metropolitana.

Per saber-ne més pots trobar altres documents relacionats amb la metròpoli cohesionada aquí, on també podràs consultar el paper original sencer d'aquest article.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +