Ni elèctric ni de combustió. La clau de la mobilitat futura és el canvi de repartiment modal, senyors! (tota la resta de persones ja ho saben)
El futur de la mobilitat, si la volem eficient i sostenible, és el de la democratització de totes les infraestructures i modes de transport
- Nel·la Saborit - Gabinet tècnic del PEMB
- Irene Navarro - Gabinet tècnic del PEMB
- 08-07-2020
- 173 Lectures
Si en comptes del transport de persones parlem del transport de mercaderies, seria molt estrany trobar debats públics o fòrums de discussió on es contraposés la idea de: què és més sostenible, un camió a mitja càrrega, elèctric, que realitza un viatge al dia o un camió completament carregat, de motor de combustió, que està en funcionament el màxim d'hores possible? No hi ha dubte, no? En termes de transport de persones, no hi ha res més ineficient que moure 1.300 kg de vehicle per desplaçar una persona de 70 kg i que, a més, està el 90% del temps aturat.
L'energia elèctrica produïda actualment a la Península Ibèrica no prové de fonts renovables en la seva totalitat. Les dades mostren que la producció del gairebé 40% de la energia elèctrica que es consumeix al sistema elèctric peninsular suposa un 20% de les emissions totals dels gasos d'efecte hivernacle de l'Estat Espanyol. Podem concloure doncs, que el transport electrificat també contamina, i que caldrà, per tant, afrontar la transició energètica de manera immediata si volem fer front a l'emergència climàtica.
Percentatge de la producció? segons font per a la cobertura de la demanda elèctrica peninsular per al 2018. Font: REE
Ara que es mobilitzaran tants recursos a través del Green New Deal Europeu o l'Agenda Verda Catalana, des del PEMB, i a través del procés Barcelona Demà per a la construcció de l'estratègia Compromís Metropolità 2030, apuntem l'oportunitat del moment per accelerar aquesta transició energètica.
Està clar que en termes de quin combustible és millor per als mitjans de transport, la resposta és l'elèctric. Sobretot si l'energia provingués d'energies renovables, donat que es reduiria el focus d'emissions a la ciutat, amb els efectes positius que a més tindria per a la nostra salut. No obstant, el debat sobre el futur de la mobilitat ha de defugir de la falsa discussió sobre si elèctric o de combustió. El futur de la mobilitat sostenible haurà de passar per la reducció del número de desplaçaments totals i per que aquests desplaçaments es realitzin de la manera més eficient i sostenible possible, ja que com a mínim fins que tota l'electricitat no es generi amb fonts renovables, la seva producció seguirà contribuint al canvi climàtic, encara que puguem reduir la contaminació a la ciutat. D'altra banda, altres aspectes com l'ocupació de l'espai públic per part dels vehicles, o l'increment de partícules per l'efecte del fregament roda-calçada o el desgast de les pastilles de frenada no millorarien, ens al contrari, amb una substitució del parc automobilístic cap a l'elèctric.
I quina és la manera d'assolir aquesta mobilitat futura?, doncs la democratització de l'accés als serveis i als desplaçaments. Democratització que passa per dos eixos fonamentals.
En primer lloc, és necessari limitar la necessitat de transport dels ciutadans i ciutadanes i dels béns de consum. Aquest repte a nivell metropolità s'abordarà en la futura estratègia metropolitana a través de la disminució de la mobilitat obligada i la minimització de la logística absurda, i potenciant entorns on es puguin trobar tots els serveis essencials per a la vida en un radi reduït i on els aliments i els béns de consum siguin de proximitat. A París ho anomenen la ciutat dels 15 minuts, ho conceptualitza aquí en Carlos Moreno i ho han anat descrivint des de fa anys l'urbanisme feminista o l'estudi sobre vitalitat de la ciutat dirigit per Carme Miralles. Una planificació urbana i laboral que també és fonamental per poder garantir la conciliació amb la vida i les cures, allò que anomenem la mobilitat no obligada o quotidiana.
Piràmide de la mobilitat sostenible. Font: barnabici.blogspot.com
En segon lloc hem de fer els desplaçaments el més sostenibles i eficients possible, i aquest sí que ja és un debat propi de la gestió del transport. Com? Aplicant la piràmide de la mobilitat i la infraestructura sostenible, aquella que prioritza el transport no motoritzat -vianants i ciclistes-, i el transport públic col·lectiu o compartit (sharing) vers el transport privat. Aquesta nova manera de planificar -no només els espais purament urbans, carrers i avingudes, sinó també les grans infraestructures viàries-, i de jerarquitzar els modes de transport fa que se'ns tingui en compte a tota la població.
I és en la democratització de l'espai i el transport on es troba la clau de volta de tot plegat. Ja que a l'ús massiu d'espai per part del vehicle privat motoritzat cal afegir-li el biaix en matèria de gènere, condició socioeconòmica, origen, edat i capacitats que es dona en l'ús d'aquest. Són les dones, les persones migrades, les persones amb capacitats diverses, amb mobilitat reduïda, els i les joves, les persones grans i els infants qui fan més ús de la mobilitat sostenible. És per això que caldrà forçar al col·lectiu (minoritari) que no en fa ús, els conductors de vehicles privats, a compartir el gran espai que utilitza amb la resta de ciutadans i ciutadanes. En aquesta direcció, ara és el moment en que cal posar sobre la taula el debat de la integració o reconversió de les vies d'alta capacitat de la regió metropolitana de Barcelona. Una reconversió que passa per la inclusió de l'autobús i de la bicicleta en aquestes infraestructures.
Anunci de General Electric en 1940 NY on es compara l'espai ocupat per un transport col·lectiu i l'espai ocupat per les mateixes persones en cas d'utilitzar un cotxe
Com ens succeirà en moltes de les transicions que tenim per endavant, no serà només la tecnologia la que les vehicularà. Evidentment els avanços en mobilitat elèctrica vinculats a l'increment de fonts renovables són i seran imprescindibles, però només quan hi sumem un canvi de paradigma social, de consum, d'ús de l'espai i de concepció de la ciutat i de la pròpia mobilitat, és quan podrem parlar de transició cap a la mobilitat sostenible del futur.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.