Llogar una habitació sent estudiant
Cursa a contrarellotge en un hub de coneixement sense habitatge assequible
- Luisa Fernanda Pinto Rodríguez - Gabinet tècnic del PEMB
- 17-09-2024
- 81 Lectures
Cada inici de curs Barcelona es converteix en una autèntica cursa a contrarellotge per a l'alumnat universitari que busca una habitació assequible en pisos compartits. La gran demanda d'allotjament, combinada amb la lenta regulació del lloguer de temporada i la desregulació total dels lloguers d'habitacions per part del Ministeri d'Habitatge i Agenda Urbana, complica encara més aquest escenari. A això s'hi afegeix la pressió de l'estudiantat internacional, que incrementa els preus i redueix l'oferta disponible per als locals.
Barcelona i la seva regió metropolitana no només són un pol d'atracció turístic, sinó també un centre educatiu i científic de gran envergadura. Catalunya acull fins a 50.000 estudiants cada any, repartits entre les diverses universitats públiques, centres de coneixement i centres tecnològics que es troben distribuïts en diferents municipis. Amb més de 15 universitats i més de 30 centres de recerca d'excel·lència, un dels objectius estratègics de la regió metropolitana per les properes dècades és consolidar-se com a hub internacional de coneixement i innovació. Un exemple d'aquest hub “en construcció” és el clúster biomèdic que Esplugues i L'Hospitalet del Llobregat impulsen conjuntament a través de quatre districtes d'innovació a la regió metropolitana.
Font: Elaboració pròpia a partir del Directori d'Unitats d'R+D+I a Catalunya (Generalitat de Catalunya, 2022);
Sistema d'informació PAE (Departament d'Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya, 2022);
i mapes d'equipaments de la Metròpoli Intel·ligent (Procés Barcelona Demà, 2021).
No obstant això, aquesta projecció de Barcelona com a pol de coneixement i formació universitària xoca amb una realitat incòmoda: la greu manca d'habitatge assequible, tant per als residents locals com per als milers d'estudiants que arriben cada any. Aquesta contradicció posa en risc la reputació de la regió metropolitana com a destinació acadèmica, ja que la crisi de l'habitatge a més d'afectar de forma greu a les persones joves que comencen els seus estudis universitaris arreu del territori, pot desincentivar l'arribada de nous estudiants internacionals que, malgrat la reputació acadèmica de la ciutat, són conscients de les dificultats i els elevats costos per trobar un lloc on viure.
Aquesta situació no és exclusiva de Barcelona, altres ciutats del món, com ara Austràlia, Canadà, Regne Unit, Irlanda o els Països Baixos, també enfronten reptes a causa de la creixent demanda d'estudiants internacionals i la pressió sobre els preus del lloguer de l'habitatge habitual. Austràlia, per exemple, ha anunciat una regulació en l'arribada d'estudiants internacionals, establint un sostre d'una tercera part en el nombre d'estudiants que pot acollir a partir del 1 de gener de 2025 (de 402.000 a 270.000). També ha proposat requisits més estrictes en l'exigència del nivell d'idioma i un major control sobre la capacitat financera dels estudiants per obtenir els visats. Mentre als Països Baixos han obert la porta a limitar les formacions universitàries en anglès per desincentivar-ne l'arribada d'estudiants estrangers.
Tot i que és evident que l'arribada massiva d'estudiants pot augmentar la pressió sobre els mercats de lloguer i dificultar l'accés a l'habitatge, no haurien els governs de ponderar també els beneficis culturals, socials i econòmics que aquests estudiants aporten a la societat en termes d'innovació, diversitat i creixement a llarg termini? És possible que restringir l'accés d'estudiants internacionals, en lloc de gestionar-ne millor la integració, sigui un enfocament miop que ignori aquests avantatges? O, per contra, cal ampliar la vista quan es parla de l'impacte dels estudiants internacionals sobre el mercat d'habitatge, i abordar aquesta qüestió com un problema de rendes i no de nacionalitats?
Per posar en context la situació del mercat immobiliari, des de l'any 2000 i fins ara experimentem un desajust d'assequibilitat. Segons dades de l'O-HB [1], els ingressos mitjans de les llars en el període 2000-2022 han augmentat un 64,9%, mentre que el preu d'un habitatge de compravenda ha pujat un 190%, el d'una de segona mà un 164%, i el del lloguer un 151%.
Font: La (in)accessibilitat a l'habitatge de lloguer a la metròpoli de Barcelona. Revista Papers 66.
Ara bé, si tenim en compte que el salari mitjà d'una persona jove és de 1.005 euros al mes i el lloguer mitjà d'un habitatge a preu de mercat se situa en 944 euros mensuals, aquesta hauria de destinar gairebé el 94% dels seus ingressos més les despeses de subministraments per poder emancipar-se. Pel que fa a l'habitatge de compravenda, per poder cobrir el 35% de l'entrada una persona jove hauria d'estalviar el 100% del seu salari durant 4,4 anys.
Així doncs, no és sorprenent que molts joves (i cada vegada més grans) es vegin obligats a compartir pis. Segons l'últim informe de l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya, només el 16,3% dels joves entre 16 i 29 anys han aconseguit emancipar-se, en comparació amb la mitjana europea del 31,9%. Aquestes dades reflecteixen la realitat d'un mercat on els joves han d'ajuntar forces per poder pagar un pis compartit, sovint amb quatre o cinc companys, no per gust o moda, sinó per una necessitat derivada de l'elevat cost de l'habitatge.
Aquesta realitat, lluny de ser desaprofitada, és explotada pel mercat immobiliari barceloní. L'augment del lloguer d'habitacions ha estat del 13% l'últim any, situant la mitjana en 565 euros mensuals. Malgrat que l'oferta de pisos compartits ha crescut un 26%, els preus continuen pujant. Aquesta situació es torna particularment crítica en municipis com Cerdanyola del Vallès, Bellaterra, i Sant Cugat del Vallès, on hi ha una concentració d'universitats i centres de recerca d'excel·lència.
Pel que fa als contractes de temporada —aquells de menys de 11 mesos—, ja eren una forma d'especulació abans de la nova Llei d'Habitatge, però ara la situació s'ha intensificat perquè aquests contractes han quedat fora de les regulacions de la llei en matèria de control de preus. En el primer any d'aplicació de la llei, el seu increment a Barcelona ha estat d'un 53%, creant un nou forat especulatiu en el mercat immobiliari.
És cert que la demanda d'estudiants internacionals, sovint disposats a pagar preus més elevats per estades de curta durada, afecta el mercat local. No obstant això, com deia Keynes, “no importa la nacionalitat del capital, sinó saber a on va i d'on ve”. Per comprendre millor les dinàmiques globals i els seus efectes inflacionistes sobre els preus de l'habitatge, és fonamental “seguir els diners”.
Amb el curs escolar iniciat fa unes setmanes, els moviments socials en defensa del dret a l'habitatge no poden esperar més el Decret Llei promès per la ministra d'Habitatge, que havia d'haver-se presentat abans de l'estiu per reglamentar l'article 3 de la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU) i oferir una solució més clara per als contractes de lloguer de temporada i altres usos diferents de l'habitatge. Avui mateix, el Congrés dels Diputats vota l'admissió a tràmit d'una Proposició de Llei promoguda pels sindicats de llogateres i alguns grups parlamentaris per modificar la LAU i regular els lloguers de temporada. La proposta busca equiparar els drets dels inquilins amb contractes de temporada a les mateixes condicions que els contractes de lloguer habitual, establir la presumpció d'habitualitat quan el propietari no pugui demostrar que la persona llogatera té un habitatge principal, i convertir automàticament un contracte de temporada en un de lloguer habitual (de cinc o set anys) quan es renovi amb la mateixa persona llogatera.
Mentre es desenvolupen els debats parlamentaris sobre les necessàries modificacions legals a l'escala metropolitana és fonamental replantejar com podem conjugar l'aspiració de ser una metròpoli oberta i un centre de coneixement europeu amb la urgència d'oferir habitatge assequible per a tothom, tant estudiants locals com internacionals. El Compromís Metropolità 2030, amb les seves missions d'habitatge adequat i d'economia innovadora, es presenta com un full de ruta ambiciós però imprescindible per afrontar aquests reptes. Les seves accions no només apunten a reduir la sobrecàrrega residencial que ofega moltes llars, sinó també a promoure nous models de gestió de l'habitatge que integrin eficiència energètica, sostenibilitat, innovació i cohesió territorial. Propostes com la creació d'una borsa de lloguer metropolitana, la regulació dels preus en els mercats tensos i l'impuls de l'habitatge cooperatiu en cessió d'ús són passos clars cap a un canvi estructural que asseguri el dret fonamental a l'habitatge per a tothom, fent de la regió metropolitana de Barcelona un referent europeu d'equitat urbana.
Consulta la resta d'articles de la Luisa Fernanda Pinto Rodríguez al blog del PEMB.
[1] Donat, Carles (2024) La (in)accessibilitat a l'habitatge de lloguer a la metròpoli de Barcelona. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona: Territori, estratègies, planejament, 2024, Núm. 66, p. 49-64.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.