Jordi
- 16/01/2019 a les 20:54:15.
Bon anàlisi
Benvolguda Maria. Em declaro seguidor dels teus treballs.
La metropolització de les agendes globals
- Maria Cortada - Gabinet tècnic del PEMB
- 16-01-2019
- 218 Lectures
La majoria de reptes urbans als que volen respondre els ODS troben un espai d'intervenció més adequat en les àrees metropolitanes que no pas als municipis de forma aïllada. I passa quelcom similar a l'hora d'implementar les directrius que proposa la NAU. Però, com ha de ser aquesta resposta des de les àrees metropolitanes? Quines polítiques es poden desenvolupar quan una part important de metròpolis del planeta no disposa d'entitats institucionalitzades i moltes altres tampoc tenen un govern legitimat democràticament? O, com en el cas de l'AMB, què ocorre quan la complexitat del mapa d'actors que contribueixen al desenvolupament urbà no està articulat amb suficients mecanismes de governança vertical (govern multinivell) ni de governança horitzontal (amb sectors públic, privat, 3r sector, mitjans de comunicació, etc.)?
Tant l'ONU com la resta d'actors participants en el desenvolupament sostenible reconeixen el rol destacat dels governs locals en la implementació de les polítiques derivades de l'Agenda 2030 i els ODS. Més enllà de l'ODS 11, que propugna un model de ciutat sostenible, tot el conjunt d'objectius compta amb mesures que pertoca posar en marxa a l'àmbit urbà. Les ciutats són els espais on es donarà la transformació. Com deia Baumann, “són el problema i alhora la solució”.
Però quan ens adonem que bona part dels reptes futurs i disfuncionalitats urbanes que volen resoldre les agendes globals tenen un abast més metropolità que municipal, i quan, tal i com deia la Dra. Mariona Tomàs en el seu paper “Tendències metropolitanes al món” (Observatorio Metropolis, 2016), precisament les àrees metropolitanes s'han convertit en el camp de batalla dels drets humans i, en concret, del “dret a la ciutat”, és quan clarament sorgeix la necessitat de “metropolitzar” les agendes globals, d'afrontar-les conjuntament per tot el territori de cada àrea i amb tots els actors que hi són involucrats.
No obstant, quin és el gran problema, el cavall de batalla de les metròpolis? La governança. Què passa en aquells sistemes de ciutats o àrees metropolitanes que no disposen d'una institució que cohesioni i lideri la governança metropolitana i ni tan sols de mecanismes lleugers però consolidats de co-decisió política i cooperació inter-institucional? Doncs, a primera vista es pot augurar que emergirà el problema clàssic: la falta de mecanismes de governança metropolitana fa que, malgrat es pugui avançar en la cooperació puntual en determinades àrees d'actuació pública, no s'arribi a tenir una aproximació per tot el territori, integral, coherent i sincronitzada en el temps en la construcció de les noves bases per al desenvolupament sostenible, que justament és el que sí demana l'Agenda 2030.
Aquest ha estat, i encara està sent, el gran obstacle argumentat per a posposar l'abordatge de problemes urbans importants com la desigualtat social al territori o la insostenibilitat i ineficiència de molts sistemes urbans (energètic, alimentari, econòmic, la convivència i seguretat, etc.). Però aquest problema clàssic de les àrees metropolitanes ja no ha de servir d'excusa. “Ara” és el moment. L'Agenda 2030 i la NAU donen l'oportunitat a totes les metròpolis de ser ambicioses en el plantejament del seu desenvolupament futur, de ser la crossa per a transformar el paradigma del metabolisme urbà i justificar únicament plantejaments sostenibles en el temps i amb els recursos regenerables. I fins i tot, per què no?, anant més enllà del que proposen els ODS i la NAU. Però aquesta oportunitat, alhora, demana també fer un salt i seguir avançant en la construcció de la governança metropolitana, amb els mecanismes i formes que siguin útils en cada cas.
I en aquesta construcció, és important no confondre la governança amb la disponibilitat d'una institució. Com ja deixa veure l'ODS 17, sobre aliances per assolir els objectius, és ingenu pensar que els estats o tot el conjunt de governs d'un estat podran transformar el paradigma de desenvolupament per ells sols. Per tant, no és tant important que existeixin institucions metropolitanes amb elevada capacitat d'actuació, sinó que importa més els mecanismes de cooperació metropolitana i la governança soft. Però això sí, hi ha d'haver una major cultura de governança metropolitana compartida: diàleg, co-decisió i cooperació entre tots els actors de la quàdruple hèlix, afegint-hi també els mitjans de comunicació i creadors d'opinió.
Així, en el cas de l'AMB, per avançar en l'assoliment dels ODS i el desenvolupament de la NAU semblaria oportú i necessari treballar els següents aspectes:
De context:
- Assegurar el compromís estatal en el treball per l'assoliment dels ODS, tal i com demana l'Agenda 2030. I aquest sembla que el tenim amb l'actual govern, amb la creació de l'Alt Comissionat per a l'Agenda 2030 i la resta de mesures que han anat posant en marxa des de llavors. Així com està assegurat el compromís del govern de la Generalitat amb el desenvolupament sostenible, concretat en el CADS i la seva clara incidència en les polítiques catalanes.
- Vetllar per la coherència de les polítiques engegades a partir de l'Agenda 2030 i la resta de polítiques nacionals, autonòmiques i locals. No es podia estar treballant en favor de l'ODS 7: “Energia assequible i no contaminant” i, alhora, tenir el mal anomenat impost al sol que prohibia l'autoconsum energètic compartit. I no es pot treballar en favor de l'ODS 16: “Pau, justícia i institucions sòlides” i, alhora, tenir empreses fabricants d'armes i permetre la seva venda a països en guerra, per posar dos exemples de competències estatals.
- Assegurar les capacitats competencials suficients a les àrees metropolitanes per a fer les transformacions oportunes, especialment en els àmbits relatius a la planificació i metabolisme urbans, per a aplicar els canvis necessaris en el model de desenvolupament. Potser no es tracta tant de fer traspassos jurídics de competències, que també seria desitjable a mig termini, com d'establir mecanismes d'habilitació i, sobretot, eliminar els obstacles jurídics a l'actuació municipal i metropolitana en competències no assignades legalment.
De procés de treball i seguiment:
- Establir mecanismes de govern multinivell (coordinació vertical) que permetin el diàleg, els acords, el seguiment i l'avaluació en l'aplicació de l'Agenda 2030. Es tracta no només d'aconseguir una major incidència política de les àrees metropolitanes i les ciutats en els programes nacionals de desenvolupament sostenible, sinó que l'Estat necessita dels actors urbans per poder dur a terme aquests programes. No s'ha de plantejar com un mecanisme de coordinació jeràrquica, sinó de cooperació. En aquest aspecte, també és clau que siguin organismes de caràcter tècnic, en què no només es debatin compromisos polítics sinó s'acordin actuacions de transformació rellevant, en base als coneixements científics-socials i amb la voluntat política necessària.
- Establir mecanismes de governança metropolitana (coordinació horitzontal) que permetin el diàleg, els acords, el seguiment i la rendició de comptes en l'aplicació de l'Agenda 2030. Amb incentius adequats per a la participació del sector privat i, sobretot, per a la implementació de les mesures acordades i la seva contribució al desenvolupament sostenible. S'ha d'aconseguir identificar i marcar prioritats que impliquin a tots els actors del territori metropolità, com recomana l'Agustí Fernández de Losada a “Las metròpolis davant les agendes globals” (Observatorio Metropolis, 2017. I en aquesta línia, el PEMB pot contribuir a aquesta coordinació horitzontal, endegant projectes de concertació, orientats a la transformació de model de desenvolupament, que s'acordin en els mecanismes de governança.
- Iniciar processos de revisió interna a totes les organitzacions de l'àrea metropolitana de Barcelona, tant públiques com privades i del 3r sector, per alinear amb els ODS i la NAU tant les polítiques i plans de desenvolupament estratègic i sectorial (Fernández de Losada, 2017) com el propi funcionament de l'organització. I no es tracta de limitar-se a establir les relacions entre les pròpies polítiques i programes i les temàtiques dels ODS, a mode d'etiquetes de certificació. Es tracta d'anar més enllà i assegurar que tota l'actuació de l'organització contribueix activament a establir un mou model de desenvolupament de caràcter plenament sostenible. Amb la planificació i el temps que siguin necessaris, però en la direcció correcta. En aquest sentit, al PEMB iniciarem aquest 2019 un nou procés d'elaboració del pla estratègic, i l'alineació amb els ODS i la NAU vehicularà bona part tant del procés com de pla resultant.
- Establir els sistemes d'informació necessaris i útils per a fer el seguiment de l'assoliment dels ODS a l'àrea metropolitana, de la forma més cooperativa possible i que permeti la comparabilitat. En aquesta línia, el PEMB ha iniciat un projecte de construcció dels Indicadors locals d'avaluació de l'assoliment dels ODS, que pugui ser compartit pels municipis de la RMB, i també difós per la resta de la demarcació de Barcelona i tota Catalunya.
L'assoliment dels ODS i la implementació de la NAU és una empresa difícil. Tots ho sabem. Però és necessària i positiva per la sincronia i la integralitat que demana a tots els actors, públics i també privats. El termini fins el 2030 és suficient per programar i dur a terme totes les transformacions necessàries, fins i tot les més grans. És una qüestió de voluntat política per a trobar els recursos i sensibilitzar. Ho diem sempre, ens hi va el planeta, ens hi va la qualitat de vida i la convivència. De tots.
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.