La metròpoli de Barcelona i les polítiques de seguretat

El passat mes d'agost es varen complir deu anys de l'aprovació al Parlament de Catalunya de la Llei 31/2010, del 3 d'agost, de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.  Va ser un text legal important que posava punt i final al desgavell institucional que havia suposat la Llei de 1987 de supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. El govern de Jordi Pujol, seguint l'estela de Margaret Thatcher a Londres, va decidir evitar qualsevol temptació de contrapoder a la Generalitat i va crear un autèntic laberint metropolità: una Entitat del Transport i una Entitat del Medi Ambient amb competències i àmbits territorials diferents. Com a resposta, els ajuntaments es van veure obligats a pactar una Mancomunitat Metropolitana de Municipis per tal d'actuar en qüestions que quedaven sense un marc institucional comú. La Llei de 2010 va suposar un canvi radical positiu en l'intent de racionalitzar l'estructura  metropolitana, integrada per trenta sis municipis, i apostar per un govern local metropolità.

Oficines Àrea Metropolitana de Barcelona

Queden temes per resoldre. El principal, acabar de decidir si l'autèntic àmbit metropolità no hauria de ser la regió o vegueria de Barcelona. Aquesta opció, dificultada en part per la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, permetria solucionar el problema que representa que l'AMB divideixi avui comarques com el Maresme, el Vallès Occidental i, sobretot, el Baix Llobregat. I mentre aquest moment no arriba, potser s'hauria d'anar pensant en reformar la Llei del 2010 introduint els canvis derivats de l'experiència acumulada durant aquests deu anys i de l'evolució econòmica, social i política de la mateixa àrea metropolitana.

Però entretant valdria la pena estudiar si és possible aprofitar millor les possibilitats de la llei vigent. En concret, hi ha un àmbit d'actuació en el que es podria avançar força si el Govern de la Generalitat acceptés les propostes que podrien sorgir de la mateixa Àrea Metropolitana, de l'Ajuntament de Barcelona i de la resta de municipis. M'estic referint al camp de la seguretat pública.

S'ha parlat molt de la inseguretat ciutadana els darrers temps. Però es fa difícil negar que aquest fenomen és comú a la conurbació urbana de Barcelona (i segurament més enllà). En canvi, no existeix cap àmbit de presa de decisions i de coordinació institucional en matèria de seguretat que es correspongui a aquest territori.

L'actuació policial no és, ni de lluny, l'únic mecanisme d'intervenció que ha d'aplicar l'administració. Calen polítiques transversals que vagin al fons dels problemes, a combatre les desigualtats, a recuperar l'espai urbà, a eliminar els dèficits urbanístics, a disposar d'autèntiques polítiques d'habitatge i a enfortir els serveis socials. Però no és menys cert que l'actuació, preventiva en primer terme però no sempre, dels cossos policials, també és un instrument democràtic del que les institucions disposen. En l'àmbit municipal son els Mossos d'Esquadra i les policies locals els cossos encarregats de mantenir la seguretat ciutadana, i han de fer-ho des de la proximitat.

Mossos dEsquadra. Barcelona

Pel que fa al Cos de Mossos d'Esquadra, la seva organització té poc a veure amb l'àmbit metropolità estricte. Els municipis de l'àrea metropolitana pertanyen a tres regions policials: la Regió Metropolitana de Barcelona (que és la de la  capital, dividida en deu àrees bàsiques adaptades als diferents districtes); la Regió Metropolitana Nord, amb onze àrees bàsiques que inclouen, en alguns casos, municipis metropolitans: Rubí (pel que fa exclusivament a Sant Cugat i Castellbisbal), Cerdanyola del Vallés (amb la mateixa Cerdanyola, Montcada i Reixac, Ripollet, Badia i Barberà), Santa Coloma de Gramenet, Badalona (que inclou Sant Adrià del Besós) i Premià de Mar (pel que fa tan sols a Tiana); i la Regió Metropolitana Sud, que presta servei als municipis de les comarques del Baix Llobregat, Garraf i Alt Penedès i està integrada per deu àrees bàsiques: la majoria  dels municipis del Baix Llobregat (però no tots) estan integrats dins l'AMB; això afecta a les àrees bàsiques de Sant Feliu de Llobregat (amb Cervelló, Corbera, Molins de Rei, Pallejà, La Palma de Cervelló, El Papiol, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts i Torrelles, a més de Vallirana que inexplicablement no forma part de l'AMB), Esplugues (que inclou Sant Just Desvern), El Prat, Sant Boi (amb Sant Climent i Santa Coloma de Cervelló) , Gavà (que inclou Begues, Castelldefels i Viladecans), Martorell (pel que fa únicament a Sant Andreu de la Barca) i Cornellà, a més de la del municipi de l'Hospitalet. Les tres regions policials metropolitanes que integren la regió metropolitana de Barcelona acumulaven, l'any 2019, 7.790 Mossos d'Esquadra.

Els municipis disposen de la seva policia local. Cal tenir present que la regió metropolitana de Barcelona concentra el 52 per cent dels cossos de policia local de Catalunya (113) i el 71 per cent dels agents (7.743). A l'àrea metropolitana és on es produeix la major acumulació de policies locals, com a conseqüència lògica del volum de població que concentra. Només la comarca del Barcelonès comptava l'any passat amb 3.647 policies locals.

Cal també tenir present que els cossos i forces de seguretat de l'Estat: Guàrdia Civil i Cos Nacional de Policia, disposen d'instal·lacions i personal en diversos  municipis de l'àrea metropolitana. Els primers tenen diverses instal·lacions entre les que destaca la Comandància de Barcelona a Sant Andreu de la Barca: s'encarreguen, entre d'altres missions, del control d'armes i explosius. Els segons tenen comissaries distribuïdes pel territori metropolità i fonamentalment realitzen tasques administratives que depenen de l'Estat, com l'expedició de DNI i passaports i els temes relacionats amb estrangeria.

Policia Nacional i Mossos dEsquadra. Plaça Espanya

D'aquesta esquemàtica descripció es desprèn que a la complexitat que, a Catalunya o en qualsevol  municipi, suposa la coordinació dels diferents cossos policials, a l'àrea metropolitana s'hi afegeix una superposició de divisions territorials que no encaixa amb l'àmbit de l'àrea, i la inexistència d'un organisme de direcció i coordinació que actuï en la conurbació metropolitana. Aquesta mancança és encara més paradoxal si tenim present la tasca que des de les institucions metropolitanes es desenvolupa des de fa temps en matèria de seguretat. Cal només citar la pionera Enquesta Metropolitana de Victimització, que s'ha anat realitzant des de l'any 2001, o els treballs que en matèria de seguretat i convivència ha anat produint l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, concretats en interessants línies de recerca.  

La Llei 31/2010, quan regula les competències de l'Àrea Metropolitana, recull, en el seu article 14 H b), la de “participar en la Comissió de Seguretat de l'àmbit territorial corresponent per a fomentar polítiques públiques en matèria de convivència ciutadana”. La comissió, deu anys després de l'aprovació de la Llei, no existeix, si més no, no he sabut identificar-la. Certament, el redactat de l'article és prou ambigu, no defineix quin és l'àmbit territorial corresponent (cal suposar que hauria de ser el que regula la mateixa Llei, el de l'àrea metropolitana). Tampoc queda massa clar si “fomentar polítiques públiques en matèria de convivència ciutadana” pot tenir un sentit restrictiu, però la denominació de la comissió, de seguretat, contribueix a dissipar dubtes i, en un estat democràtic, les polítiques públiques de seguretat han de tenir per objectiu fomentar la convivència ciutadana. Conclusió: l'AMB pot participar, a través de la comissió esmentada, en el disseny de les polítiques de seguretat.

L'absència d'un organisme que pugui abordar qüestions greus relacionades amb la seguretat, com les derivades de la pandèmia que patim, ha quedat palesa durant la crisi del coronavirus. Quan el passat mes de juliol la Generalitat va adoptar mesures restrictives en municipis de l'àmbit metropolità es va haver d'improvisar una reunió de la Generalitat amb els alcaldes i alcaldesses que es va batejar com a PROCICAT metropolità, que no va quedar clar si tenia capacitat decisòria o era simplement un consell assessor. 

M'atreveixo a suggerir, en la línia del que recull el document del Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat que proposava alternatives i suggeriments al PDU, que s'estudiï la possibilitat de “definir i concretar l'àmbit, la composició i les funcions de la Comissió de Seguretat” prevista a la Llei 31/2010. La Comissió podria decidir polítiques comunes en matèria policial, evitant que la major pressió exercida en un municipi desplaci els actes delictius a d'altres de l'entorn, però també abordar problemàtiques compartides com la dels pisos ocupats per narcotraficants o la coordinació d'alguns aspectes de les ordenances municipals com els que afecten a fenòmens socials com el top manta o el “sensellarisme”. I, evidentment, actuar en cas d'emergència: ara estem vivint una situació de crisi sanitària però cal no oblidar els atemptats terroristes de l'any 2017.  

Potser la fórmula lògica d'implantar la comissió seria la creació d'una Junta de Seguretat Metropolitana, seguint el model de les juntes locals de seguretat, a les que en cap cas hauria de substituir. El volum de població afectada i la complexitat de les situacions, així com el respecte a les competències de cada administració, podrien fer aconsellable que la junta tingués una presidència compartida: conseller/a d'Interior de la Generalitat i president/a de l'AMB, és a dir l'alcaldessa de Barcelona. Seria la forma d'evitar les sospites o temptacions de contrapoders, que tant de mal van fer els anys vuitanta. Caldria negociar amb calma el projecte i definir les qüestions pendents de forma conjunta.

Els tres objectius que l'alcaldessa Ada Colau va definir com a inspiradors d'unes polítiques metropolitanes respectuoses amb el paper de cada un dels municipis (lluita contra les desigualtats, descentralització als barris i municipis i democratització del govern metropolità) estan directament o indirectament relacionats amb les polítiques públiques de seguretat. Soc conscient que son mals temps per a predicar la col·laboració institucional. Però la crisi del coronavirus ha demostrat que la ciutadania exigeix més cooperació i menys confrontació entre governs.

Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.

  • Participa o segueix el debat

    0 comentaris:

    Deixa el teu comentari:

X

Subscriu-te al nostre butlletí

Vols rebre les convocatòries del PEMB? Subscriure'm ara
Aquest web utilitza cookies, pots veure la nostra política de cookies, aquí. Si continues navegant estàs acceptant-la.   
Política de cookies +