La contribució del PEMB a la governança metropolitana
Noves aliances, noves eines i nous processos del Compromís Metropolità 2030
- Oriol Estela - Coordinador general del PEMB
- 26-02-2025
- 90 Lectures
En les darreres setmanes sembla haver-se reactivat el debat sobre la governança metropolitana, en particular a partir de l'acte de presentació del document L'hora de la Barcelona metropolitana que el Cercle d'Economia va publicar commemorant els 50 anys d'un llibre, Gestión o caos: el àrea metropolitana de Barcelona, considerat una de les contribucions clau a la construcció de la metròpoli barcelonina.
En el document actual, el Cercle reclama que la forma de governar el territori respongui més a una realitat que ja supera els límits administratius, no només municipals, sinó fins i tot de l'àrea metropolitana, que compta amb una institució de govern des del 2010. Es tracta del que habitualment s'ha anomenat regió metropolitana, que abastaria les comarques del Maresme, els dos vallesos, el Baix Llobregat al complet i, en segons quines formulacions, almenys part de la vegueria del Penedès.
En aquest debat es detecta un ampli consens –municipi amunt, municipi avall– en el reconeixement d'aquesta realitat que al PEMB identifiquem com “la ciutat dels cinc milions”. Una altra cosa és la manera com s'ha de governar un àmbit metropolità d'aquest pes demogràfic i aquesta extensió en un país petit com és Catalunya. I aquí és on correm el risc, una vegada més, de caure en la paràlisi per anàlisi i en l'enquistament per voler trobar LA solució a un repte que encara avui cap ciutat del món ha sabut resoldre de manera plenament satisfactòria.
Anem a pams. El primer que cal constatar és que no existeix alguna cosa semblant a una governança metropolitana que es pugui aïllar d'altres governances. Dit en altres paraules, l'única governança efectiva a qualsevol territori, en qualsevol moment i davant de qualsevol repte és la governança multinivell, l'acció compartida des de tots els àmbits de govern comptant, a més, amb els canals de participació corresponents per incorporar la mirada i l'acció dels actors del territori.
Parlem, doncs, de la contribució d'una escala territorial determinada a la governança del conjunt. I en aquest sentit cal constatar, en segon lloc, que l'escala metropolitana és habitualment la darrera en arribar a un sistema de governança multinivell preexistent. És cert que en el nostre cas podem considerar que ho serien les vegueries, però el fet que no s'hagin desplegat com preveia l'Estatut deixa aquesta consideració en suspens.
Així, tant la Corporació Metropolitana de Barcelona l'any 1974, com les agències metropolitanes i la mancomunitat el 1987, com l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a partir de l'any 2010 havien de trobar encaix en un entramat de límits administratius, de competències i de repartiment de recursos que necessàriament calia reorganitzar per fer-los lloc. Cap d'aquests processos, lògicament, va ser senzill.
Encara ens falta una tercera constatació, i és que si hi ha uns territoris difícils de delimitar en un moment donat (on acaba la metròpoli i on comença la resta, i a l‘inrevés?) i amb unes dimensions elàstiques i canviants, són les metròpolis. D'aquesta manera, qualsevol delimitació administrativa que les vulgui contenir pot quedar obsoleta en qüestió d'anys si es produeixen noves inversions en mobilitat o si s'estenen els trasbalsos en el mercat de l'habitatge.
Si a tot això li afegim un clima de polarització i de falta d'entesa política en molts temes de gran rellevància per al nostre futur com és l'actual, tenim ja sobre la taula prou elements com per considerar que la resposta a la governança metropolitana no pot passar de nou per sobreposar una nova capa institucional a les ja existents. Al cap i a la fi, la creació de noves estructures administratives per governar un territori no deixa de ser una recepta del segle XIX que, en gran mesura, aplicada als reptes urbans del segle XXI té cada cop menys sentit.
Quina ha de ser, doncs, la fórmula per aconseguir portar a terme polítiques de manera més coordinada, diríem que fins i tot compartida, en aquesta ciutat real de cinc milions d'habitants?
En primer lloc, el requisit essencial per fer front a un problema és reconèixer que existeix aquest problema. I, malgrat els tocs d'atenció al respecte que solen rebre's ocasionalment des d'algunes institucions (com ha estat en aquest cas des del món econòmic i empresarial), encara hi ha massa reticències i massa excuses per part d'alguns dels actors més rellevants a l'hora d'entendre que els límits administratius interfereixen en molts aspectes de les vides quotidianes de les persones i poden afectar el bon funcionament de les empreses o l'acció adequada d'entitats socials.
En segon lloc, cal ser conscients que ajornar la cerca de solucions a aquest problema suposa mantenir disfuncions que cada cop seran més difícils de revertir i, alhora, comporta perdre oportunitats que poden passar de llarg. Encara que existís consens sobre com formalitzar una nova governança, el procés s'allargaria un temps del que no disposem a la velocitat a la que se succeeixen els canvis en el nostre entorn i en la pròpia metròpoli.
Calen, doncs, respostes ràpides i flexibles, orientades a la resolució de problemes més que no pas al lament inacabable sobre les dificultats del camí.
El Compromís Metropolità 2030 és l'eina que el PEMB ha posat sobre la taula per avançar des de ja en la governança de la ciutat dels cinc milions a partir de les administracions i les institucions avui existents, incorporant-hi, a més, organitzacions ciutadanes així com actors del sector privat i de l'acadèmia. I ho fa mitjançant vuit missions que suposen la definició d'un objectiu estratègic compartit per cadascun dels vuit grans reptes als que s'enfronta la regió metropolitana i que té sentit abordar des d'aquesta escala, amb o sense –com és el cas– un govern específic.
Agafant, de manera alineada amb les prioritats de tots els governs, la missió ‘Habitatge adequat' com a central, l'oficina de coordinació del PEMB exerceix el rol, des de l'aprovació del Compromís Metropolità 2030, de plataforma per a la col·laboració multiactor per dissenyar respostes d'abast de regió metropolitana a les diferents dimensions d'aquesta problemàtica.
Així, en el treball amb la Xarxa Metropolitana d'Inclusió Residencial s'aborden aspectes com la coordinació de les borses de lloguer social, en la col·laboració amb el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona es posen sobre la taula les possibilitats de la construcció industrialitzada o en el marc l'estratègia RIS3Cat es contribueix a definir una política de descarbonització d'habitatges que no expulsi les persones que hi resideixen.
Igualment, el PEMB està cridat a incorporar la mirada de la ciutat dels cinc milions tant al pla de la Generalitat per construir 50.000 habitatges fins el 2030 com a plans locals d'habitatge de municipis metropolitans, com ara el de la mateixa Barcelona.
En la nostra feina quotidiana constatem que moltes de les respostes a les problemàtiques a les què ens enfrontem poden venir de la construcció i la dinamització d'aliances entre actors molts diversos, del desenvolupament de noves eines de treball (començant per dades i indicadors adequats) i d'impulsar nous processos de treball que beguin de noves metodologies de resolució de reptes com les que utilitzen, per exemple, els laboratoris ciutadans.
Per això, la tasca que una organització petita com la nostra pot portar a terme en aquests àmbits hauria de ser un exponent del que es pot aconseguir amb la voluntat de col·laboració dels diferents actors de la metròpoli. Si som capaços d'escalar i replicar aquesta forma d'actuació des d'altres institucions, tindrem bona part del camí d'una nova governança metropolitana recorregut.
Consulta la resta d'articles d'Oriol Estela Barnet al blog
Les opinions dels autors i les autores no representen necessàriament el posicionament del PEMB.